Edició de Setembre 2004. Número 32

Mossèn Ballarín rep l'homenatge de Berga per exportar el seu nom al món

Xavi Rosiñol BERGA (Diari Avui)

Maragall presideix una concorreguda cerimònia de lliurament de la Medalla d'Or de la ciutat

L'alcalde el defineix com "el berguedà més universal" i "un home bo i savi"

"A Queralt, no em cal tornar-hi, el porto a dins". Ahir, Josep Maria Ballarín recordava els 35 anys que va passar al santuari de Berga. Ara viu a Gósol, en una parròquia d'aquelles que anuncien la retirada, però ahir Mossèn Tronxo tornava a casa. La capital del Berguedà li servia l'homenatge més sentit, "l'esdeveniment més entranyable i de més significació de la ciutat", com deia l'alcalde, Ramon Camps.

Berga va lliurar a Ballarín la Medalla d'Or de la Ciutat, el màxim guardó de què disposa per reconèixer les personalitats que han exportat el seu nom arreu del món. "És el berguedà més universal, un home bo i savi", deia Camps. I destacava que és un "referent de ciutadania berguedà".

I a qui el país, esclar, també deu un homenatge. "Li dono les gràcies en nom de Catalunya", deia el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, un "amic de tota la vida". "Tant, que vaig passar a Queralt la segona nit després de casar-me", confessava. Recordava aquella vella idea de Ballarín que un país és una xarxa de parròquies, tot i matisar que "no de parròquies, però sí de ciutadans". "La idea bàsica -afegia- la comparteixo, com gairebé tot el que diu".

I Ballarín també entrava en el debat nacional. "Quan em pregunten si Catalunya és una nació, i d'això ja sabeu què penso, sempre contesto que Catalunya, no ho sé, però que Berga, segur que ho és". I concretava: "És una nació tan independent i amb tanta personalitat com Andorra. Els de fora no ho podeu entendre, però els d'aquí ho tenim clar".

I feia una crida als "d'aquí" perquè no oblidin les obligacions que tenen. "Ara que he sentit que hi ha projectes per arreglar Queralt, si us plau, feu-ho. Li fa molta falta. Ja sé que un ajuntament tan petit com el de Berga no se'n pot fer càrrec, però és important". Ballarín va abandonar el santuari a instàncies d'"un dels millors amics", el bisbe Deig. A algú, la recol·locació li va sonar a desterrament. Però, ahir, Ballarín explicava que se'n va anar sense remugar.

Des del Gósol que l'ha acollit, Ballarín ha escrit Terra Santa i torna a Gósol (1997), El bon Déu dels bolets (1999) i Santa Maria, pa cada dia (1996), que li va valdre el premi Ramon Llull el mateix any que rebia la Creu de Sant Jordi. Una trajectòria plena d'obres amb ritme propi i de supervendes com Mossèn Tronxo (1994), la novel·la que li va regalar el sobrenom i la carrera literària.

Ahir va afilar la ironia i va despertar els somriures còmplices de centenars de berguedans amuntegats. Omplien a vessar el pavelló de Suècia i li recordaven l'estima que li manté la ciutat. I que comparteixen amics absents, que ahir li enviaven cartes emocionades. Com l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, que escrivia que "Ballarín ha sabut mantenir fidelitat a l'Església i a Catalunya. No ha estat fàcil, però al mossèn li agraden les coses difícils"