Edició d'Abril 2005. Número 34

ENTREVISTA: Cassià Maria Just Abat emèrit de Montserrat

Antoni Bassas (Diari Avui)

El nou papa hauria de treballar amb més comunió amb els bisbes i les Esglésies locals

El programa ‘El matí de Catalunya Ràdio’ va entrevistar ahir l’abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just. Aquest extracte resumeix el pensament de l’exabat en un moment d’interregne a la Santa Seu i també cabdal per al futur de tota l’Església catòlica arreu del món. “És falsa la idea que el Concili Vaticà II va tirar per terra la pràctica religiosa a Europa” A.B. Hi ha força interès per conèixer les seves opinions en un moment molt important per a la història de l’Església. ¿Quina Església li agradaria que sortís, quan d’aquí a una setmana ja tinguem nou Papa?

C.M.J. Somio amb una Església que tingués una nova Pentacosta, com van definir Joan XXIII i altres papes en el Concili Vaticà II, que hi hagués una valentia dintre d’una fidelitat absoluta al missatge de Jesús, a la fe dels apòstols. Una Església més contemplativa, més carismàtica, més participativa, no agressiva, sinó més aviat agraïda per les coses positives, pels nostres contemporanis més que no pas angoixada per les seves incoherències i disbarats. Evidentment, hi ha molt sofriment en aquest món nostre.

A.B. ¿Creu que en aquests moments hi ha por, angoixa, falta de llibertat per pensar, per opinar o per escriure dins de l’Església?

C.M.J. No, el que hi ha, jo diria, és una autocensura. Aquest darrer pontificat ha estat d’una personalitat tan forta i tan profunda, d’un gran líder, que hi ha el perill de deixar tota la feina per al nou papa. A l’Església, jo ho he notat en mi mateix, tenim el perill de dir “Bé, ja que ho porta, deixem-lo”, quan en realitat la idea del concili de Joan XXIII era que en l’Església hi participéssim tots, cadascú des del seu lloc, evidentment, els bisbes, els fidels, els religiosos, els teòlegs... Tinc la impressió que ha estat tan brillant, l’actuació del Papa, i tan contradictòria alhora. Ell mateix, el primer dia que hi va ser, feia signes de contradicció. La tendència més aviat ha anat desapareixent, i sota la superfície hi ha un pensament únic, però l’Església és plural i continua sent plural. Crec que seria més sa que això es manifestés. Això ja ho havia dit Pius XII: l’Església també necessita l’opinió pública i sempre hi ha el perill de tenir por de dir el que pensem, de fer mèrits quan el que hem de fer és ser fidels a l’esperit de Jesús i dir el que pensem.

A.B. Disculpi’m, pare Cassià, però ¿això voldria dir que amb tota naturalitat haurien de ser admeses com a expressions també públiques de l’Església pensaments com els que ens han arribat de l’Amèrica Llatina amb la teologia de l’alliberament?

C.M.J. El mateix papa Joan Pau II va dir que era necessari mostrar un cert recel, perquè hi veia un perill d’idees marxistes, però ell mateix era amic personal d’Elder Càmara i d’altres. Però sempre s’ho mirava amb una certa preocupació; preocupació natural en una persona que ve després de tant sofriment com s’havia patit sota el comunisme oficial. Penso que la teologia de l’alliberament s’ha de corregir, si hi ha algun perill, però amb aquesta por al marxisme s’han ofegat moltes iniciatives que haurien pogut donar fruits a Llatinoamèrica. És una idea falsa pensar que el Concili van tirar per terra la pràctica religiosa a Europa. Crec que és un greu error. No hem sabut enfocar en els temps moderns, abocats a una autocrítica molt forta, les actituds religioses no només catòliques sinó de totes les religions.

A.B. ¿Té algun perfil o preferència sobre com hauria de ser el futur papa?

C.M.J. Voldria que fos un home de Déu, amb una gran adhesió a Jesucrist; molt valent, perquè és una càrrega; que fos un home humil que no busqués el càrrec, sinó que l’acceptés i que tingués capacitat per treballar en equip. En equip, però en un equip plural, perquè si no hi ha el perill del pensament únic que per a mi empobreix l’Església. És una Església molt plural i hem d’estar tots en comunió i ens hem de respectar mútuament i hem de tenir molta paciència perquè s’ha de reconstruir.

I després que es pugui recuperar més confiança per part d’amplis sectors que han quedat decebuts en veure que no es portava fins a les últimes conseqüències les grans línies del Vaticà II: la col·legialitat dels bisbes... Els bisbes han quedat com difuminats al costat d’aquesta gran figura que és el gran líder. Potser convenia, jo no ho sé, però a mi em sembla que de cara al futur pontificat convindria que tinguessin més incidència i que les Esglésies locals poguessin treballar més.

A.B. ¿Què demanaria als bisbes catalans en aquesta hora?

C.M.J. Que s’estenguin i treballin ben junts per donar una informació que sigui autèntica. Crec que Joan Pau II ha rebut informacions esbiaixades. Perquè un home que va fer aquell discurs a la UNESCO defensant la cultura de cada poble -i no és pas un no nacionalista; al contrari, mireu el seu testament mateix! Quin amor pel seu poble i per la seva parròquia i pels seus contemporanis!- i que nosaltres siguem acusats que si l’Església catalana ha anat malament és perquè som nacionalistes... Estimem la nostra terra amb el mateix dret que el Papa estima la seva, i França estima la seva i Castella la seva! Som molt diferents! El gran drama nostre és que des del centre, de Madrid, no entenen o saben acceptar la diferència. Entenen unió com uniformitat, i això és un empobriment de l’Església. Nosaltres desitgem col·laborar amb les altres esglésies que formem l’Estat espanyol, però que ens respectin. Només ens toleren i encara. Crec que hi ha un millor clima des que hi ha hagut aquest canvi a la cúpula de la Conferència Episcopal, i crec que es podrà deixar d’insistir molt en el diàleg, però que ens respectin. Darrerament ens hem assabentat que fa dos anys s’havien d’haver enviat a Roma els papers per crear la regió episcopal catalana, i després surt que encara no els han ni enviat. Això és fer trampa i això no es fa entre germans de l’episcopat. Els bisbes no poden contestar, però jo sí.

