Edició Electrònica
Números 21-34

Edició de Abril 2001

Abril 2001- Index

Edició de Desembre 2001

Desembre 2001- Index


Si voleu col.laborar o enviar algun comentari a El Xàfec de Vancouver, envieu-lo a casal@ashlu.bc.ca. Animeu-vos!!!.

Per tornar al document inicial piqueu aqui


 

Edició de Maig 2002

Maig 2002- Index


Si voleu col.laborar o enviar algun comentari a El Xàfec de Vancouver, envieu-lo a casal@ashlu.bc.ca. Animeu-vos!!!.

Per tornar al document inicial piqueu aqui


 

Edició de Setembre 2002

Setembre 2002- Index


Si voleu col.laborar o enviar algun comentari a El Xàfec de Vancouver, envieu-lo a casal@ashlu.bc.ca. Animeu-vos!!!.

Per tornar al document inicial piqueu aqui


 

Edició de Desembre 2002

Festes de la Mercé

A Barcelona s‚ha celebrat la Festa Major de la Mercé amb diferentes demostracions: Castellers, Concurs de Gegants de tot arreu dels Països Catalans, concerts, obres de teatre, etc. Aquest any la festa fa 100 anys.

Va ser En Francesc Cambo, l'any 1902, qui va proclamar aquesta festa de la patrona de Barcelona com a festa popular al Parc de la Ciutadella. En el 1868 el Papa Pius IX va fer una proclama declarant a la Mare de Dèu de la Merce com a co-patrona de la Ciutat Comtal. La llegenda diu que Sta. Eulàlia, fins llavors l'única patrona titular de Barcelona, es va enfadar i per això plou cada any per deslluïr la festa.

L'any 1993 l'Ajuntament de Barcelona va recollir tot el bestiari i va decidir tornar a celebrar la festa de Sta. Eulalia com la Festa Major d'hivern de la ciutat. Des de llavors es celebra el mes de febrer la festa de Sta. Eulàlia, així cadascuna de les Verges té el seu lloc als cors dels barcelonis i una festa.

Edició de Maig 2003

Biblioteca

El Casal ha comprat els següents llibres per a la biblioteca, que com tots, estan a diposició de tots/es els/les socis/es.

  • El Papa Maleït, de Manel Garcia Grau. Una intriga novel.listica sobre el Papa Luna (Benedict XIII). Per adults.
  • L'Heretgia Amagada, de Vicent Pallarés. Una altre novel.la històrica basat amb la supervivència d'un nucli d'heretges arrians dos segles després de la conversió al Catolicisme dels reis visigotics. Per adults.
  • Nit de Foc, de Vicent Marqués. Una novel.la negre ambientada durant les Falles. Premi de Narrativa Ciutat de València 1990. Per adults.
  • Les Llàgrimes de Shiva, de César Mallorquí. Misteri, intriga, fins i tot terror que passen el mateix any en el que l'home va arribar a la Lluna!. Per a joves.
  • Les Orelles del Rei, de Vicent Marçà. La desventurada història d'un rei desorellat!. Per a primers lectors.
  • La Sol i en Pol, de Josep Lluch. Historia sobreuna parella de persones ben oposades!. Per a primers lectors.

A més a més hem rebut les següents donacions:

  • Per part d'en Toni Royo, delegat d'Acció Cultural del País Valencià a Castelló de Temps de Misteri - Monogràfic de la Juderia Medieval. Una recreació en prosa i poesia del temps en el que jueus, moros i cristians compartien la ciutat medieval.
  • Per part d'en Ricard Roch i Cunill, l'exemplar monogràfic de la Revista Nexus dedicat integrament a la figura d'en Mossen Cinto Verdaguer.
  • Hem rebut de la Generalitat dos videos i un CDROM amb informació i fotografies documentant l'Homenatge a l'exili, celebrat l'any passat. L'Homenatge va consistir en un seguit d'actes que volen tornar a posar a la memòria col.lectiva dels catalans la vida i fets de tots aquells que van haver de sortir del nostre país despres de la victòria dels feixistes espanyols.
  • També hem rebut de la Generalitat el llibre Els camins de la justícia. Ordre i desordre al Vallès dels segles XVI-XVII, d'Ismael Almazán i Fernández, publicat per l'Àmfora.

