Edició Electrònica
Números 21-34

Edició de Setembre 2004. Número 32

Joan Pujol, el James Bond català

Ramon Palomeras(Diari Avui)

El periodista madrileny Javier Juárez escriu la biografia d'un dels espies més importants de la Segona Guerra Mundial. L'agent doble va enganyar els serveis secrets alemanys i va jugar un paper providencial per a la victòria aliada

Javier Juárez biografia la figura de Joan Pujol, un dels espies més importants de la Segona Guerra Mundial, capaç de fer anar de bòlit els serveis secrets alemanys i contribuir a la victòria aliada.

Deu ser difícil de trobar un home els actes del qual hagin estat tan determinants per a la història del segle XX, i que hagi romàs en l'ostracisme més absolut com és el cas de Joan Pujol (1912- 1988). Anònim per a la majoria, però cabdal per a la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial. De fet, va fer el que fa tot espia: mantenir-se discret, tot actuant a l'ombra. El periodista Javier Juárez ha reparat aquest greuge amb la història i ha escrit Juan Pujol, el espía que derrotó a Hitler (Temas de Hoy), la biografia d'uns dels agents dobles més importants que van actuar a la contesa mundial.

Qui sí que se'n recorda de Joan Pujol, i molt, són els serveis secrets alemanys; però van obrir els ulls massa tard. Ell tot sol va ser capaç de portar-los de corcoll i els va fer creure que el Dia D, el desembarcament de Normandia, seria en un lloc i hora diferents. El missatge en questió va anar a petar a les mateixes mans de Hitler. A resultes de la missiva, el Führer alemany va aturar la contraofensiva i va passar allò que tots els llibres d'història recullen i que tantes vegades s'ha vist a la televisió. Juárez recorda que fins i tot el general nord-americà Eisenhower va qualificar de "determinant" l'actitud de Pujol, així com que Keitel, comandant en cap de l'exèrcit alemany, havia reconegut que l'informe enviat per Pujol havia tingut en un 99 per cent la culpa de l'èxit de l'ofensiva aliada el 6 de juny de 1944.

Però els èxits de Pujol no acaben aquí. Mentre estava a Londres l'estiu de 1944, va ser requerit novament pels serveis secrets nazis per facilitar la localització dels punts estratègics més importants de la ciutat anglesa per tal que l'aviació alemanya ataqués amb bombes volants V-1 i V-2. "Les coordenades que va passar Pujol eren falses, cosa que feia que les bombes explotessin als afores de la ciutat, cosa que va evitar moltes morts", recorda Juárez. I no es deixa de donar una dada, si més no curiosa. "Pujol va ser considerat pels alemanys l'espia més important", diu l'autor. "Fins i tot condecorat amb la Creu de Ferro". Però de missions de desinformació n'hi va haver per parar un carro.

Les trapelleries de Pujol tenen l'origen el dia que es va presentar a l'ambaixada britànica de Madrid per col·laborar pel govern anglès. Però va ser rebutjat. Aleshores va trucar a la porta dels nazis, que el van rebre amb els braços oberts. Sota el nom d'Alaric, Arabal o V-319 anava enviant informes als alemanys. Fins que va entrar en contacte el 1942 amb els serveis britànics i va conèixer i treballar amb espies de la talla de Kim Philby o Tomas Harris, el pintor espia. A partir d'aquí, es va convertir en Garbo i en l'agent doble més important de la contesa bèl·lica. La seva "inexistent" xarxa de col·laboradors que operaven, espiaven i enviaven "qualificats" informes als alemanys va fer estralls en matèria de desinformació. "Per molt inverosímil que resulti la fictícia xarxa de nazis gal·lesos i per increïble que sembli la ingenuïtat del servei alemany en acceptar-la, el MI5 [servei de seguretat britànic encarregat del contraespionatge en el Regne Unit] va comprovar després com la realitat quasi sempre supera la ficció", comenta Juárez.

En acabar la Segona Guerra Mundial, Pujol va agafar les maletes i, deixant dona i fills a Espanya, va emigrar a Veneçuela per començar una nova vida en l'anonimat. Va esborrar el passat de la seva ment, va fer córrer la veu de la seva mort i es va tornar a casar, sense dir mai res a ningú sobre l'autèntica identitat de Garbo i les malifetes que tant havien fet anar de corcoll Hitler i els serveis secrets alemanys. A principis de la dècada dels 80 l'escriptor britànic Nigel West el va descobrir i va fer un llibre sobre la seva vida. El secret més ben guardat de la Segona Guerra Mundial sortia a la llum, el duc d'Edimburg li concedia la medalla de l'Imperi Britànic i esdevenia de la nit al dia tota una estrella en el Regne Unit, mentre aquí el seu nom es diluïa en el de l'expresident Pujol.

