Edició Electrònica
Números 21-34

Edició de Setembre 2004. Número 32

Anuncis, Notícies, Xafarderies...

Josep Borrell ha estat elegit President del Parlament europeu amb 388 vots al seu favor. Aleix Vidal-Quadras (PP) és Vice-president primer.

L'ex-president Aznar no rebat l'ús de diners públics per pagar-se la medalla d'Or del Congrés dels E.U.A.

El ministre d' Exteriors, Miguel Angel Moratinos, promet a E.R.C. demanar ara l' oficialitat del Català a Europa. El ministre pacta amb tots els grups polítics de fer convocar el Referendum, per finals de febrer' 05, per aprovar la Constitució europea.

L' escriptor valencià Joan Francesc Mira rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

12 goletes antigues i més de 600 velers varen desfilar el 13 de juny pel litoral barceloní en nom de la PAU, Forum 2004.

Els monjos tibetans van escampar el dia 15 de juliol la sorra de colors que ha format el MANDALA mes gran del mon, muntat pels seguidors budistes.
La representació simbolica del pas del temps va escampar-se pel port de Barcelona. Forum de les Religions-2004. Hi han tantes religions al món com llengues.

La UE s' ha ampliat de 15 a 25 països.

Ara fa 100 anys de la mort d'en Valenti Almirall. Nat a Tortosa, va ser un dels primers constructors del catalanisme. President de l' Areneu de BCN el 1896 i secretari d' en Prat de la Riba. Va fundar el Diari Català (1889), el Centre Catala (1882) i lo catalanisme (1886).

El científic Joan Oro rep la medall d' Or de la Generalitat.

Des de aquest butlletí donem les gràcies al M.H. President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i Pascual, per la seva fotografia signada i dedicada al nostre Casal.

Gracies tambe a la Directora de l' Arxiu de Les Corts, Sra. Pilar Luna, per la donació del llibre: "La Casa de la Maternitat i Expostis", per a la nostre biblioteca.

A Barcelona s'esta celebrant durant aquest any l' Any DALI amb moltes exposicions, encara que la més important es celebra a Venecia (Italia).

A la biblioteca de Maple Ridge i tot el mes de setembre hi haura una petita exposició dedicada a Salvador Dalí.

La Senyera Catalana estarà penjada a l’Ajuntament de Maple Ridge des del dia 10 fins al 13 de setembre. Algú/na s'animar per anar a fer-hi una foto?.


ADRECES A LA INTERNET I E-MAILS REBUTS:

Benvolguts senyors:
Ens posem en contacte amb vosaltres per fervos ressò de l existència de Comarcàlia, un portal territorial català en sis idiomes a Internet, una finestra de Catalunya oberta al món. Una finestra de Catalunya per què en aquest portal tenen cabuda i poden participar activament gairebé tots els agents socials catalans:

  • Empreses i professionals.
  • Associacions empresarials, gremis i col·legis professionals.
  • ONGs del tercer sector cívicosocial
  • Institucions
  • Treballadors

http://www.comarcalia.com

Oberta al món per què, tot i que els seus continguts són 100% sobre Catalunya, volem que aquesta realitat que és la nostra pugui ser coneguda i compartida per tothom arreu del món. És per això que gairebé tots els recursos i continguts del portal es poden consultar en sis idiomes (català - espanyol - francès - italià - anglès - alemany) i està previst que siguin més en el futur.

Us informem sobre l existència d aquest portal per què pensem que pot ser d interès per a les diferents comunitats catalanes arreu del món. Especialment pel que fa a la secció de borsa de treball, on poden posar el seu currículum totes aquelles persones que desitgen trobar una feina a Catalunya, visquin on visquin (la secció de borsa de treball de moment només està disponible en català i espanyol).

Comarcàlia la borsa de treball de Catalunya http://www.comarcalia.com/borsatreball

Esperem que aquesta informació sigui del vostre interès.

Atentament,

Eva Deumal i López
Cap de Projecte

Edició de Maig 2004. Número 31

Sostenella, no enmendalla...

