Edició de Setembre 2004. Número 32

Els sants màrtirs

No endevinareu pas cap on vaig.

Però començo així. A santa Àgata li van tallar els pits, a sant Llorenç el van rostir, a santa Llúcia li van buidar els ulls, a sant Sebastià el van deixar tan cosit de fletxes com el coixinet de les agulles de la meva àvia, quan només tenia dotze anys a santa Agnès li van tallar el coll després de violar-la perquè el Dret Romà prohibia de matar les verges. Si en voleu més, més us en daré perquè les catacumbes de Roma fan centenars de quilòmetres amb noies, soldats, vells i velles, papes i diaques màrtirs. Deixem-ho.

Deixem-ho perquè per a mi n'hi ha que se les van passar més negres. Encara que als convents hi sol haver més pau que no sembla, hi ha més d'un pobre frare que les n'hi ha patit de molt engrinyadores. I no pas amb un ja està fet i llestos a destral del botxí, sinó durant quaranta anys, posem per cas. O posem per cas santa Teresina amb un martiri de nou anys en un convent on l'única que se la campava era la gata de la mare superiora. Ep. Ho diuen. M'he allargat a casos de martiri a sang i fetge per poder-me-les envetar cap a uns màrtirs i unes màrtirs que potser mai no seran al santoral i que prou mèrits han fet per ser-hi. Vull dir els mestres d'avui dia.

Sentint-ne i sabent-ne com les passen, dono gràcies a Déu d'haver anat a can Culapi (Escolapis) on m'hi vaig sentir tan a pler que encara ho enyoro. Foren tretze anys d'agenollat, de zeros de conducta i d'alguns mastegots, pocs, perquè me'n mereixia ben bé el doble. Hi era feliç, en vaig sortir sense "complejo de niño malo".

La primera que em va arribar de com canviaven les tornes fou saber que alguna mestra els ensenyava el seu esquema corporal perquè cada criatura aprengués com tenia el seu. Fora tabús i pare Freud ora pro nobis.

Després, no gaire després, vaig saber que la quitxalla entrava a les matemàtiques amb aquella mena d'auca del Patufet que són els conjunts matemàtics mal entesos per una pobra mestra que els contava d'oïda. Diu que ara ho han tret. Però no han tret la gresca gramatical dels fonemes i els morfemes. I, tombant de matèria, minyoneta conec que no sabia on és Roma, als dotze anys. Bufa. Més val que plegui, que ja em sento al damunt el xarvescat dels pedagogs que pontifiquen mentre escriuen vicicleta.

Aquesta, però, l'he viscuda. Pels voltants de Sant Jordi, mossèn Forner, el nostre poeta nacional, i jo vam anar a cert institut per parlar-los de llibres. Jo em vaig trobar amb la venerable concurrència asseguda a les taules, amb els peus al banc i menjant pipes. Me'n vaig sortir perquè de bèstia a bèstia va zero, quant al pobre Forner, vaig trobar-lo tan xocat com si vingués de la batalla del Gurugú.

Amb aquestes experiències vitals viscudes a casa, vaig viure uns dies a Torre Angela, un barri de Roma, tan perdut que al Vaticà no saben on és, i tan oblidat i deixat de la mà de la policia que no poden tenir cases de banca amb calés calents per a qui els volgués arrabassar. I ves per on. Vaig anar a l'escola amb la quitxalla de deu anys, els havia de parlar d'Egipte, em van escoltar quiets, feren la sortida de l'escola arrenglerats. I us asseguro que tota aquella galifardeuada era de pronòstic.

Em reca molt de dir-ho, però no tinc més remei.

L'ensenyament és el gran fracàs dels de casa.

Recordeu aquella de la mestra punxant amb agulles la quitxalla i treta de l'escola després de no sé quants d'anys. Això de la pedagogia d'ara surt d'un principi que ningú em discuteix: els nens són intocables. I només falten els pares, com els d'aquell totxo que va sortir amb mala nota i el mestre es va haver d'amagar perquè el pare del totxo volia amallonar-lo.

Us en diria tantes.

Més d'una mestra arribada a casa, va tan entabotxada que ni troba el pany per a la clau, i vés-li a demanar esma per fer bullir l'olla de les sopes.

L'ofici de mestre, tan bell i més bell que tots, avui s'ha fet un tràngol de sants màrtirs. Amb la canalla esvolotada que els ha perdut el respecte; no tenen cap protecció. Tot va a favor del nen, encara que sigui un totxo, encara que sigui un perill públic.

I només Déu pot protegir aquests màrtirs dels inquisidors del Consell de pares..

Josep M. Ballarín i Monset.
Capellà.