Edició de Setembre 2003. Número 28

To be or not to be

Ser o no ser, que feia dir a Hamlet el mestre Shakespeare. Famosa dita que traduïda a l'anglès més culte de la nostra solsonina, fóra: "Tupí o no tupí", com diu el Xaquespí.

Però no començo per aquestes, encara que acabaré tombant-hi. Ves que m'he llegit un llibre que esgarrapa com una gatosa. Es diu No som ni serem, d'en Xavier Roig.

L'aital ens surt de trascantó, no pertany a la cultureta, no fa escudella entre els polítics. Res de tot això. És dels qui van per feina i trobem als aeroports fent negocis de milanta milions d'euros a la taula del cafè a punt de marxar cap a Yokohama.

L'home, però, no ha perdut el centener, s'estima Catalunya de debò. Tot i que se la vigili voltant món, en el qual aquest racó del "som i serem gent catalana" no és més que un parraquet. No se'n calla cap i escriu amb una prosa al galop que en algun moment se li torna esgarrip de plany malgrat que tingui el mòdul de l'economia. Recordant en Prat de la Riba, entra a sac amb els mestres polítics, ineptes, tancats en les picabaralles de partit, deixant-se penjar la llufa pels de Navalcarnero, els quals, siguin de dretes i ens ho facin a cops de tralla, siguin d'esquerres i ens ho facin a vaselina, sempre ens voldran tenir estacats en nom de la seva intocable unitat. Ben clar. El qui ara mana és tant del morro fort com el Carrillo.

Una altra, per no estar-se de res, ens fa saber que l'Estatut és la llufa dels innocents. Apa, minyons. I mestre Roig les etziba sense saber res de les eleccions a estiracabells als nostres pobles, que passen una febrada cada quatre anys a les eleccions municipals. Anant cap a l'economia, després de fer-nos saber que el Duran Farell no era l'amo de Gas Natural, assegura que ací ja no tenim burgesia de volada. Amb prou feines ens queda algun nét del senyor Esteve que només sap agafar el pont aeri per veure quina pell de conill arreplega per allà.

Posat a ventar-les no s'està de dir que Barcelona s'ha menjat tot el país, mentre es tornava una mena de parc d'atraccions per a japonesos, provinciana i fent el rebec amb Madrid, però deixant-s'hi ajovar.

Malament rai, afegeix. Més valdria que, en alguna cosa, Barcelona fos la cinquena d'Europa i no pas la segona i guerxada d'aquests verals.

No es descuida pas dels nostres dits intel·lectuals, que o bé acaben no ejerciendo com l'Eugenio de Ors o viuen en la gàbia de llauna daurada barcelonina.

Ep. No faig més que resumir.

L'home en diu més, però no cal que m'hi allargui. Davant de tanta raó com em sembla que té, sense discutir-li que tururut viola del "som serem" de la Santa Espina, només puc capgirarli la dita, i justament a la solsonina que deia. "Tupí o no tupí".

Som a cal Pixarrellisca però som. Serem un parrac estripat, però serem. Tot és que tinguem el tupí d'en Prat de la Riba i de la seva burgesia. No pas sortida com el Patufet de sota una col. Tot el Modernisme surt de l'esclat de càntics de la Renaixença.

Tocant fons. El nostre mal és que del geni cultural al més pelat, el to de la gent és no creure en res, tant que ja ni creuen en l'home. Apa.

Ves-los a fer creure en una pàtria, oberta i sense romanticismes.

Pel dret. Hem perdut el nord de les benaurances, que fins tenien els nostres anarquistes cremant esglésies i matant capellans.I això no ho salvarà l'economia ni la política.

No sé pas si tindré esma de tornar a parlar de tot això, que prou escauria.

Per ara, plego.

Josep M. Ballarín i Monset.

Capellà.