Desclot(Diari Avui)

i estacar-la

Mai cap govern en tota la història de la humanitat ho ha tingut tot tan a favor i s’ha equivocat tant... Els diaris van ser benèvols l’endemà de les eleccions amb José María Aznar. No ha estat un “tomb històric”, sinó una trompada històrica. Aznar i els seus l’han estacada fins al mànec. I ho han pagat ben car. Des que el Partit Popular va aconseguir la majoria absoluta gràcies al papu dels nacionalismes irredempts, la discrepància nacional havia esdevingut l’obsessió del govern espanyol. Per convicció i per guanyar eleccions. Ara ja ha quedat clar que Aznar no es va apuntar amb entusiasme delirant a la guerra contra el terrorisme islamista per fe demòcrata, sinó per projectar internacionalment l’únic terrorisme que el preocupa a ell i, sobretot, per frustrar qualsevol intent secessionista, “company de viatge” etarra...Després de la matança que va patir Madrid, els ministres d’Aznar semblaven ninots de fira repetint la mateixa “profunda convicció”, intentant derrotar una realitat que no els agradava... No podia ser ningú més que ETA, perquè els representa l’únic mal. I si ETA és el dimoni, el PNB n’és el profeta. El Col·legi de Metges va gravar totes aquelles intervencions perquè quedin com a paradigma de la psicopatia del poder a Espanya.Diumenge passat tots els ofesos, els humiliats, els insultats i els atacats van anar a les urnes només per derrotar el Partit Popular. En deuen ser molts. Tants, que van guanyar. A Catalunya, a Aragó, al País Basc i a Andalusia... aquells territoris i països contra els quals han governat els mal dits populars.José María Aznar volia anar-se’n gloriós i rampant. Desafiant. Se n’ha anat humiliat i escarnit per tota la premsa europea i l’opinió pública internacional. Amb un nas creixent. Els principals governants de la Unió Europea no s’han estat de celebrar discretament una fugida necessària per encarrilar el procés constituent. És il·lustrador que aquells que més Constitució glopegen a Espanya són alhora els que més traves han posat per aprovar-ne una a Europa.Els temps han canviat, tot i que el ministre cada dia menys llepat Acebes encara no hagi reconegut que els atemptats de Madrid van ser perpetrats per Al-Qaida.

Festegem-los avui. Demà haurem de preveure què ens espera amb els que ara vénen.

Edició de Maig 2004. Número 31

Sant Jordi, una festa que no figura com a tal en el calendari laboral, és considerada per a molts com l’altra festa nacional de Catalunya. Tot i que el patronatge de Sant Jordi sobre l’estament militar ve de temps medievals, la popularització de la festa és prou més tardana i cal situar-la històricament a finals del segle XVIII. El catalanisme, conservador i catòlic, de final del segle XIX farà de la festa de Sant Jordi una diada d’exaltació patriòtica. Amb el pas dels anys la festa incorporarà nous components, roses i llibres, i esdevindrà durant el franquisme una celebració de reividincació cultural i política. Sant Jordi és avui una festa popular

Introducció històrica

La festa de Sant Jordi es popularitza, a Catalunya, al segle XVIII. Fins aquest moment la festa, corresponent als cavallers, era celebrada fonamentalment per l’aristocràcia barcelonina. Es feia una funció solemne a la capella del Palau de la Generalitat i en el passeig del Born, els cavallers realitzaven llurs torneigs en que les dames eren obsequiades amb roses i altres flors. Segons diversos autors, a finals del segle XVIII, en suprimir-se les institucions de govern català i obrir-se al públic la capella de Sant Jordi, la festa perdé el seu caràcter oficial i esdevingué molt més popular.

Certament, la manca de devocions locals específiques sembla confirmar aquesta apreciació. En tot el bisbat de Tarragona, per exemple, només coneixem dues poblacions on la festa té tradició històrica: Ardenya, poble del qual n’és el patró i Albarca (Priorat) que la celebra com a festa votada amb un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Montsant. També tenim notícies de romiatges en aquesta data, als segles XVII i XVIII, d’altres poblacions de la comarca com la Morera de Montsant i Ulldemolins. Les referències de celebracions populars de la festa, anteriors al segle XIX, són ben poques.