 

Edició de Setembre 2003. Número 28

Biblioteca

La biblioteca del casal es posa al dia
Gràcies a la Generalitat de Catalunya, en Carles Roch-Cunill i la Mariana Hudson-Vinyes la biblioteca del casal molt aviat serà a internet.

En Carles i la Mariana estàn treballant en aquest projecte catalogant i entrant a la base de dades els aproximadament 500 llibres i altres publicacions de la biblioteca del casal. A finals d’Octubre els socis podrem consultar a través de la pàgina web del casal tots els títols disponibles.

En una segona fase d’aquest projecte, aquest mateix sistema ens permetrà consultar la disponibilitat de títols i reservar-los per internet. Aquestes darreres opcions estàn pendents d’aprovació i no es posarien en marxa fins ben entrar el 2004.

Si voleu llegir algun libre en català no disponible a través de la biblioteca, envieu-nos un e-mail a casal@ashlu.com amb el títol de llibre i l’autor i mirarem d’afegir-lo a la col.leció del casal.

El casal té una variada col.lecció de llibres en català per totes les edats….amb més de 500 títols. A més a més tenim un col.lecció creixent de CDs de música, DVD, enciclopedies, diaris, revistes diverses i videos. Us convidem a que hi feu una ullada!

La Biblioteca del Casal ha rebut les seguents donacions de llibres:

L’ÓMNIUM CULTURAL:

  • Cartells de tots els Premis de Honor de les Lletres catalanes.
  • El Deficit Fiscal de Catalunya amb Espanya per Úrsula de Serrallonga.
  • Noves Proves de la catalanitat de Colom per Lluis Ulloa.
  • Compendi de la Doctrina Catalanista per Prat de la Riba i Pere Muntanyola.
  • Doctrina Catalanista per Fidel Constant.
  • L’Autodeterminacio en el Nou Ordre Mundial per Morton H. Halperin i David J. Scheffer.
  • El Fet Diferencial Catala per J.M. Batista Roca.
  • El Cas de Catalunya, Apel.lacio a les nacions Unides, abril 1945.

Angelina Miró:

  • L’Últim Càtar per Lluis Racionero.
  • L’Emperador o l’ ull del Vent per Baltasar Porcel.
  • L’Avi, Francesc Macià per Alfred Bosch.
  • T’ Imagines la Vida Sense Ell? per Isabel Clara Simó.

General Maldonado del Govern Militar de BCN:

  • Documents del Conveni de Nootka Sound.
  • Conferencia: El Ejercito Espanol en la Isla de Vancouver.

Arxiu de Les Corts, Barcelona:

  • Les Corts, Govern local i Limits Antics.
  • La Colonia Castells de Les Corts 1923-1936.

Edició d'Abril 2001

Anuncis, Notícies, Xafarderies...

Us esperem a tots al Hume Park per l'Aplec de Primavera!!!!!!, per més informació a l'última pàgina d'aquest butlleti.

Des de aquest butlleti donem la BENVINGUDA al Carles Roch i el seu company Brian.

Desitjem a la nostra consòcia Francesca Segales és millori de l'operació a la cadera.

A la revista "TIME" edició canadenca del 13 de novembre del 2000, hi ha un article titulat "INNOVATORS", en el que parla del cuiner català FERRAN ADRIA del restaurant El Bullí de ROSES/GIRONA. El considera el millor xef del món i diu que el seu motto o lema és: "crear és no copiar dels altres". La seva cuina es una combinació de textura, temperatura i sabor. A casa seva te una gran biblioteca de cuina i te memoritzat milers de sabors al seu cap.

