Edició de Maig 2004. Número 31

A misses dites

Després de no sé quants milers d’hores d’avió, sortint d’El Dorado, l’aeroport, els arbres em van sobtar, eren fora de la mesura mediterrània, s’alçaven com una casa nostra de sis pisos. Bogotà és a 2.600 m sobre mar, més que el Pedraforca. Em van dir que hauria de fer un parell de dies de llit per avesar-m’hi, el mateix dia de l’arribada ja corria. M’havien dit que ni provés de pujar amb el funicular als més de tres mil metres de Monserrate, m’hi ofegaria, no m’hi vaig ofegar.

A Monserrate fou on vaig començar a entendre com anaven de misses aquella gent. En un costat de la nau lateral hi ha el retaule llampant de la nostra marededéu. L’han arraconada una mica perquè no fa miracles. L’església és presidida pel Cristo caído, bon miracler. La gent, en un dia entre setmana en pujava i baixava a corrua feta. Els més joves o més valents s’ho emprenien a peu.

El diumenge cap a missa. Vaig acompanyar un bon home baixet, canonge tractat reverentment de monseñor. L’església era nova i esbalandrada d’àmbits, coberta amb una encavallada tan irreal com els Cien años de soledad. I plena de gent fins al curull. Eren més del miler, vam donar quatre-centes comunions. La gent s’escoltava el sermó quieta, després va cantar a la cumbaiera. Assegut amb sa mare al graó del presbiteri, el mocoset negre em mirava amb els seus ullassos. Allò només era una de les quatre misses de diumenge, totes a vessar gent.

Al temple barroc del nostre Pere Claver, érem cinc-cents a missa. Al poble d’Arbeláez, tres-cents. M’hi vaig fixar prou. Entre la gent dreta del fons dels temples ningú no hi llegia el diari. La gent s’estava quieta, no xiuxiuejava. I, ves com, vaig pensar en les misses dites d’ací, a casa. Amb quatre gats i molta cerimònia cumbaiera de comunitat parroquial, a les parròquies arraulides. Qualsevol dels nostres sociòlegs de la religió, deixaria a parracs aquelles festasses triomfalistes de Colòmbia, que, només d’aparença, recorden les dels primers temps del Franco. Deixant-nos de sociologia, aquella negra endreçada i aquell vailet seu dels ulls esbatanats anaven a missa de debò. En comptes de bescantar els d’enllà, més valdria que ens preguntéssim d’on ve la trista ganya de la nostra església. M’ho rumio.

Per començar, la carcúndia antimisses ens les venta sense engaltar. I l’església les entoma totes amb una manyagueria que, si no fos acovardida, fóra tan cristiana com Jesús amb la canya i la corona d’espines.

Ja dintre de la nostra olla, costa molt poc carregar-ne la mala bullidera al papa i els bisbes de nova planta, que no volen saber res de nosaltres. O molt poc i gairebé sempre a la revessa. Tanmateix imagineu-vos com es deuen enfaristolar amb les nostres rebequeries clericals tan sobrades de motius.

Encara que ens parlin de la plenitud sacerdotal dels bisbes, per a la gent de Gósol l’església a tocar ni és el papa de Roma ni tan sols l’amic bisbe d’Urgell. Ací, tots els sermons dels grans patriarques, tots els trencacolls de la història de l’Església i tota la proclamació de la bona nova és a les barbes profètiques del meu rector. Talment en són un mal anunci les portes closes de qualsevol rectoria. Ben clar. Per molt que es facin propers, els bisbes no s’ofeguen amb la pols de l’era ni amb la bravada de les tavernes. Des de les seves alçades pontificals costa molt poc de dir el què i el com de tantes persones legalment fora de l’església i que segueixen enyorant l’evangeli.

Arribat a ací. Amb la llei que ens aplançona d’una banda i els planys de tants que ens estripen per l’altra els capellans no sabem pas com sortir-nos-en. Almenys jo que ni estic per rebequeries que estripen ni per manyagueries que abalteixen, no tinc resposta : som a mans de l’Esperit Sant.

Josep M. Ballarín i Monset.
Capellà.