Edició de Desembre 2004. Número 33

LA PEPA I EL PAPA

La Pepa, com és pla sabut, canta el nom de la primera “Constitución Española” promulgada a Cadis el dia de Sant Josep. Naturalment, cantava “mañanas mejores” en nom de la igualtat i la llibertat. Quant a la fraternitat, ves qui en parla, havent dut tanta gent a la guillotina. Perque la Pepa, a plena guerra del francès, amb la “Virgen del Pilar que no quiere ser francesa” fou una calderada afrancesada, laica, republicana. I jacobina, que vol dir tombar les Espanyes en una sola Espanya. I així vam anar i encara hi anem. Jo vaig néixer amb la “Constitución” de la restauració monàrquica, que es va carregar la primera república. Al cap de poc, la dita “Constitución” va anar a can taps, un general va manar sol.

I estaca.

Va venir la república, la tan lloada “República de trabajadores de todas clases” que va aconduirnos a la guerra que tots sabeu.

En aquelles, a bon cop de falç, vam tenir Estatut. Hi ha qui encara en parla enderiat. No se’l deuen haver llegit. Era la llufa dels innocents, com va dir més fi en Macià.. Quaranta anys sense més que un “fuero de los españoles”, tan canteula com els tretze punts del doctor Negrín, que ens refregaven pels nassos uns comissaris polítics a mida del Pep de Sibèria. Vull dir l’Stalin.

Finalment, banderes al carrer. Una altra “Constitución” tan constitucional com totes. I un altre Estatut, que vam votat amb els “Segadors” a tot tro, sense adonar-nos de que ens tornaven a penjar la llufa.

Us he engegat aquesta tirallonga de la història tan sols per fer-vos entendre que només de sentir parlar de Constitucions ja se’m posa la pell de gallina. Cada Constitució ha estat una manera d’aplançonar els pobrets dels voltants del Clot

No us estranyi, doncs, que m’agafin tremolins sentint parlar d’una Constitució Europea manifessajada per França, la de les glòries centralistes i menjacapellans. No sé pas si us hi vàreu fixar.

A la sala dels Horacis i Curiacis del Capitoli romà, damunt d’una taula amb la rotllana d’estrelles a més i més, els pares de la Constitució i algun que s’hi va trobar sense haver paït el càrrec, van signar cerimoniosament.

M’hi torno. No sé pas si us hi vàreu fixar.

Damunt dels signataris, que semblaven nans, se’ls abocava una gegantina estàtua del papa Innocenci X amb gestos d’enrabiat barroc. Molt enrabiat.

Aviso als poc entesos. Innocenci no és cap títol de film a la italiana, és un nom de papa. La X tampoc no vol dir de la sèrie X, és un número romà i vol dir que susdit papa fou el desè del seu nom. I a fe que d’innocent ben poc. Se les va tenir amb Lluís XIV, el Rei Sol, se les va tenir més crespes amb una mena de carcúndies mal ferrats que en deien jansenistes. I paro, que no les acabaria. Si fos planyívol de mena, ho faria pensant en els constitucionalistes d’Europa. Posen les nostres arrels en la Grècia clàssica i la Roma Imperial. Que Déu n’hi do

Però saltant-se un miler llarg d’anys, tornen a trobar-nos arrels en aquella gresca encotillada que en diuen la Il.lustració, que, després de criar més d’un dèspota, va acabar-se amb Robespierre i la seva guillotina.

Ànsia, Manela. La Constitució d’Europa, laica i anticlerical, ha nascut signada sota la gegantina maledicció d’un papa. Si, germans, d’un papa bisbe de la més bescantada de les branques cristianes. L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana.

Cargolant-les. És impossible parlar d’Europa sense parlar del cristianisme. A veure quin maco pot entendre Alemanya sense Luter, però a veure qui pot endevinar com fou feta aquesta Europa sense els monestirs. I sense Sant Francesc d’Assís.

Me’n queda una darrera per dir. I la dic curta.

Tant de bo els catalans ens adonem de que amb la Constitució Europea ens pengen una altra llufa.

N’hem aguantat tantes que no ve d’una més. Diran.

Josep M. Ballarín i Monset.
Capellà.