Al diari "The Globe and Mail" del dissabte 20 de gener del 2001, hi ha un article titulat: "Spanish may have sown wild goats in B.C.", que parla de les cabres que viuen a la Illa Jedediah de l'Estret de Georgia, prop de Nanaimo. Aquests animals son descendents dels que varen portar els espanyoles ara fa mes de 200 anys. Aquesta Illa era de propietat particular des de el 1949 al 1995, data en que es va vendre, la gent que hi ha ara diu que no son autòctones d'aquests llocs i no les volen, ja que diuen que es mengen les flors silvestres, després d'estar vivin més de 200 anys !!!, les volen fer marxar. Nosaltres creien que estan més que adaptades per considerar-se animals indigenes d'aquests indrets i les haurian de deixar tranquiles al lloc on són.

El treball principal que publicarà aquesta setmana la revista Science està encapçalat pel veritable artífex de la seqüenciació del genoma humà, el científic nord-americà Craig Venter.
La llista de coautors d'aquest important article es tanca amb els noms de Josep Francesc Abril i Roderic Guigó, de la Universitat Pompeu Fabra. L'equip dels professors Guigó i Abril, que treballen a l'Institut Municipal d'Investigacions Mèdiques de Barcelona, han col·laborat amb Celera Genòmics en els programes informàtics que permeten descobrir els gens.

IN MEMORIAM

La Junta del CASAL CATALÀ DE VANCOUVER, vol donar el seu mes sincer condol a la Familia Calderer, per la perdua del pare de la Sra. Marta Calderer, i a la Familia Padro per el traspas de Josepa Ponsa Puigmarti, germana de la Sra. Merce Padro.

Descansin en PAU tots.

Edició de Abril 2001

Carta del President

Benvolguts amics:

Ja ha passat un altre any. ha passat, potser mes de pressa que l'anterior i probablement mes a poc a poc que l'any present.

Crec que es necessari reconèixer la dedicació de l'Angelina Miró per la seva labor infatigable d'estudi i organització del Bi-centenari de Pere d'Alberni. L'Angelina ha treballat molt, ha descobert molt, ha compartit el seu treball amb altres desinteressadament, ha proposat coses i li han copiat las idees. El nivell de col·laboració i el reconeixement que mereix no l'ha trobat a cap de les entitats espanyoles, catalanes o canadenques que haurien d'haver reconegut la seva important aportació.

Angelina, en nom de tots els membres del Casal t'agraïm molt el teu esforç i volem que quedi constància en aquestes pagines.

Voldria recordar a tots que l'Aplec de Primavera és al HUME PARK el dia 20 de maig. Ens agradaria veure participar al major nombre possible de persones amb afinitat per Catalunya. Hem pensat fer un petit concurs de cuina a cada aplec, aquesta vegada serà: Truita DE PATATES (es permeten ingredients addicionals). Porteu la vostra truita l'Aplec ( abans de la una del migdia) i serà jutjada per un grup "d'experts". La truita guanyadora rebrà un certificat i un premi. Porteu gana i forquilla, doncs al final del concurs farem desaparèixer tots els indicis de les truites concursants!!!

Recordeu que durant el mes de maig son molt importants la renovació de l'afiliació i el pagament de la quota de soci per mantenir les activitats del Casal i la publicació del Bulleti. Com ja sabeu l'elecció de la Junta del Casal es fa durant l'Aplec de Primavera. Es un altre raó important per que vingueu i participeu.

El meu agraïment a tota la junta i a tots els socis que mantenen viva la flama de Catalunya a la Colúmbia Britànica i Alberta

Jesús Alfonso

Edició d'Abril del 2001

Receptes de cuina catalana per l'estiu

  • Escalivada
  • Esqueixada
  • Meló amb pernil

Escalivada

Ingredients per a 4 persones:

  • 4 pebrots vermells molsuts
  • 4 albergínies
  • 3 cebes de Figueres
  • olives negres
  • oli verge d'oliva
  • vinagre de vi negre
  • sal i pebre

Poseu les hortalisses al forn, quan estic fetes emboliqueu-las amb una paper d'alumini per que s'estovin i siguin de mes bon pelar, telleu-las a tires llargues i primes. Poseu totes les hortalisses talledes damunt d'una plata, ameniu-lo al vostre gust amb sal, pebre, vinagre de vi i oli d'oliva. Escampeu-hi les olives negres pel damunt.


