Edició de Desembre 2002

Grècia

Josep M. Ballarín i Montset

A l'estiu, enyoro una mica Grècia.

Fou la primera precristiana.

Sense encaboriar-me a filosofies i filòsofs.

M'ho agafaré enfilant Homer.

I començo per Ulisses.

Després de la guerra de Troia, després de voltar-la i restar sense companys, el garneu va parar a ca la Calypso, una nimfa que les hi feia passar com si fos un déu. Fins que la nimfa li va fer una proposició ben honesta: que restés amb ella i demanaria als déus que el fessin immortal. Ulisses es podia riure del mort i de qui el vetlla, era un gallofa, se sabia totes les tracimanyes i sempre anava pel revolt. Però, aculat, no es fa pas enrere. Diu a la nimfa que res de res d'immortalitat, que bon profit i que se'n torna a casa. Déu meu, el més mustela dels grecs, aquell de qui menys t'ho podies esperar, té un gest que aplega tota la grandesa hel•lènica. Tria ser home. No creu, com Sartre, que l'home sigui una passió inútil; creu que l'home val la pena i que val la pena el vi sota la parra que l'espera a Ítaca, i no diguem si li valen la pena la dona i el fill.

No és lluny de creure que l'home val la pena de Déu.

A la Ilíada, Hèctor s'acomiada de la dona i el fill que li duu la mainadera. Mirant-se el minyonet, que juga amb la crinera del casc, l'heroi sap que morirà a mans d'Aquil•les, que la dona i el fill seran esclaus i que Troia serà runes. Però accepta la mort amb la serenitat dels màrtirs i sense cap promesa de vida eterna. D'una banda és així, de l'altra, l'heroi és tan poc heroic que, quan el "peus lleugers" l'aconsegueix, fuig espaordit, fins que s'hi acara i mor. No té altre remei.

Els herois d'Homer són humanament divinals, donen la mesura divina de l'home. Àdhuc amb les febleses.

Al contrari, els déus són uns canteules. Van a picabaralles que avergonyirien qualsevol marmanyera, són xafarders, capriciosos, inconstants, rampelluts. En aquestes trifulques divines, sempre acaben pagant-ho els homes, i no tan sols la mosseta que resta prenys d'un déu, i espavila't. Ficats a la guerra, mentre els homes van de cara com poden, els déus sempre la trampegen. Fent contrast als herois, els déus donen la mesura humana de la divinitat. Vet ací. A Homer, els homes són vistos com déus i els déus són vistos com homes. No és lluny del "mirabile commercium", de l'admirable bescanvi entre Déu i l'home, que és la bona nova.

Mentre els jueus no podien creure en la Trinitat per massa, als pagans els costava per massa poc, amb tres Persones no en tenien prou, estaven avesats a déus i més déus. Semblantment. Israel en tenia de massa amb un Déu fet home; mentre que al pagà li venia curt, en sabia de déus i déus que voltaven maneflejant per la terra i deixant-hi alguna criatura. D'ací que, quan un cristià deia al pagà que Jesús era Fill de Déu, l'altre li podia respondre que no venia d'un.

Em sembla que puc arrodonir-ho amb una paràbola. La proigalitat, la mà foradada, el massa, són més propers a la pobresa que l'avarícia. Agafat a la farisaica, la fe en Déu es torna avara, reclosa i enxiquida. Però la pròdiga escampada de déus no enxiqueix, fins i tot esbravat i fent el ximple, el pagà podia entendre les benaurances.

I som al capdavall.

El món grec és un contrapunt seguit entre hybris i sofrosine. Entre mesura i desmesura. I en fa una prebenaurança contrapuntada a l'estil de sant Lluc: "Benaurats vosaltres, homes, amb mesura de déus.

Malaurats vosaltres, homes, amb desmesura d'homes".