Pel que fa a Reus, una única notícia datada el 20 abril 1670 ens informa d’unes pregàries per la manca d’aigua a l’ermita del Roser en les que treuen la reliquia de Sant Pere que el consell de la vila vol “ques fassa per lo dia de dimecres primer vinent que serà als 23 dia de Sant Jordi”. Tot i ser coneguda, això no ens ha de fer suposar l’existència de pregàries anyals a l’estil de les que hem anotat al Priorat. De fet, la documentació ens mostra que es tracta de processons de data variable segons les necessitats del moment. Podem suposar que també a Reus, com en altres poblacions de Catalunya, la devoció al sant es va popularitzar a començaments del segle XIX.

A mitjans d’aquest segle, la festa era coneguda i celebrada amb una fira a l’ermita del Roser. L’historiador reusenc Andreu de Bofarull anota, cap el 1850, “Cierran este mes [abril] dos santos, que son San Jorge, cuya imagen ecuestre se venera en la ermita de Nuestra Señora del Rosario, con su feria de pastas y frutas; y el otro es San Prudencio...” Efectivament, el sant comptava amb altar propi a l’ermita de la Mare de Déu del Roser, però no sabem des de quin moment. En els inventaris que es coneixen del segles XVI i XVII no apareix. Diversos testimonis de la segona meitat del segle XIX ens confirmen que es tractava d’una imatge a cavall. Als anys trenta d’aquest segle consta que s’hi venerava una relíquia del sant. El buidat de la premsa de la segona meitat del segle XIX ens mostra que celebració religiosa sembla tenir continuïtat, amb misses a primera hora del matí. Pel que fa a la fira esmentada per Bofarull no hi ha més notícies.

Sant Jordi, festa patriòtica

El catalanisme farà de la festa, a l’acabar el segle XIX, una diada d’exaltació patriòtica. Pel que fa a Reus, podem assenyalar com ainici d’aquesta etapa la celebració de 1895, any en que comencen a organitzar-se actes d’afirmació regionalista.

A partir d’aquell any, els actes religiosos a l’ermita del Roser adquireixen especial solemnitat, amb el guarniment de l’altar i l’ofici cantat, i l’Associació Catalanista organitza, al vespre, un sopar amb intervencions de marcat caràcter ideològic. A la tarda la festa té un caire més popular i són molts els veïns de la ciutat que s’apropen a l’ermita.

La rosa

A Reus, en els primers anys del segle actual la celebració religiosa de la diada es trasllada al diumenge següent, amb missa a l’ermita del Roser. La festa “de tots els catalans creients, de tots els catalans catòlics”, com la qualifica la premsa, compta amb la presència de les autoritats locals i de les representacions de les entitats. Unes noies de la comissió organitzadora, segons un costum arrelat des dels darrers anys del segle XIX, regalen als assistents ramets de roses i flors, cosa que dóna a la festa “un sabor propio de las costumbres de nuestra tierra catalana”.

La fira de roses, datable entre final del segle XVIII i començaments del XIX, tenia lloc a Barcelona en els carrers que volten el Palau de la Generalitat. S’anomenava fira dels enamorats. En la premsa reusenca de finals del segle passat trobem algunes referències a la celebració d’aquesta fira i hem de suposar que, com en altres indrets, el costum d’associar una rosa a la diada del sant cavaller ens arriba de Barcelona.

Dictadura i República

Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es prohibeix la festa, més enllà de l’estricta commemoració religiosa i, a Reus, no és fins al 1930 que es torna a celebrar. Mentrestant la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona ha instaurat, el 1926, la diada del llibre en commemoració de la data de la mort de Cervantes i de Shakespeare. Aquesta celebració, nascuda a partir uns referents foranis, serà ràpidament assimilada des de la reivindicació del llibre en català. D’aquesta forma, la diada del llibre aporta un nou contingut a la celebració. També en aquesta època l’Orfeó Reusenc té per costum organitzar vetllades musicals amb motiu de Sant Jordi.

