Edició d'Abril 2001

Sant Josep

Josep M. Ballarín i Montset

L' avi i el besavi estaven molt cofats.

No paraven de dir-me que érem de nissaga entroncada amb David. La nostra rel no era en aquell poblot de Galilea, era a Betlem, nogensmenys.

I vés-te'n a vantar, quan només ets un fusteret de poble, a destral i aixol, que feina tens a escairar bé un bastiment per engolfar-hi la porta. Només per dir-ne una. Ep, això sí, tinc un hortet amb una figuera al marge que fa tot el goig del món.

Segons usos i costums, sense demanar-me'n mica el parer, els pares em van esposar amb la Maria. Val a dir que jo hi venia bé, la Maria era la criatura més polida del món, quan caminava semblava que no petgés terra.

Tot d'una, ella se'n va anar a ca la cosina sense dir-me res; quan va tornar esperava. Ni se'm va acudir de fer-la apedregar, ni un sol instant vaig dubtar d'ella; per respectar-la vaig decidir de marxar del poble, que Maria fes el seu camí, havia de ser un camí de Déu, tot i que no ho entengués.

Tenia pau, dormia com un soc quan l'àngel se'm va explicar. Vaig parar casa enduent-m'hi la Maria després de bodes. La meva dona i jo vivíem en un silenci amb regust d'eternitat quan, a Betlem, el Noi ens naixia entre cantades d'àngels i formatges de pastor; el silenci encara durava a l'arribada d'aquells homes seguint l'estrella. L'àngel va tornar-me en els somnis, havíem de fugir als benaurats palmerars d'Egipte.

Tornàrem al poble, el silenci era salm de tot el dia.

El marrec se'ns anava fent home. Fill de Déu, havia esdevingut ben nostre, entrapussava com qualsevol altre a les primeres tentines després el mam, caca i non. Ho vaig saber sense que m'ho hagués de dir cap àngel, havia d'ensenyar a ser fill d'home aquell que, d'altra banda, ja s'ho sabia tot.

Si em descuido es talla un dit amb l'eina. Però, ja granat, era feiner i traçut, sense cap traça de miracle.

Ara que hi penso, als dotze anys el vam pujar a Jerusalem, el vam perdre, vam retrobar entre els doctors i ens va fer saber que tenia feina del Pare.

I res més. Durant anys va ser com tothom.

Vaig morir amb Maria i el Noi donant-me la mà.

Jo no hi era quan el Noi de casa feie miracles i predicava, tampoc no hi era quan va morir. Jo era al si ombrívol d'Abraham i em va sorprendre, els patriarques em tractaven de patriarca.

De cop, aquelles ombres foren claror, claror de pasqua quan una mà se'm va endur als cels.

Pla bé coneixia aquella mà, una mà de fuster, la del meu Jesús