Edició Electrònica
Números 21-34

Edició d'Abril 2005. Número 34

Anuncis, Notícies, Xafarderies...

Premi Josep Pla a Sebastià Alzamora pel seu llibre “La pell i la Princesa” aquesta novel.la està ambientada al segle XVII a la ciutat de Praga.

Felicitacions al nostre company Joaquím Ayala per l’èxit de la seva exposició “Mother & Child” Sacred Box gallery, 218 East 28th, at Main. March 5 to April 2nd.

Es quadrupliquen les inspeccions i les sancions de la llei de política lingüística en el consum L’Agència Catalana del Consum (ACC) ha fet enguany més de 1.400 inspeccions. Segons han explicat avui (11-4-2005) al matí el conseller de Comerç, Turisme i Consum, Josep Huguet, i el director de l’Agència Catalana del Consum (ACC), Enric Aloy, enguany s’han quadruplicat les inspeccons i les sancions de la llei de política lingüística en matèria de consum.
Durant el 2004 l’ACC ha fet 1.401 inspeccions, això és un 400% més que el 2003, que se’n van fer tres-centes cinquanta. I quant a les sancions, durant el 2003 se’n van imposar tres, i durant el 2004, vint-i-vuit. Quant als sectors que més infringexen aquesta llei, un 27% de les queixes són contra botigues i establiments de venda al detall, un 23% de correus, i un 15% dels establiments d’hostaleria i turisme. Els supermercats i grans superfícies tenen un 9% de les denúncies i les administracions de loteries un 3%. Segons Huguet, l’increment del control durant el 2004 no es deu tan sols a la tasca del departament sinó que també és fruit de l’augment de conscienciació sobre l’ús de la llengua.

La nova llei de política lingüística [de Catalunya] es va aprovar el 7 de gener de 1998, i a partir de l’1 de gener del 2003 ja va ser plenament aplicable a tots els operadors econòmics. Font: Vilaweb (11-4-2005) http://vilaweb.com

El web www.productesdelaterra.com , es una botiga de comerç electrònic amb tot de productes dels Països Catalans. Fan enviaments a tot el món de productes molt diversos com ara: llibres per Sant Jordi, samarretes, banderes, merxandatge de tot tipus, begudes o mejars, diccionaris.

Edició de Desembre 2004. Número 33


RECEPTES DE CUINA CATALANA.

Per Angelina Miró


CODONYAT

Ingredients:

  • Codonys
  • Sucre o mel
  • Aigüa
  • Canyella
  • Llimona

Preparació:

En primer lloc es pelen els codonys, se li treu la pell i les llavors. El que resta es trosseja en parts petites i es posa a bullir amb aigua en sucre. S’ha de posar el mateix pes en sucre (o mel) que de codony.

El temps que ha d’estar en procés de cocció se situa al voltant dels tres quarts d’hora o d’una hora, tot i que l’element clau es quan comenci a agafar el color marron-groguenc típic del codonyat. També es pot afegir canyella en brut i un trosset petitó de llimona per donar-li més gust.

El resultat és que el codony ha de quedar ben desfet i pastós, si cal es pot passar per la batedora. Finalment es posa en un motlle i deixa assecar uns dies en un ambient fresc i sec. S’ha de menjar en un espai breu de temps perquè no es faci malbé.


Canelons farcits de salmó

Ingredients:

  • 500 gr. de filet de salmó fresc
  • 1 ceba grossa
  • 14 plates de canelons
  • 3 cullarades de nata líquida
  • 1 cullerada de farina
  • 1/2 litre de llet
  • 3 cullerades de mantequilla
  • 2 cullerades de salsa de tomàquet
  • Sal, pebre negra,
  • Un polç de canyella
  • 100 gr. de formatge rallat
  • 12 gambes petites bullides ( solament la carn, sensa cap ni cua)

Preparació:

Posar sal en els filets de salmó i fer-los fregir en dues cullerades de mantequilla. Separar del foc i deixar refredar una mica. Llavors esmicolar-los amb una forquilla. En una paella apart fregir la ceba tallada ben menuda. Quant comenca a canviar de color, treure del foc i anyadir-la al salmó esmicolat. Posar-hi pebre i rectificar de sal. Anyadir-hi 3 cullerades de nata líquida i deixar-ho coure a foc moderat 3 minuts. Apart bullir les 14 plates de canelons, el temps necesari. A continuació passar-les per aigua freda i colocar-les sobre un drap de cuina. Omplir les plates de canelons amb el farcit del salmó i colocar-les dins d´una plata d´anar al forn, previament untada amb mantequilla. Posar sobre els canelons les 2 cullerades de salsa de tomàquet. Preparar una salsa beixamel, amb una cullerada de mantequilla, una cullerada de farina i 1/2 l. de llet. Posar-hi sal, pebre i un polc de canyella. Tal aviat comenci a bullir, posar la salsa sobre els canelons. Guarnir amb les gambes pelades i formatge rallat. Coure al forn a 180 graus, aprox. 30 minuts.

