Edició de Desembre 2001

LA PESSETA

L a pesseta deixarà de circular d'aquí a poques setmanes, concretament el pròxim 28 de febrer.

Aquesta moneda, implantada el 1868 pel català de Calaf Laureà Figuerola, ha anat encongint-se al llarg de la seva història fins a esdevenir, en els últims temps, un element minúscul, microscòpic, molt difícil de manipular. Pensant en la pesseta, em vénen al cap no només les famoses rubias amb la cara de Franco de la nostra infantesa, unes desenes de les quals encara guardo en un pot de llauna, sinó també aquells duros de plata on sortia Alfons XIII amb què els meus avis m'obsequiaven cada cop que feia anys. Els que els quedaven els deixaven fins a l'any vinent en una preciosa bossa de roba fosca. A més a més, l'avi em guardava totes les monedes de vint-i-cinc cèntims (aquelles amb el forat al mig, a l'estil dels cinc duros actuals) que podia arreplegar, perquè jo -segurament influït pels aires hippies que corrien- tenia la dèria de posseir un cinturó fet a base d'aquestes monedes donut. Per cert, que, menorquí com era, d'aquella peça el meu avi en deia velló. Un acaba concloent que, després llarg i irreversible procés d'encongiment sofert per la pesseta -resulta inimaginable una moneda més petita-, és absolutament lògic i natural que desaparegui, que acabi fonent-se plàcidament.