Esqueixada

Ingredients per a 4 persones:

  • 800 gr. de morro de bacallà
  • 2 tomàquets d'amanir a punt de madurar
  • 1 ceba tendra
  • olives negres
  • oli verge d'oliva
  • vinagre de vi
  • sal i pebre

Tingeu el bacallà en remull i quan estigui dessalat prepareu el plat. Escorreu-lo degudament perque no dugui aigua a l'amanida. Trossegeu la ceba a tires i renteu i talleu el tomàquet a talls grans. Poseu tots els ingredients en un plat fondo i amaniu-lo al vostre gust. Escampeu-hi les olives pel damunt.


Meló amb pernil

Ingredients per a 4 persones:

  • 1 meló madur
  • 400gr. de pernil
  • sal i pebre

Obriu el meló i talleu-lo a talls gruixuts. Talleu els pernil a llesques de mig dit. Amaniu el meló amb sal i pebre i empebreu lleugerament el pernil.

Edició d'Abril 2001

Sant Josep

Josep M. Ballarín i Montset

L' avi i el besavi estaven molt cofats.

No paraven de dir-me que érem de nissaga entroncada amb David. La nostra rel no era en aquell poblot de Galilea, era a Betlem, nogensmenys.

I vés-te'n a vantar, quan només ets un fusteret de poble, a destral i aixol, que feina tens a escairar bé un bastiment per engolfar-hi la porta. Només per dir-ne una. Ep, això sí, tinc un hortet amb una figuera al marge que fa tot el goig del món.

Segons usos i costums, sense demanar-me'n mica el parer, els pares em van esposar amb la Maria. Val a dir que jo hi venia bé, la Maria era la criatura més polida del món, quan caminava semblava que no petgés terra.

Tot d'una, ella se'n va anar a ca la cosina sense dir-me res; quan va tornar esperava. Ni se'm va acudir de fer-la apedregar, ni un sol instant vaig dubtar d'ella; per respectar-la vaig decidir de marxar del poble, que Maria fes el seu camí, havia de ser un camí de Déu, tot i que no ho entengués.

Tenia pau, dormia com un soc quan l'àngel se'm va explicar. Vaig parar casa enduent-m'hi la Maria després de bodes. La meva dona i jo vivíem en un silenci amb regust d'eternitat quan, a Betlem, el Noi ens naixia entre cantades d'àngels i formatges de pastor; el silenci encara durava a l'arribada d'aquells homes seguint l'estrella. L'àngel va tornar-me en els somnis, havíem de fugir als benaurats palmerars d'Egipte.

Tornàrem al poble, el silenci era salm de tot el dia.

El marrec se'ns anava fent home. Fill de Déu, havia esdevingut ben nostre, entrapussava com qualsevol altre a les primeres tentines després el mam, caca i non. Ho vaig saber sense que m'ho hagués de dir cap àngel, havia d'ensenyar a ser fill d'home aquell que, d'altra banda, ja s'ho sabia tot.

Si em descuido es talla un dit amb l'eina. Però, ja granat, era feiner i traçut, sense cap traça de miracle.

Ara que hi penso, als dotze anys el vam pujar a Jerusalem, el vam perdre, vam retrobar entre els doctors i ens va fer saber que tenia feina del Pare.

I res més. Durant anys va ser com tothom.

Vaig morir amb Maria i el Noi donant-me la mà.

Jo no hi era quan el Noi de casa feie miracles i predicava, tampoc no hi era quan va morir. Jo era al si ombrívol d'Abraham i em va sorprendre, els patriarques em tractaven de patriarca.

De cop, aquelles ombres foren claror, claror de pasqua quan una mà se'm va endur als cels.

Pla bé coneixia aquella mà, una mà de fuster, la del meu Jesús

Edició de Abril 2001

Biblioteca

La nostra consòcia CONSOL SANZ ha donat per la nostra biblioteca el llibre: "Jardins de Catalunya" i també les fotos de la torronada, gràcies CONSOL !!!.

El temple Expiatori de la Sagrada Familia ens ha enviat un CD, està a la vostra disposició.

 

Edició de Desembre 2001

Anuncis, Notícies, Xafarderies... 