Edició de Setembre 2004. Número 32

ESCÀNDOLS

Isabel-Clara Simó (Diari Avui)

Diu que Blair no va mentir, que va actuar de bona fe. Que va dir una mentida sincera. Si Blair diu que li agrada el lluç amb patates, i ho diu de bona fe, perquè ha confós el lluç amb el llamàntol, no hi tinc cap objecció. Si en comptes de Blair qui s'equivoca és el meu germà, el meu amic o el meu veí, li dic, home no passis ànsia que tots l'errem de tant en tant. Que s'equivoqui el cap d'un govern, el qui mena l'administració d'un país, és més greu. I si és a causa dels seus subordinats, que van fer malament la seva feina, la seva bona fe no em serveix de res. I més quan l'he sentit dia rere dia manifestant una monolítica, impertorbable fe en Bush, desoint qualsevol altra paraula, dels ciutadans del seu país o dels líders d'altres països. Però tot això es multiplica per mil quan estem parlant d'una guerra, és a dir de matar persones.

Diu que la comissió 11-M està trobant coses tan lletges que algú haurà d'assumir-hi responsabilitats, incloses les criminals. Es parla d'un confident de la policia que rep contundents ordres del govern de callar informació; es parla de papers del CNI que han desaparegut; es parla d'espionatge actiu el dia de reflexió (els mateixos que s'exclamen que es va trencar la reflexió per culpa d'uns manifestants teledirigits!), adreçat a Carod, Ibarretxe i Otegi. Si em perdonen el mot, la merda està esquitxant fins tan amunt que del capdamunt del tot ja s'espolsen les puces.

Diu que Estats Units no dedicarà els diners que li reclama l'ONU, tal com va declarar el delegat d'Estat Units a Bangkok, Randall Tobias, un total de mil milions de dòlars, a lluitar contra la sida, malaltia que està causant una de les catàstrofes sanitàries més grans de la història. No va servir de res que Kofi Annan digués que la sida sí que és una arma de destrucció massiva, i que mil milions no és tant com sortir de la guerra d'Iraq. Randall Tobias -que semblava sortit de la Conferència Episcopal espanyola- es va limitar a reiterar que contra la sida hi ha tres armes molt potents, per aquest ordre: l'abstinència, la fidelitat i el preservatiu. Fa esgarrifar quan penses en la quantitat de contagis que no es generen per via sexual, i fa esgarrifar que la plaga sí que es pot combatre i no sols amb medicaments sinó amb mesures preventives.

I diu que Borrell considera una petitesa que el català hagi estat vetat a Europa, perquè això no ens preocupa. Vol que ho preguntem?

Estaria bé.

Edició de Setembre 2004. Número 32

SIMPLIFICACIONS

Isabel-Clara Simó (Diari Avui)

Què és el pujolisme? Doncs consisteix a considerar que Catalunya és una nació, però unida a Espanya, els lligams amb la qual són inestroncables. Per tal motiu, cal aconseguir que Espanya doni a Catalunya el màxim possible d’autonomia. Per aconseguir la benevolènciade l’Estat, cal actuar en dos fronts: un ésposar els vots sobre la taula en una negociació contínua, per guanyar-se la bona voluntat del poder; l’altre és un esperit de col·laboració lleial, visible i tangible, tant a l’hora d’apagar focs -per exemple, els moviments independentistes, de vegades imprevisibles- com a l’hora de participar amb bona voluntat en els grans afers de l’Estat. El pujolisme és doncs una política de pressió continuada a l’Estat al qual es paga una contribució generosa. El pujolisme, a més, posa un especial èmfasi en els símbols i concedeix a la llengua un alt valor també simbòlic, és a dir, més per representar que no per comunicar. Els Països Catalans són una simpàtica utopia, que pot tenir aspectes aprofitables, sobretot en sentit cultural i econòmic.

