Edició de Març 2004. Número 30

La República Laica

Ànsia, Manela.

Perque unes mossetes, vingudes de la que en deien la moreria, han anat a escola amb una mena de vel que els deixa la carona en rodó, la França de la “Republique”, ha fet cantar el seu gall de l’equip de futbol i de rugby, per recordar, que la “Patrie” és una República laica. Res de vels moros, res de guardaclepses jueves i res de creus a les escoles. Si fos en nom de la conllevància entre tots ho trobaria escaient. No l’hi trobo tant en nom de la República laica.

Començant pel començament, la República francesa n’ha fet cinc de menudes, al menys i fins ara. La “première” fou la ja tan sabuda amb la Marsellesa. La “deuxième » va anar del rei Orleans fins a Napoleó III, el menut. La « troisième » va de la desfeta dels francesos davant dels prussians el 1870, fins a l’altra desfeta davant dels alemanys. La « quatrième » va de la victòria a la darrera guerra fins al De Gaulle. I la « cinquième » d’ara fou feta a major glòria de l’altívol general.

Anant per la “première”, on hi ha la mare dels ous, amb allò de la llibertat, igualtat i fraternitat. Que no ens engallofin. Aquella Marianne, nascuda a sang i foc de la revolució, no tenia res de laica. El summe Pontífex, Robespierre del Terror, va decretar per decret decretat “l’existència de Déu i la immortalitat de l’ànima” afegint-hi el repicó de que l’ateisme era aristocratic, contrarevolucionari i digne de la guillotina.

Els filòsofs que van preparar xerrant l’escudella amb massa pebre de la revolució, no eren pas ateus. Ep. Tampoc no eren cristians. Creien en un Déu demostrable per la Raó. Majúscula. Aquest fou el Senyor llunyà i amb guants, tancat al seu club il.lustrat, el Déu de Voltaire i la colla. Tes com un samaler, que mai de jamai no tindria el mal gust de fer-se home. Des d’aquesta teologia del samaler, les velles catedrals gòtiques van tornar-se temples de la Dea Raó. La Raó que duia al coneixement de la divinitat, representada per alguna mosseta precursora del can-can. No és un dir.

Amb la “segona”, els romàntics van continuar laics, un jesuïta hi feia de mosqueter dels tres del Dumas. Fins al Napoleó menut, el qual, casat amb la Montijo, feina va tenir a que la dona no li marxés a Lurdes per tocar-hi miracles. La “tercera” va començar monàrquica, volien rei, però no s’hi van entendre. I van venir els menjacapellans, que foragitaven frares i monges, van treure el Crist de les escoles i es van declarar solemnement laics d’una República laica.

Però, ves per on, com va acabar aquesta “tercera”. Amb els alemanys a punt d’entrar a París, en la darrera guerra mundial, el president de la república, el cap de govern i els ministres, tots radicals si no eren socialistes o radical-socialistes, anaren a “Notre Dame” per implorar Nostra Senyor, Santa Genoveva i tots els sants, que protegís la ciutat dels alemanys.

A la “cinquena”, ja ho veieu. Laica a pèl.

I m’ha fet pensar en la tia Conxa.

La dona era una feréstega fanàtica, tan fanàtica com pugui ser qualsevol religió que vegi Déu com un samaler a garrotades. Ho reblo. Sigui ençà, sigui enllà, qualsevol religió, si per el bon humor, farà fanàtics. Sigui cristià, moro, jueu o budista.

Però l’ateisme també en fa de tan fanàtics com aquell comissari polític comunista. Ho sabem prou. Ara en sabem una més, el fanatisme republicà d’uns senyors vestits de gala amb coraceus i plomes.

Que deixin tranquil.les aquestes mossetes.

Elles tenen tan de dret a dur vel com les seves companyes d’escola a ensenyar el melic.

Josep M. Ballarín i Monset.

Capellà.