  • El dia 11 se setembre del 2001 es va fer la Proclamacio del Dia de Catalunya als seguents estats americans: Maryland , Texas i Pennsylvania i tambe a la ciutat de Houston. Aquestes proclamacions estan a la pagina web de l'AICS:

www.aics-usa.org entreu a l'apart "annoucement" si voleu donar-lis una ullada. 

  • BICENTENARI DEL CAPITÀ DELS VOLUNTARIS DE CATALUNYA, PERE D'ALBERNÍ.

La festa del Bicentenari de la mort d'en Pere d'Alberní es celebrarà el dissabte dia 9 de marc del 2002 al:

VANCOUVER MUSEUM

1100 Chestnut St

Varnier Park- Kitsilano

Tele. 604-7364431

A les 20:00 Benvinguda a tothom, a les 20:15 xerrada a càrrec del Sr. Rene Chartrand titulada "Pere d'Alberní al Establiment espanyol de Nootka Sound, i a les 21:15 Recepció Al Vancouver Museum hi haura tambe des de el 26 de gener al 31 de marc del 2002 una exposicio titulada "Nootka-Retorn a una historia oblidada-" del Museu Etnologic de Barcelona. 

Us esperem a tots per la celebració!!!!!.

Per mes informacio podeu trocar a l'Angelina Ortega (604-467 5289) que es la coordinadora del Casal pel Bicentenari d'en Pere d'Alberni

IN MEMORIAM

La Junta del CASAL CATALÀ DE VANCOUVER, vol donar el seu mes sincer condol a la Familia Oliva, per la perdua del pare de la Beatriu.

Descansi en PAU.

Edició de Desembre 2001

LA PESSETA

L a pesseta deixarà de circular d'aquí a poques setmanes, concretament el pròxim 28 de febrer.

Aquesta moneda, implantada el 1868 pel català de Calaf Laureà Figuerola, ha anat encongint-se al llarg de la seva història fins a esdevenir, en els últims temps, un element minúscul, microscòpic, molt difícil de manipular. Pensant en la pesseta, em vénen al cap no només les famoses rubias amb la cara de Franco de la nostra infantesa, unes desenes de les quals encara guardo en un pot de llauna, sinó també aquells duros de plata on sortia Alfons XIII amb què els meus avis m'obsequiaven cada cop que feia anys. Els que els quedaven els deixaven fins a l'any vinent en una preciosa bossa de roba fosca. A més a més, l'avi em guardava totes les monedes de vint-i-cinc cèntims (aquelles amb el forat al mig, a l'estil dels cinc duros actuals) que podia arreplegar, perquè jo -segurament influït pels aires hippies que corrien- tenia la dèria de posseir un cinturó fet a base d'aquestes monedes donut. Per cert, que, menorquí com era, d'aquella peça el meu avi en deia velló. Un acaba concloent que, després llarg i irreversible procés d'encongiment sofert per la pesseta -resulta inimaginable una moneda més petita-, és absolutament lògic i natural que desaparegui, que acabi fonent-se plàcidament.

Edició de Desembre 2001

TORRO DE XIXONA:

230 gr. de sucre, 230 gr. de mel blanca, 230 gr. d'atmelles, 230gr. d'avellanes i 5 clares d'ou.

Escaldeu les atmelles i poseu-les a torrar al forn, peleu-las desprès. Torreu les avellanes dins d' una paella i peleu-les tambè. Una vegada torrades les atmelles i les avellanes piqueu-les dins d'un morter fins que quedi una pasta ben fina, batiu les clares a punt de neu i barrejeu-les amb le pasta de les atmelles i avellanes. Dins de una cassola poseu la mel i el sucre i calenteu-lo, quan estigui a punt de bullir poseu la pasta de les atmelles i clares, teniu que remanar-lo per deu minuts amb una cullera i retirar-lo del foc. Poseu això amb caixes de fuste forrades amb "obleas" i quan estigui fred poseu-hi una miqueta de canyella en pols.

PANELLETS DE PINYONS :

500G, d'atmella ratllada- 500G. de sucre -2 ous- pinyons- oli d’oliva- pell de llimona ratllada.

