Edició de Maig 2003

Ja hi som

Durant setmanes, sobretot amb els papers que hi feia el menut del bigoti, allò semblava la guerra del Gila. "Oiga, ¿ es el enemigo? digan al espía que se ha dejado la merienda". Tocàvem el grotesc, bo i sabent que anàvem cap a la tràgica.

Ja hi som.

Però ens serviran una guerra per la televisió que semblarà aquests plats de cuina molt triada, la que en diuen de disseny. Vull dir que ens escamotajaran els morts. Només veurem caure bombes, però no sentirem la tremolor dels qui estan impotents sentint-les caure. M'esborrona perque ho he viscut. Un bombardeig ficat a casa sense poder-hi fer res és molt pitjor que aguantar les bombes al front, on almenys pots arredossar-te. No puc deixar de pensar en tots els pobres que patiran això que ara en diuen, amb tota la barra, els danys col.laterals.

Ja que ha començat la guerra, Déu faci que duri poc.

Quan els catòlics estrenem papa, no sé quin monsenyor li crema davant dels nassos un grapadet d'estopa, dient-li: "memento, pater sancte, sic transit gloria mundi". Que traduït lliurement vol dir que, tot i papa, en pot fer de ximples com qualsevol i que la glòria pontifícia se li acabarà amb l'acabar els torrons. Una cosa així haurien de fer amb mister Bush.

Ja estic bastant tip de sentir-ne dir que és l'home més poderós de la terra. Aquests dies ens atiparem de veure maquinotes de mort, que no en dic apocalíptiques perque, ben entès, l'Apocalipsi té més àngels que dimonis.

Amb tant d'armament que fa por, també li haurien de cremar l'estopa als nassos.

Recordeu, mister Bush.

Recordeu com vàreu deixar Corea amb la cua entre cames; com al Vietnam en sortíreu escaldats i amb el cul vermell; recordeu que al Golf vau deixar la feina a mig fer, talment el Sadam podia sentir-se victoriós. I recordeu la darrera. Els talibans de l'Afganistan van ser aplançonats, però no vàreu atrapar el Bin Laden ni cap dels seus.

I recordeu la pitjor.

Recordeu com us van aterrar les dues torres glòria de la vostra ciutat més significativa. Recordeu-ho i no us penseu pas que hi xalés, he patit massa una guerra per xalar-hi. Però el vostre poble, el de la llibertat, en comptes de fer un gest d'humilitat i sentir-se com qualsevol irakià, es va revinxolar. Ho entenc. Tant per bé com per mal, estem tan enfitats de laicisme oficial i cultural que oblidem les arrels religioses amagades rera aquestes males hores.

Barreja de tota mena de religions, al fons del fons dels Estats Units és el calvinisme, una fe en Déu que, sense que jo ho pugui entendre, ens fa néixer ja marcats, sia als inferns sia a la glòria celestial. D'ací en ve que l'església del coll sigui l'estol dels elegits i tan protegits de Déu que fins fan calers. Des d'ací només cal un pas. Creure que els susdits Estats Units són el poble elegit per Déu, que ha d'escampar arreu del món cap a les glòries de la llibertat, la democràcia i el dret de tots els homes a la felicitat. Ells són l'eix del bé en aquest món amb tants de dolents com càpiguen als inferns.

Girant la truita.

Amb més arrels bíbliques que no sembla, l'Islam també és la religió dels elegits. Qualsevol vailet musulmà de les nostres escoles, se sent dir a casa que nosaltres som tions d'infern. Només cal topar amb el Saddam, l'Estat laic, que ara està invocant Déu.

Déu ens ajudi i ens doni seny, encara que ves a esperar-ne d'uns i d'altres. Per ací hauríem d'entendre que l'home més poderós de la terra no és qui pot guanyar totes les guerres, sino aquell que pot donar més pau al món sense apallissar ningú.

Pel que em toca, l'home més poderós que he conegut és Joan XXIII.

I no cal pas que us expliqui per què.

Josep M. Ballarín i Monset.

Capellà.