Edició de Setembre 2004. Número 32

El pa amb tomàquet a Europa!

Pere Tàpias(Diari Avui)

Els italians són més llestos que la fam. Quan, fa molts anys, Espanya teixia imperis atlàntics, els italians ja hi van ficar cullerada, sigui amb banquers (venecians i genovesos), sigui amb agents comercials, sigui amb soldats. Diuen que quan Colom va desembarcar a les Índies, ja es va trobar un parell d'italians que venien raspalls de dents als indígenes. O que quan Carles V va deixar les regnes a Felip II, els deutes amb els banquers genovesos eren tan elevats que tot l'imperi estava hipotecat.

Dic això perquè fa unes setmanes llegíem que els italians han presentat a la Unió Europea una reivindicació en tota regla. Es tracta de reglamentar urbi et orbi la pizza, com un producte genuí i singular d'Itàlia. Ja no n'hi ha prou de dir que la pizza napolitana, l'autèntica, va néixer fa més de quatre-cents anys en un forn de Nàpols. Ara es tracta de legislar que la pizza de veritat està feta amb uns ingredients determinats, que ha de tenir un gruix fixat, que el forn on es cou ha de tenir unes dimensions concretes, que el combustible que s'utilitza ha de ser d'una llenya especial. Tot plegat seria una garantia per al consumidor, perquè aquesta seria l'autèntica pizza italiana napolitana. Fins i tot aquells agosarats que s'atreveixin a dir que la pizza que venen és la napolitana, sense aquestes garanties, seran motiu de sanció i persecució per la justícia. Poca broma!

La demanda a la UE està feta amb tot el protocol, l'encant i el sentit publicitari que tenen els italians. La pizza és un dels plats mes sol·licitats del planeta i els italians volen crear marca, distinció. Però al darrere d'aquesta sol·licitud, els italians s'han adonat que s'ha d'apostar per la qualitat del seu plat més emblemàtic. Els cal desmarcar-se d'imitacions, de vulgaritats i de mediocritats que són els motius que acaben ensorrant qualsevol proposta. Volen marcar diferències. Europa és el primer pas. ¿I nosaltres? Com tenim els nostres plats més tradicionals o els més representatius? Què us sembla l'escudella? Massa barroca, massa ingredients? I la botifarra amb seques? O el bacallà a la llauna? Consultada uns quants entesos en la matèria i feta una votació prèvia, la gent s'inclina pel pa amb tomàquet. Es un plat de difícil exportació o d'envasament dificultós, però en canvi molt òptim per motivar assemblees de seguidors i detractors. Cal fitxar quins són els productes més adients per fer un bon pa amb tomàquet; cal consens per saber si s'ha de sucar per una o per les dues cares; si té la consideració de plat o de simple acompanyant. ¿Amb què és millor: amb fuet, pernil del país? ¿Amb anxoves?

Hi ha molta feina a fer. Cal convocar experts, restauradors mediàtics, pagesos, venedors de verdures, flequers, juristes, sociòlegs. Un cop fet el projecte caldrà buscar algú que ens faciliti l'entrada de la paperassa al Parlament Europeu. Cal espavilar-se! De moment el Sr. Zapatero ja ens ha passat al davant: ha regalat una colla de pernils de pota negra als representants alemanys. Els banquers alemanys, llaminers de mena, ja estant preparant un decret de protecció dels pernils de pota negra per tot Europa i de passada, com els banquers genovesos amb Felip II, el talonari de crèdits!