Edició de Desembre 2004. Número 33

MUSEU A L'AIRE LLIURE

Enric Sòria (Diari Avui)

Finalment, la Diada ha tingut lloc, i no ha passat res gaire digne de ressenya. Com de costum, els maximalistes de torn han xiulat tots els partits polítics catalans, sense excepció, perquè no converteixen en realitat les seues fantasies en un tres i no res, i hi ha hagut qui s'ho ha pres malament. Doncs caldrà més paciència, perquè, en aquest país, als actes públics, la fantasia sobrepuja amb excés el civisme, i xiular, com somiar, és debades. No se'n cansaran mai. D'altra banda, vam poder escoltar el romanç original d'Els segadors, entonat per Rafael Subirachs. Subirachs havia enregistrat aquesta versió en un disc dels anys 70, Bac de Roda, que em sembla el millor seu i que algú hauria d'haver reeditat fa temps en CD. També sentírem Lluís Llach, que cantà Venim del nord, venim del sud, un tema no tan antic com Els segadors, però déu-n'hi-do, i, finalment, cantà el meu estimat Joan Manuel Serrat (¿quant fa que no trau un disc en català?, potser 20 anys?). Tot plegat feia pensar. És obvi que tants anys de poder nacionalista no han ajudat a renovar la que fou Nova Cançó. Potser no els agradava el que simbolitzaven o, senzillament, no els sentien seus. Ara, els símbols s'han fet vells (cert que amb gran dignitat) i no n'han sorgit d'altres, o no s'han imposat. Són coses que es coneixen quan toca traure'ls a passejar i, barrejats amb l'apreci que mereixen, ens fan sentir enyor, i també tristesa.

Edició de Desembre 2004. Número 33

LA PEPA I EL PAPA

La Pepa, com és pla sabut, canta el nom de la primera “Constitución Española” promulgada a Cadis el dia de Sant Josep. Naturalment, cantava “mañanas mejores” en nom de la igualtat i la llibertat. Quant a la fraternitat, ves qui en parla, havent dut tanta gent a la guillotina. Perque la Pepa, a plena guerra del francès, amb la “Virgen del Pilar que no quiere ser francesa” fou una calderada afrancesada, laica, republicana. I jacobina, que vol dir tombar les Espanyes en una sola Espanya. I així vam anar i encara hi anem. Jo vaig néixer amb la “Constitución” de la restauració monàrquica, que es va carregar la primera república. Al cap de poc, la dita “Constitución” va anar a can taps, un general va manar sol.

I estaca.

Va venir la república, la tan lloada “República de trabajadores de todas clases” que va aconduirnos a la guerra que tots sabeu.

En aquelles, a bon cop de falç, vam tenir Estatut. Hi ha qui encara en parla enderiat. No se’l deuen haver llegit. Era la llufa dels innocents, com va dir més fi en Macià.. Quaranta anys sense més que un “fuero de los españoles”, tan canteula com els tretze punts del doctor Negrín, que ens refregaven pels nassos uns comissaris polítics a mida del Pep de Sibèria. Vull dir l’Stalin.

Finalment, banderes al carrer. Una altra “Constitución” tan constitucional com totes. I un altre Estatut, que vam votat amb els “Segadors” a tot tro, sense adonar-nos de que ens tornaven a penjar la llufa.

Us he engegat aquesta tirallonga de la història tan sols per fer-vos entendre que només de sentir parlar de Constitucions ja se’m posa la pell de gallina. Cada Constitució ha estat una manera d’aplançonar els pobrets dels voltants del Clot

No us estranyi, doncs, que m’agafin tremolins sentint parlar d’una Constitució Europea manifessajada per França, la de les glòries centralistes i menjacapellans. No sé pas si us hi vàreu fixar.

A la sala dels Horacis i Curiacis del Capitoli romà, damunt d’una taula amb la rotllana d’estrelles a més i més, els pares de la Constitució i algun que s’hi va trobar sense haver paït el càrrec, van signar cerimoniosament.

M’hi torno. No sé pas si us hi vàreu fixar.

Damunt dels signataris, que semblaven nans, se’ls abocava una gegantina estàtua del papa Innocenci X amb gestos d’enrabiat barroc. Molt enrabiat.

Aviso als poc entesos. Innocenci no és cap títol de film a la italiana, és un nom de papa. La X tampoc no vol dir de la sèrie X, és un número romà i vol dir que susdit papa fou el desè del seu nom. I a fe que d’innocent ben poc. Se les va tenir amb Lluís XIV, el Rei Sol, se les va tenir més crespes amb una mena de carcúndies mal ferrats que en deien jansenistes. I paro, que no les acabaria. Si fos planyívol de mena, ho faria pensant en els constitucionalistes d’Europa. Posen les nostres arrels en la Grècia clàssica i la Roma Imperial. Que Déu n’hi do

Però saltant-se un miler llarg d’anys, tornen a trobar-nos arrels en aquella gresca encotillada que en diuen la Il.lustració, que, després de criar més d’un dèspota, va acabar-se amb Robespierre i la seva guillotina.