El 1931, tot just instaurada la segona República, la festa rep una nova embranzida. En aquest moment ja es celebra a Reus la festa del llibre. Aquest any, la “Llibreria Nacional i Estrangera” del reusenc Salvador Torrell Eulàlia ja anuncia la venda de llibres, en aquest dia, amb un 10% de descompte sobre el seu preu habitual.

Després de la missa a l’ermita del Roser es reparteixen roses beneïdes i a la tarda hi ha venda de llibres, i l’Orfeó Reusenc realitza el seu habitual concert. A l’any següent, la llibreria d’en Torrell de Reus munta una parada de llibres al carrer i anuncia que “durant aquest dia l’esmentada casa obsequiarà els seus favoreixedors amb uns llibres...”. També en aquests anys comencen a presentar-se llibres a l’entorn de la diada i s’organitza la signatura d’exemplars a càrrec d’autors locals.

La festa mantindrà aquest caire durant els anys de la República tot i que la situació social es farà notar segons els anys. Mentre que la diada del llibre es celebra el mateix dia de Sant Jordi, feiner, la festa religiosa i els actes del catalanisme conservador tenen lloc el diumenge. El 1934 la Lliga celebra la diada amb una missa i un gran acte patriòtic al seus locals. Aquell mateix any, però, es produeixen diversos incidents al carrer. La festa arriba així fins al 1936.

La festa durant el franquisme

Després del parèntesi de la guerra, la diada del 23 d’abril es celebra com a “dia del libro español” amb la única referència de l’aniversari de Miguel de Cervantes, amb concursos literaris als Instituts d’Ensenyament i programes de ràdio. Als anys quaranta, les llibreries reprenen la pràctica de venda de llibres al carrer. Les llibreries que volen muntar parada amb motiu del “dia del libro” han de fer-ho posant la bandera espanyola.

L’any 1960 es munta per primer cop una parada, només amb llibres en català, als porxos de la plaça del Mercadal. Aquest fet assenyalarà l’inici d’una etapa, que arriba fins a l’actualitat, en la que la festa es consolida plenament com una celebració popular que té en la venda de llibres i roses a la plaça del Mercadal el seu acte central.

La iniciativa va ser d’Amadeu Abelló, que aleshores col.laborava amb la “Difusora General”, promoguda des de Barcelona per Joan Ballester i Santiago Albertí entre altres, fent una tasca de difusió del llibre en català, casa per casa. L’any 1959 s’havien muntat un seguit de parades a Barcelona. La parada de l’any 1960 comptà amb la col.laboració de l’Agrupament escolta Montsant. Amadeu Abelló va mantenir aquesta parada durant sis anys, fins al moment en que les llibreries van començar a ser presents a la plaça. Efectivament, el 1965 es crea la llibreria Gaudí que, des del primer moment, és present al Mercadal amb una parada de llibres, només en català, la diada Sant Jordi.

La festa ha tingut un component de reivindicació cultural i política que s’ha fet explícit en diversos moments: campanya per l’estatut d’autonomia, per la llibertat d’expressió...


La diada a l’actualitat

Seria llarg anotar el conjunt d’activitats culturals, principalment les presentacions de llibres, que s’organitzen cada any al voltant de la diada de Sant Jordi. Cal apuntar també l’organització d’activitats musicals, concerts i actuacions de carrer.

Pel que fa diada compta amb una ballada de sardanes, a la tarda. El 1982 la primera colla castellera local, els Xiquets de Reus, estrena camisa a la plaça amb motiu de la seva actuació a la diada. Des d’aquest any els castells han estat presents a la festa, afegint-s’hi darrerament la nova colla, els Ganxets de Reus. Aquell mateix any, en commemoració del cinquantenari del diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, es va construir un llibre gegant que ocupava el centre de la plaça.

