Edició de Maig 2004. Número 31

‘El català no morirà’

Joan Solà (Diari Avui)

Hi ha dies en què la camisa no t'arriba al cos.

El català no ha mort per una raó gens misteriosa: la llengua és una de les realitats més fortes de les persones, i nosaltres l’hem sentida i patida apassinadament, amb “angoixa vital”, durant segles, per simple “dignitat personal”, perquè no volem ser ciutadans de segona, desig massa sovint confús i temorec. I l’hem defensada de dues maneres: passivament, com dèiem l’altre dia, però també activament, si bé amb contínues paradoxes monumentals (i amb lluites insensates entre nosaltres, diguem-ho tot i fixem-nos com se’n freguen les mans els enemics). Enumerin aquí les grans realitzacions filològiques i els congresos del segle XX, l’Òmnium, els Grups de Defensa de la Llengua, les campanyes “Català a l’escola” i “Català al carrer” (“el problema més greu” avui) i de suport a la TV i a la premsa, les lluites sindicals del final del franquisme i d’ara mateix, la feina tan silenciosa com heroica dels mestres, les editorials, els grups de rock i els moments de clarividència i valentia del nostre govern: “És gràcies a aquestes minories que es manté l’esperança” i que una mica es contraresten poderoses campanyes persistents en contra, “l’etapa més forta i agressiva de reespanyolització de tot el període de restauració democràtica”, l’afluixament i el desànim en àmplies capes de la societat.Però “pot morir-se” (tercera part del llibre): avui pateix “un procés d’abandonament i deteriorament progressius [...] que pot allargar-se molts i molts anys”, “perdent pes de manera continuada [...] en l’àmbit informal”, o anar molt més de pressa, amb la creació d’”illots lingüístics més grans i més impenetrables”. Una observació cabdal que no sempre es troba en tractats d’aquest tipus: cometem el “greu error” de no valorar el deteriorament de la qualitat de la llengua, i ens trobarem ben aviat (ja ens hi trobem) que, en el millor dels casos, “allò que s’haurà estat parlant serà de tot menys català”: s’estan “perdent les últimes possibilitats” que sigui “una llengua digna, normal, i nosaltres [...] uns ciutadans dignes, normals”.

És cert que “tant si ens agrada com si no, la història ens ha fet impura” aquesta llengua, com deien els de Verinosa llengua i diu algú altre com Ivan Tubau (ja els en parlaré). Però Baulenas no es deixa atrapar en el parany i afirma que “l’intent de legitimar alguns canvis més profunds no ha triomfat gens”. Però la polèmica ens ha fet més responsables a tots plegats, car no podem viure dignament amb una llengua “d’una semblança gairebé total” amb la dominant, que ens duria a “l’autoodi ferotge” prou conegut en altres punts del nostre territori lingüístic. Baulenas repeteix el que s’ha dit mil cops: “El català no podrà avançar més en espais d’ús si el castellà no cedeix una part dels que encara domina, i admetre això és admetre que arriba el moment de mostrar-se una mica més ferms o deixar-ho córrer”; “això no hi ha qui ho arregli tret que canviïn de soca-rel les condicions socials i polítiques”, canvi que l’autor confia repetidament en el nou govern nostre actual, advertint, però, que “tenim dret a voler-ho tot”: escoltin-ho bé, senyors polítics.Les “perspectives de futur” (última part) serien: “Una fórmula com la belga o la suïssa, sense independència però amb tots els drets”, cosa, però, que significaria “un sotragueig legal (i mental) gairebé tan gran com la mateixa proclamació d’una independència”; si això no fos possible, “es faria ineludible” (gran paradoxa) l’aspiració a la independència.

En qualsevol cas: “Demanem ambició política per abordar de manera serena però frontal i decidida el problema de la llengua catalana”. Si tot això falla, sempre ens quedarà Descartes, que ens fa dubtar que la realitat sigui la que és, i ens permetria “als més escapistes (que ho som gairebé tots)” d’encelar-nos o almenys encastellar-nos “en mons paral·lels on el català sigui normal”: en una “catalanitat virtual”, vaja.