Ànsia, Manela. La Constitució d’Europa, laica i anticlerical, ha nascut signada sota la gegantina maledicció d’un papa. Si, germans, d’un papa bisbe de la més bescantada de les branques cristianes. L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana.

Cargolant-les. És impossible parlar d’Europa sense parlar del cristianisme. A veure quin maco pot entendre Alemanya sense Luter, però a veure qui pot endevinar com fou feta aquesta Europa sense els monestirs. I sense Sant Francesc d’Assís.

Me’n queda una darrera per dir. I la dic curta.

Tant de bo els catalans ens adonem de que amb la Constitució Europea ens pengen una altra llufa.

N’hem aguantat tantes que no ve d’una més. Diran.

Josep M. Ballarín i Monset.
Capellà.

Edició de Desembre 2004. Número 33

ELS GUACAMAYOS

Venerable i pacienciós lector.

No t’estranyi que en un país de sonats com aquest nostre em piqui la sonadura esbravant-me.

Tot i tot te’n demano perdó.

Diu que per allà al Caribe hi ha l’illa del Guacamayo. Ja us la podeu afigurar. Mar neta i calmosa sino fossin els taurons i els huracans, sorra fina amb banyistes gringos i palmeres arran de platja amb xiscles de guacamais estripant l’aire calent. El indígenes corren amb poc més que un “taparrabos” com en deien a Caldetes allà dies.

L’illa és una nació independent amb representació a l’ONU, constitució a l’americana i dictador saltant-se constitucions. L’actual pare de la Pàtria és don Floribundo Garrote. I ves com, al brau home se li va acudir de decretar per decret, aprovat per les Corts, que ni van llegir-s’ho, que en nom de la llibertat de cadascú, la democràcia de tots i el lliure pensament revolucionari, qualsevol persona podria voltar per l’illa tan lliure de “taparrabos” com quan sa mare el va dur al món.

El decret va esverar la premsa. Era una premsa que les engegava per allà on li ventava. I no estranyi, ni don Floribundo ni cap dels seus no llegia mai el diari. El “Guacamayo Times” estava esverat. Els de la CIA tenien l’aital paper per conservador, n’era propietari don Eldredo Lanzadera, amo de l’única fàbrica del país, on hi feia samarretes i calçotets. Aquest Times, parlava de la decència, dels bons costums, del pas cap a la civilització que significava dur samarreta i camisa, de com fins el primer pere de la Pàtria, el general Macuto del Morral, anava vestit de cap a peus. Ho reblava amb l’opinió del bisbe, don Pío Carcundia, que havia escrit una pastoral d’allò més a la valenta.

A l’altre cap, el “Guacamayo Chronicle” rebentava de satisfacció. Cantant “mañanas mejores”, aplaudia el progressisme del govern, que, talment constava ja en el decret, trencava per sempre amb la intemperància dels temps colonials per retornar a la primitiva llibertat dels primers guacamayos que no duien vestits. Els del Times li van respondre que els vells avantpassats duien almenys un cinturonet. Els del Chronicle van rebatre que els inquisidors duien bastant més que un cinturó.

La batalla dels papers va durar temps, deixem-los. Mentrestant, el “Guacamayo Financial” no es perdia pas en discussions que no feien cap a res.Escrit per un guacamayo que havia passat per Princeton, pontificava que, ben segur, la llei duria nou turisme a l’illa, però a termini no massa llunyà podria produir-se un “overbooking” catastròfic. L’illa no donava per a massa gent.

I, ves com, el ministre d’Afers Exteriors de Guacamayo va presentar-se a l’Assamblea General de l’ONU talment sa mare l’havia donat al món. Astorament. El secretari general va passar-ho al Consell de Seguretat i aquest va fer un comitè; el comitè enviat a l’illa no en va tornar. Ara estan en un subcomitè als primers passos.

Encara en aquestes, els Estats Units, per complir el seu deure de primera potència mundial, va enviar a Guacamayo un regiment de “marines” i una esquadreta d’avions sabent de cert que a l’illa hi havia laboratoris d’armes atòmiques que treballaven per Cuba.

Ningú no sap com va acabar l’expedició USA.

Només no sé quin paperot ha ficat el nas en un document secretíssim del CESID i n’ha publicat les xafarderies. Però ves a fer-ne cas. El document explica que quan els “marines” van arribar a la platja talment ens els sabem de guarnits, a la línea de les palmeres els esperaven els guacamayos i les guacamayes cantant “I love you, my baby”. Tots plegats van confraternitzar, mentre els de l’esquadreta d’avions saltaven avall amb paracaigudes.

Apa, plego.

Josep M. Ballarín i Monset.
Capellà.