A.B. ¿Demanaria que els bisbes protestessin, que alcessin més la veu?

C.M.J. No, no ho crec. S’han de fer més presents a Roma i a la Conferència Episcopal, però units. Units tots. Fixeu-vos que malgrat la tempestat que hi va haver l’any passat amb els nomenaments i la divisió de Barcelona, la gent va quedar molt entristida, però s’han posat a treballar i a col·laborar amb els bisbes nous. Tinc notícies que hi ha un clima molt millor.

A.B. L’altre dia a la plaça de Sant Pere hi havia pancartes que demanaven la immediata canonització de Joan Pau II. ¿Vostè creu que Joan Pau II hauria de ser sant abans de Joan XXIII?

C.M.J. Jo no diré això. No he estat mai partidari de canonitzacions de doble velocitat, que n’hi ha hagut. Personalment, si ara fan sant el Papa jo estaria contentíssim, però penso que el normal és que ho sigui abans Joan XXIII, que ja és beat, i probablement serà així. Vaja, és el que espero. Però el que no acabo de veure bé és aquesta pluralitat de tants sants. N’hi ha que no representen un ensenyament ni un exemple per al nostre temps, com per exemple el cas de Pius IX. Alhora que es va fer Joan XXIII, Pius IX amb el seu famós Silabus parlava contra la democràcia, contra tota la modernitat... Jo seria més sobri en això. L’Óscar Romero era de mentalitat molt conservadora, però era un home autèntic i va veure que estaven matant els seus fills i va protestar. Per això el van matar. Però l’última vegada que va anar a Roma en va marxar plorant! Els seus governs corruptes arreglaven la situació diplomàticament. És un cas també que tardarà a ser beatificat, i en canvi, a Centreamèrica la gent el venera. És un autèntic màrtir. Això d’aquestes dobles velocitats trobo que fan mal a l’Església.

A.B. ¿Caldria revisar el sistema d’elecció del papa?

C.M.J. Jo penso que sí, que fos més participatiu i no fos únicament de persones que estan en un estat... que tinguessin experiència, però són tots grans, molt grans, gairebé tots! Hi ha formes de participació. Hi ha les conferències episcopals i fins i tot, qui sap, si fins i tot una representació de consells pastorals principals de cada Església. No ho sé, eh? No ho tinc pensat, això, però a mi no m’acaba de fer el pes aquest sistema que tenim ara.

A.B. Deixi’m que li pregunti només per un nom en concret, però ¿què en pensaria si el pròxim papa fos l’alemany Joseph Ratzinger?

C.M.J. És una persona molt intel·ligent i que tindria una actuació diferent de la que ha tingut. És un bon teòleg i un home símbol de l’Església. Em va impressionar l’homilia que va fer de Joan Pau II. No li tinc mania a en Ratzinger, eh? Però em va fa por que els nostres desitjos s’expressin d’una manera amarga perquè a algú li han fet mal. Això passa dins l’Església. També em fa patir l’ús del que es diu en l’Església. Quan tens una cosa contra un germà teu, digues-l’hi directament a ell. Si no et fa cas, explica Jesús, digueus-ho a l’assemblea. Però aquest sistema de queixar-se de coses a Roma que poden ser falses... Si això entra al dossier d’aquella persona, aquell ja no arribarà a ser bisbe ni cardenal.

A.B. Contineu considerant que l’Església ha de revisar la seva doctrina en matèria de moral sexual?

C.M.J. Jo continuo pensant-ho, sí. Però no vull dir permissivitat esbojarrada, no. Però dins d’una visió d’una antropologia cristiana, una visió més positiva i no tanta por, i tampoc de manera gairebé obsessiva. Hi ha coses molt més importants, com la guerra, la fabricació d’armes, el deixar els països del Tercer Món amb tanta pobresa i falta de mitjans per combatre la sida... i d’això no se’n parla tant. El Papa ha estat valent en això perquè és dels que ha parlat contra la guerra i la guerra preventiva. Però, per què quan va venir a Espanya, per exemple, no li van fer dir res? Això la gent del carrer ho veu, això causa descrèdit en la nostra Església. Sobre el que em deia, m’agradaria també que no traguessin, com van fer llavors, de context frases que jo deia simplement com a desitjos i ho presentessin com a amenaces. Vaig patir molt arran d’aquella entrevista.

A.B. En aquella entrevista de fa cinc anys...

C.M.J. Jo m’estimo el poble i m’estimo els nostres bisbes i l’Església, però em sembla que hem de saber expressar-nos en desitjos perquè l’Església s’acosti més als nostres contemporanis.

A.B. Recordo que parlava de vida, de l’acceptació de determinats mitjans anticonceptius artificials i d’una major comprensió i integració dels homosexuals a l’Església.

C.M.J. Sí, sí. Però això que s’estudiés, jo no sóc ningú per fer-ho... Però que es facin uns estudis interdisciplinaris, perquè, si no, es dóna una imatge de l’Església de “o bé qüestions sexuals o bé beatificacions del segle XV”. Estem perdent el nord, i més davant d’una societat que té un fort desig d’espiritualitat.