Edició de Desembre 2001

VERDAGUER/GAUDI, COMILLAS/GÜELL

Ricard Torrents

Dos artistes genials i dos mecenes excepcionals, quatre figures que concentren un dels grups més potents de la Catalunya moderna. Una Catalunya sense Estat ni institucions pròpies on, això no obstant, l'associació d'aquests homes produí la connexió entre art i mecenatge més operativa que mai abans s'hagués produït.

Jacint Verdaguer, mossèn Cinto, que baixa de Folgueroles a Barcelona, produeix l'obra literària més sòlida del segle XIX, eleva la llengua del poble al rang de les llengües de cultura d'Europa i s'eleva ell mateix al rang de refundador del català modern, abans d'encastellar-se en la solitud de la crisi personal. El seu protector, Antoni López i López, sorgit de la Cantàbria més pobra, és l'emprenedor que amassa la més gran fortuna de l'Espanya del segle XIX i la dirigeix des de Barcelona, on estableix múltiples companyies, de la naviliera Transatlàntica al Banc Hispano-Colonial. El mateix any que rebia el títol de marquès de Comillas, 1878, el seu protegit li dedicava el poema L'Atlàntida, base de la seva carrera d'escriptor alhora que font de l'autoestima dels catalans.

Justament l'any 1878 Gaudí, que puja de Reus a Barcelona, obté el títol d'arquitecte i comença una carrera que, partint de l'artesania local de la construcció i de l'ideari del cooperativisme obrer, el porta, a partir de 1883, a edificar els monuments més innovadors i més universals de l'arquitectura catalana, abans de recloure's a la solitud de la Sagrada Família, en cerca de la puresa espiritual i de la perfecció absoluta. El lector deu suposar que l'any 1883 fou quan Gaudí entrà a treballar per al comte de Güell. En efecte, Eusebi Güell i Bacigalupi, un dels empresaris més representatius de la Revolució Industrial de Catalunya, començà aquell any els encàrrecs a Gaudí, dels quals naixeria la sèrie d'obres que el consagrarien com l'arquitecte més agosarat i més original del canvi de segle que s'anunciava.

El lector deu també recordar que el financer Comillas i l'industrial Güell eren cunyats, a més de socis, però el que potser no recorda és que el 1883, quan Gaudí es posava a treballar en el Capricho de Comillas, quan moria a Caldetes Antoni López i López i quan el seu fill Claudi, el segon marquès, el succeïa en la direcció de l'imperi empresarial, Gaudí començava a treballar al temple de la Sagrada Família i Verdaguer s'entusiasmava cantant en l'oda A Barcelona l'expansió de la ciutat.

S'iniciava així el període de 1833 a 1888, el més irradiant d'aquella lliga a quatre bandes d'amistat, de mecenatge i d'influència social. Amb puntes d'eufòria per al primer catalanisme polític conservador, com el Memorial de Greuges, de 1885, inspirat per Eusebi Güell i presentat al rei Alfons XII per Verdaguer, o com la publicació de Canigó el 1886 i la restauració de Ripoll, patrocinada no sols pel marquès sinó per Eusebi Güell, que dos anys abans s'havia acompanyat de Verdaguer en un llarg viatge de negocis a l'Europa central i del nord. O com la fundació de la Lliga de Catalunya el 1887, sorgida del Centre Escolar Catalanista, de Narcís Verdaguer i Callís, advocat dels cercles econòmics i familiars dels López-Güell, cosí protegit de mossèn Cinto i deixeble polític de Jaume Collell. O com, en fi, l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, que Verdaguer exaltà alhora que, de retorn de Terra Santa, saludava la ciutat, on -deia en al·lusió a la Sagrada Família de Gaudí- "la Trinitat de la terra tindrà, dintre pocs anys tal volta, lo temple més gran i més hermós que té en lo món".

L'any vinent, el 2002, farà cent cinquanta anys del naixement de Gaudí i en farà cent de la mort de Verdaguer. Feliç coincidència. La millor oportunitat per a revisar la relació pluridireccional dels dos artistes i dels seus dos mecenes, un dels capítols més fascinants de la Catalunya moderna. La celebració de les dues efemèrides propiciarà l'estudi dels punts d'articulació entre les quatre personalitats. Un dels quals, encara no prou explorat, és sens dubte el paper del mecenatge en la nostra història. I un altre, que sembla inèdit, el del paper central de Verdaguer en aquell quadrangle. I encara el punt d'articulació de Verdaguer i Gaudí, agermanats per afinitats profundes, com ara la predilecció materna, l'arrelament a la terra, la sinceritat religiosa, la vocació de pobresa, la creativitat irreprimible. L'un i l'altre incompresos, solitaris, xuclats pel foc místic cap a la santedat. L'un i l'altre instal·lats durant uns anys en la protecció d'uns mecenes.

Verdaguer i Gaudí i el seu entorn és justament la temàtica d'una de les ponències del V Col·loqui, que la Societat Verdaguer es proposa de celebrar al novembre de 2002 a Barcelona, Vic i Folgueroles, dedicat a resseguir les empremtes que el poeta ha deixat en les lletres i les arts del segle XX. Un segle de Verdaguer després de Verdaguer.

Ricard Torrents. Professor de literatura catalana. Rector de la Universitat de Vic