Edició de Desembre 2004. Número 33

ELS GUACAMAYOS

Venerable i pacienciós lector.

No t’estranyi que en un país de sonats com aquest nostre em piqui la sonadura esbravant-me.

Tot i tot te’n demano perdó.

Diu que per allà al Caribe hi ha l’illa del Guacamayo. Ja us la podeu afigurar. Mar neta i calmosa sino fossin els taurons i els huracans, sorra fina amb banyistes gringos i palmeres arran de platja amb xiscles de guacamais estripant l’aire calent. El indígenes corren amb poc més que un “taparrabos” com en deien a Caldetes allà dies.

L’illa és una nació independent amb representació a l’ONU, constitució a l’americana i dictador saltant-se constitucions. L’actual pare de la Pàtria és don Floribundo Garrote. I ves com, al brau home se li va acudir de decretar per decret, aprovat per les Corts, que ni van llegir-s’ho, que en nom de la llibertat de cadascú, la democràcia de tots i el lliure pensament revolucionari, qualsevol persona podria voltar per l’illa tan lliure de “taparrabos” com quan sa mare el va dur al món.

El decret va esverar la premsa. Era una premsa que les engegava per allà on li ventava. I no estranyi, ni don Floribundo ni cap dels seus no llegia mai el diari. El “Guacamayo Times” estava esverat. Els de la CIA tenien l’aital paper per conservador, n’era propietari don Eldredo Lanzadera, amo de l’única fàbrica del país, on hi feia samarretes i calçotets. Aquest Times, parlava de la decència, dels bons costums, del pas cap a la civilització que significava dur samarreta i camisa, de com fins el primer pere de la Pàtria, el general Macuto del Morral, anava vestit de cap a peus. Ho reblava amb l’opinió del bisbe, don Pío Carcundia, que havia escrit una pastoral d’allò més a la valenta.

A l’altre cap, el “Guacamayo Chronicle” rebentava de satisfacció. Cantant “mañanas mejores”, aplaudia el progressisme del govern, que, talment constava ja en el decret, trencava per sempre amb la intemperància dels temps colonials per retornar a la primitiva llibertat dels primers guacamayos que no duien vestits. Els del Times li van respondre que els vells avantpassats duien almenys un cinturonet. Els del Chronicle van rebatre que els inquisidors duien bastant més que un cinturó.

La batalla dels papers va durar temps, deixem-los. Mentrestant, el “Guacamayo Financial” no es perdia pas en discussions que no feien cap a res.Escrit per un guacamayo que havia passat per Princeton, pontificava que, ben segur, la llei duria nou turisme a l’illa, però a termini no massa llunyà podria produir-se un “overbooking” catastròfic. L’illa no donava per a massa gent.

I, ves com, el ministre d’Afers Exteriors de Guacamayo va presentar-se a l’Assamblea General de l’ONU talment sa mare l’havia donat al món. Astorament. El secretari general va passar-ho al Consell de Seguretat i aquest va fer un comitè; el comitè enviat a l’illa no en va tornar. Ara estan en un subcomitè als primers passos.

Encara en aquestes, els Estats Units, per complir el seu deure de primera potència mundial, va enviar a Guacamayo un regiment de “marines” i una esquadreta d’avions sabent de cert que a l’illa hi havia laboratoris d’armes atòmiques que treballaven per Cuba.

Ningú no sap com va acabar l’expedició USA.

Només no sé quin paperot ha ficat el nas en un document secretíssim del CESID i n’ha publicat les xafarderies. Però ves a fer-ne cas. El document explica que quan els “marines” van arribar a la platja talment ens els sabem de guarnits, a la línea de les palmeres els esperaven els guacamayos i les guacamayes cantant “I love you, my baby”. Tots plegats van confraternitzar, mentre els de l’esquadreta d’avions saltaven avall amb paracaigudes.

Apa, plego.

Josep M. Ballarín i Monset.
Capellà.