Què és el maragallisme? Doncs consisteix a considerar que Catalunya és una part singular d’Espanya que, per si sola, no té sentit. Cal que els espanyols no mirin Catalunya com un enemic, sinó com una part pròpia; cal que s’adonin que la llengua catalana és una llengua espanyola, que la bandera catalana és una bandera espanyola, i que la pluralitat i la descentralització és l’únic camí per acabar amb l’ultraisme espanyolista i l’ultraisme catalanista. La política de la pressió sobre Madrid no té sentit si prèviament acceptem, a Madrid i a Barcelona, que les reivindicacions catalanes són reivindicacions espanyoles. Que no hi ha un ells i un nosaltres, car tots som uns. El que compta no és que Catalunya salvi l’honor dels seus símbols sinó que els exhibeixi però no contra Espanya.

He dit pujolisme i maragallisme perquè m’ha semblat que aquesta simplificació no seria adient si hi posava convergència i socialisme, donada la diversitat de sensibilitats que hi ha en les dues formacions polítiques. Ara bé, tots dos representen una gran majoria del poble català. La resta és o bé independentisme o bé espanyolisme pur i dur. En el primer cas, li veig més esdevenidor, tot i que no para de créixer, en el municipalisme; el segon és cada cop més residual i nostàlgic. O així m’ho sembla.

Edició de Setembre 2004. Número 32

Els sants màrtirs

No endevinareu pas cap on vaig.

Però començo així. A santa Àgata li van tallar els pits, a sant Llorenç el van rostir, a santa Llúcia li van buidar els ulls, a sant Sebastià el van deixar tan cosit de fletxes com el coixinet de les agulles de la meva àvia, quan només tenia dotze anys a santa Agnès li van tallar el coll després de violar-la perquè el Dret Romà prohibia de matar les verges. Si en voleu més, més us en daré perquè les catacumbes de Roma fan centenars de quilòmetres amb noies, soldats, vells i velles, papes i diaques màrtirs. Deixem-ho.

Deixem-ho perquè per a mi n'hi ha que se les van passar més negres. Encara que als convents hi sol haver més pau que no sembla, hi ha més d'un pobre frare que les n'hi ha patit de molt engrinyadores. I no pas amb un ja està fet i llestos a destral del botxí, sinó durant quaranta anys, posem per cas. O posem per cas santa Teresina amb un martiri de nou anys en un convent on l'única que se la campava era la gata de la mare superiora. Ep. Ho diuen. M'he allargat a casos de martiri a sang i fetge per poder-me-les envetar cap a uns màrtirs i unes màrtirs que potser mai no seran al santoral i que prou mèrits han fet per ser-hi. Vull dir els mestres d'avui dia.

Sentint-ne i sabent-ne com les passen, dono gràcies a Déu d'haver anat a can Culapi (Escolapis) on m'hi vaig sentir tan a pler que encara ho enyoro. Foren tretze anys d'agenollat, de zeros de conducta i d'alguns mastegots, pocs, perquè me'n mereixia ben bé el doble. Hi era feliç, en vaig sortir sense "complejo de niño malo".

La primera que em va arribar de com canviaven les tornes fou saber que alguna mestra els ensenyava el seu esquema corporal perquè cada criatura aprengués com tenia el seu. Fora tabús i pare Freud ora pro nobis.

Després, no gaire després, vaig saber que la quitxalla entrava a les matemàtiques amb aquella mena d'auca del Patufet que són els conjunts matemàtics mal entesos per una pobra mestra que els contava d'oïda. Diu que ara ho han tret. Però no han tret la gresca gramatical dels fonemes i els morfemes. I, tombant de matèria, minyoneta conec que no sabia on és Roma, als dotze anys. Bufa. Més val que plegui, que ja em sento al damunt el xarvescat dels pedagogs que pontifiquen mentre escriuen vicicleta.

Aquesta, però, l'he viscuda. Pels voltants de Sant Jordi, mossèn Forner, el nostre poeta nacional, i jo vam anar a cert institut per parlar-los de llibres. Jo em vaig trobar amb la venerable concurrència asseguda a les taules, amb els peus al banc i menjant pipes. Me'n vaig sortir perquè de bèstia a bèstia va zero, quant al pobre Forner, vaig trobar-lo tan xocat com si vingués de la batalla del Gurugú.

Amb aquestes experiències vitals viscudes a casa, vaig viure uns dies a Torre Angela, un barri de Roma, tan perdut que al Vaticà no saben on és, i tan oblidat i deixat de la mà de la policia que no poden tenir cases de banca amb calés calents per a qui els volgués arrabassar. I ves per on. Vaig anar a l'escola amb la quitxalla de deu anys, els havia de parlar d'Egipte, em van escoltar quiets, feren la sortida de l'escola arrenglerats. I us asseguro que tota aquella galifardeuada era de pronòstic.