El drac, personatge vinculat llegendàriament al sant, ha estat un personatge que ha participat freqüentment a la festa. L’any 1975 l’escola-taller d’Art va impulsar la construcció d’un drac gegantí, amb caixes de cartró, que ocupà bona part de la plaça. En anys següents es representà la llegenda del sant cavaller, a càrrec de grups d’animació i teatre de carrer -Per exemple Taronjada Natural, el 1979- existents a la ciutat. Entre 1986 i 1990 s’organitzen diverses trobades de dracs i cuques fets per nens de diverses escoles de la ciutat. La convocatòria anava a càrrec de la regidoria d’Ensenyament de l’Ajuntament de Reus i de Carrutxa. Aquesta entitat programa, des del 1988 una mostra en la que cada any convida un drac festiu d’una població de Catalunya i munta l’exposició el drac: la bèstia meravellosa. Han vingut a Reus els dracs de Vilafranca del Penedès, de sant Roc de Tarragona, de Banyeres del Penedès, un drac fet per alumnes de l’escola de professorat d’EGB (Tarragona), el drac de Granollers, el d’Horta-El Carmel (Barcelona). També han estat presents a la plaça els dracs fets per l’escola-taller d’Art de Reus i el construït el 1992 pel ball de diables de Reus.

El 1993 s’estrena la mostra “La Víbria: drac i femella” amb la presència de les Víbries de la Ciutat Vella (Barcelona) i de Tarragona, portada per la colla de diables Voramar del Serrallo. Des del 1994, la colla del drac de Reus és l’encarregada de convidar altres dracs a la diada. Junt amb els llibres, la venda de roses és l’altra gran activitat econòmica de la diada. Les floristeries -però també les escoles, agrupaments i altres entitats- munten parades per a la venda de flors.

A banda de les parades comercials, són moltes les entitats culturals, partits polítics i altres organitzacions que acudeixen a la plaça per tal de donar a conèixer les seves publicacions, divulgar seu ideari o, senzillament, manifestar la seva presència a la ciutat.

En els anys vuitanta, amb el notable augment de l’afluència a la plaça, l’Ajuntament, mitjançant la comissió de festes i actualment l’IMAC, coordina la presència de les diverse parades a la plaça. La diada, amb el seus components culturals, reivindicatius i comercials, ha esdevingut una celebració cabdal del calendari festiu de la ciuta

Edició de Maig 2004. Número 31

A misses dites

Després de no sé quants milers d’hores d’avió, sortint d’El Dorado, l’aeroport, els arbres em van sobtar, eren fora de la mesura mediterrània, s’alçaven com una casa nostra de sis pisos. Bogotà és a 2.600 m sobre mar, més que el Pedraforca. Em van dir que hauria de fer un parell de dies de llit per avesar-m’hi, el mateix dia de l’arribada ja corria. M’havien dit que ni provés de pujar amb el funicular als més de tres mil metres de Monserrate, m’hi ofegaria, no m’hi vaig ofegar.

A Monserrate fou on vaig començar a entendre com anaven de misses aquella gent. En un costat de la nau lateral hi ha el retaule llampant de la nostra marededéu. L’han arraconada una mica perquè no fa miracles. L’església és presidida pel Cristo caído, bon miracler. La gent, en un dia entre setmana en pujava i baixava a corrua feta. Els més joves o més valents s’ho emprenien a peu.

El diumenge cap a missa. Vaig acompanyar un bon home baixet, canonge tractat reverentment de monseñor. L’església era nova i esbalandrada d’àmbits, coberta amb una encavallada tan irreal com els Cien años de soledad. I plena de gent fins al curull. Eren més del miler, vam donar quatre-centes comunions. La gent s’escoltava el sermó quieta, després va cantar a la cumbaiera. Assegut amb sa mare al graó del presbiteri, el mocoset negre em mirava amb els seus ullassos. Allò només era una de les quatre misses de diumenge, totes a vessar gent.

Al temple barroc del nostre Pere Claver, érem cinc-cents a missa. Al poble d’Arbeláez, tres-cents. M’hi vaig fixar prou. Entre la gent dreta del fons dels temples ningú no hi llegia el diari. La gent s’estava quieta, no xiuxiuejava. I, ves com, vaig pensar en les misses dites d’ací, a casa. Amb quatre gats i molta cerimònia cumbaiera de comunitat parroquial, a les parròquies arraulides. Qualsevol dels nostres sociòlegs de la religió, deixaria a parracs aquelles festasses triomfalistes de Colòmbia, que, només d’aparença, recorden les dels primers temps del Franco. Deixant-nos de sociologia, aquella negra endreçada i aquell vailet seu dels ulls esbatanats anaven a missa de debò. En comptes de bescantar els d’enllà, més valdria que ens preguntéssim d’on ve la trista ganya de la nostra església. M’ho rumio.

Per començar, la carcúndia antimisses ens les venta sense engaltar. I l’església les entoma totes amb una manyagueria que, si no fos acovardida, fóra tan cristiana com Jesús amb la canya i la corona d’espines.

Ja dintre de la nostra olla, costa molt poc carregar-ne la mala bullidera al papa i els bisbes de nova planta, que no volen saber res de nosaltres. O molt poc i gairebé sempre a la revessa. Tanmateix imagineu-vos com es deuen enfaristolar amb les nostres rebequeries clericals tan sobrades de motius.

Encara que ens parlin de la plenitud sacerdotal dels bisbes, per a la gent de Gósol l’església a tocar ni és el papa de Roma ni tan sols l’amic bisbe d’Urgell. Ací, tots els sermons dels grans patriarques, tots els trencacolls de la història de l’Església i tota la proclamació de la bona nova és a les barbes profètiques del meu rector. Talment en són un mal anunci les portes closes de qualsevol rectoria. Ben clar. Per molt que es facin propers, els bisbes no s’ofeguen amb la pols de l’era ni amb la bravada de les tavernes. Des de les seves alçades pontificals costa molt poc de dir el què i el com de tantes persones legalment fora de l’església i que segueixen enyorant l’evangeli.

Arribat a ací. Amb la llei que ens aplançona d’una banda i els planys de tants que ens estripen per l’altra els capellans no sabem pas com sortir-nos-en. Almenys jo que ni estic per rebequeries que estripen ni per manyagueries que abalteixen, no tinc resposta : som a mans de l’Esperit Sant.

Josep M. Ballarín i Monset.
Capellà.

Edició de Maig 2004. Número 31

Els Amos

Isabel-Clara Simó (Diari Avui)

L’enfrontament és antic, molt antic. En el celebèrrim Gran memorial que el comte-duc d’Olivares adreça al rei Felip IV -al segle XVII!- diu, entre altres coses: “Tenga V.M. por el negocio más importante de la Monarquía el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo de las leyes de Castilla sin ninguna diferencia en todo aquello que mira a dividir límites, puertos secos, el poder celebrar cortes de Castilla, Aragón y Portugal, en la parte que quisiere, a poder introducir V.M. acá y allá ministros de las naciones promiscuamente y en aquel temperamento que fuere necesario en la autoridad y mano de los consellers, jurados, diputaciones y consejos de las mismas provincias en cuanto fueren perjudiciales para el gobierno y indecentes a la autoridad real, en que se podrían hallar medios proporcionados para todo, que si V.S. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo”. I així va ser, fora de Portugal, que, en comptes de secundar l’exèrcit de Castella contra Catalunya en la Guerra dels Segadors, va aixecar-se al seu torn en armes contra Castella. Castella va haver de triar entra anorrear Catalunya o anorrear Portugal, i va triar Catalunya, veges què hi farem; des del 1640, doncs, Portugal és independent i Catalunya una d’aquelles “provincias” sense “ninguna diferencia”.

El 1924, el governador civil de Barcelona, general Losada, prohibeix La Santa Espina amb aquestes paraules: “Habiendo llegado a este Gobierno Civil que determinados elementos han convertido la sardana ‘La Santa Espina’ en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales...”. El 1938, José Antonio Giménez Arnau, cap de propaganda de la Falange, deia en un discurs: “Una advertencia: ya se acabó esta conducta, se acabó la traición, porque nosotros preferiríamos ver estas tierras [Catalunya] pulverizadas antes que verlas otra vez en contra de los sagrados destinos de España”. (Totes tres cites són d’Un únic camí. Aproximació a la realitat dels Països Catalans, de Daniel Camon). Tenim mala peça, molt mala peça al teler. I des de fa segles, ai!