Em reca molt de dir-ho, però no tinc més remei.

L'ensenyament és el gran fracàs dels de casa.

Recordeu aquella de la mestra punxant amb agulles la quitxalla i treta de l'escola després de no sé quants d'anys. Això de la pedagogia d'ara surt d'un principi que ningú em discuteix: els nens són intocables. I només falten els pares, com els d'aquell totxo que va sortir amb mala nota i el mestre es va haver d'amagar perquè el pare del totxo volia amallonar-lo.

Us en diria tantes.

Més d'una mestra arribada a casa, va tan entabotxada que ni troba el pany per a la clau, i vés-li a demanar esma per fer bullir l'olla de les sopes.

L'ofici de mestre, tan bell i més bell que tots, avui s'ha fet un tràngol de sants màrtirs. Amb la canalla esvolotada que els ha perdut el respecte; no tenen cap protecció. Tot va a favor del nen, encara que sigui un totxo, encara que sigui un perill públic.

I només Déu pot protegir aquests màrtirs dels inquisidors del Consell de pares..

Josep M. Ballarín i Monset.
Capellà.

Edició de Setembre 2004. Número 32

Mossèn Ballarín rep l'homenatge de Berga per exportar el seu nom al món

Xavi Rosiñol BERGA (Diari Avui)

Maragall presideix una concorreguda cerimònia de lliurament de la Medalla d'Or de la ciutat

L'alcalde el defineix com "el berguedà més universal" i "un home bo i savi"

"A Queralt, no em cal tornar-hi, el porto a dins". Ahir, Josep Maria Ballarín recordava els 35 anys que va passar al santuari de Berga. Ara viu a Gósol, en una parròquia d'aquelles que anuncien la retirada, però ahir Mossèn Tronxo tornava a casa. La capital del Berguedà li servia l'homenatge més sentit, "l'esdeveniment més entranyable i de més significació de la ciutat", com deia l'alcalde, Ramon Camps.

Berga va lliurar a Ballarín la Medalla d'Or de la Ciutat, el màxim guardó de què disposa per reconèixer les personalitats que han exportat el seu nom arreu del món. "És el berguedà més universal, un home bo i savi", deia Camps. I destacava que és un "referent de ciutadania berguedà".

I a qui el país, esclar, també deu un homenatge. "Li dono les gràcies en nom de Catalunya", deia el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, un "amic de tota la vida". "Tant, que vaig passar a Queralt la segona nit després de casar-me", confessava. Recordava aquella vella idea de Ballarín que un país és una xarxa de parròquies, tot i matisar que "no de parròquies, però sí de ciutadans". "La idea bàsica -afegia- la comparteixo, com gairebé tot el que diu".

I Ballarín també entrava en el debat nacional. "Quan em pregunten si Catalunya és una nació, i d'això ja sabeu què penso, sempre contesto que Catalunya, no ho sé, però que Berga, segur que ho és". I concretava: "És una nació tan independent i amb tanta personalitat com Andorra. Els de fora no ho podeu entendre, però els d'aquí ho tenim clar".

I feia una crida als "d'aquí" perquè no oblidin les obligacions que tenen. "Ara que he sentit que hi ha projectes per arreglar Queralt, si us plau, feu-ho. Li fa molta falta. Ja sé que un ajuntament tan petit com el de Berga no se'n pot fer càrrec, però és important". Ballarín va abandonar el santuari a instàncies d'"un dels millors amics", el bisbe Deig. A algú, la recol·locació li va sonar a desterrament. Però, ahir, Ballarín explicava que se'n va anar sense remugar.

Des del Gósol que l'ha acollit, Ballarín ha escrit Terra Santa i torna a Gósol (1997), El bon Déu dels bolets (1999) i Santa Maria, pa cada dia (1996), que li va valdre el premi Ramon Llull el mateix any que rebia la Creu de Sant Jordi. Una trajectòria plena d'obres amb ritme propi i de supervendes com Mossèn Tronxo (1994), la novel·la que li va regalar el sobrenom i la carrera literària.

Ahir va afilar la ironia i va despertar els somriures còmplices de centenars de berguedans amuntegats. Omplien a vessar el pavelló de Suècia i li recordaven l'estima que li manté la ciutat. I que comparteixen amics absents, que ahir li enviaven cartes emocionades. Com l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, que escrivia que "Ballarín ha sabut mantenir fidelitat a l'Església i a Catalunya. No ha estat fàcil, però al mossèn li agraden les coses difícils"