Es barregen l'atmella ratllada, el sucre, i la ratlladura de llimona, fins a aconseguir una bona pasta de massapà. Es disposen pinyons damunt d'un plat. Es bat una mica l'ou i és barreja amb els pinyons. Amb la pasta de massapà es fan boletes de 20 o 30 g., que es posen damunt dels pinyons perquè s'hi enganxin. Amb les mans plenes de pinyons s'arrodoneixen les boles tot cobrint-les bé amb els pinyons. Aqueste boles es posen damunt d'una safata de forn untada amb oli refinar, es pinten amb ou desfet i es posen 5 minuts al forn, a 300 graus. Es poden fer panellets de diversos gustos, barrejant-hi suc de llimona, o bé altres sabors, i arrebossant-los amb farina de atmella i sucre llustre en lloc de pinyons. Vins recomanats: Garnatxa o Mistela.

Edició de Desembre 2001

EL BE I EL MAL

Josep-Maria Tericabras

L' atac terrorista contra edificis i persones dels EUA ha estat terrible i despietat. Un esglai enorme se'ns ha ficat a dins i l'horror enorme s'ha multiplicat per mil, repetit per tots els mitjans de comunicació occidentals una vegada i una altra, hores i dies. Enmig de tanta runa, les intervencions del president Bush a la televisió són la dada més aclaridora sobre la situació política del món.

En efecte, Bush s'ha atrevit a parlar d'una "guerra entre el bé i el mal", en la qual "el bé guanyarà". Que el president barregi la guerra i la moral és preocupant. És ben clar que està disposat a fer el que sigui -fins i tot la guerra- quan ho cregui convenient. És ben clar que ell no acceptaria que ningú més ho fes: ni se li acut que alguns potser volen fer mal als EUA precisament perquè se senten ofesos, agredits, maltractats per ells. I no se li acut perquè els EUA són el bé, i els que van contra els seus interessos, el mal.

Tots els líders mundials han entès que la cosa anava de debò i s'han afanyat a posar-se incondicionalment al costat de Bush. Sembla com si el dolor americà fos el primer dolor que es provoca en el món, com si no n'hi hagués també a Txetxènia, a Bòsnia, a Macedònia, al Zaire o en els centenars de vaixells i de pasteres de refugiats que naveguen per tots els mars del món, sense que ningú els vulgui. Fins ara cap dolor no havia aturat les Lligues esportives internacionals, ni havia provocat una sola paraula de solidaritat en cap sessió d'obertura de l'any judicial espanyol. I és que el dolor de l'amo sempre és un dolor més gran.

Fins i tot el déu de l'amo és un déu més gran. Crida l'atenció que es pugui atacar el fonamentalisme islàmic des de posicions religioses tan fonamentalistes com la manifestada per Bush. S'ha posat a la boca el nom de Déu moltes vegades, per encarregar-li dues coses alhora: d'una banda, que beneeixi Amèrica; de l'altra, que s'apiadi dels culpables de la massacre perquè ell, Bush, no en tindrà compassió. Amb devots d'aquest nivell, fins i tot a Déu li esperen dies magres.

I per fi, l'odiat Bin Laden, el dimoni de tots els dimonis, que -com Noriega de Panamà, Saddam Hussein de l'Iraq o els taliban afganesos- va començar la carrera delictiva pagat, entrenat i protegit per la CIA. Són els corbs que cries els que t'acaben traient els ulls.

Certament, aquesta no és la història bé contra el mal, sinó una sola història de molts mals, massa llargs.

Edició de Desembre 2001

VERDAGUER/GAUDI, COMILLAS/GÜELL

Ricard Torrents

Dos artistes genials i dos mecenes excepcionals, quatre figures que concentren un dels grups més potents de la Catalunya moderna. Una Catalunya sense Estat ni institucions pròpies on, això no obstant, l'associació d'aquests homes produí la connexió entre art i mecenatge més operativa que mai abans s'hagués produït.

Jacint Verdaguer, mossèn Cinto, que baixa de Folgueroles a Barcelona, produeix l'obra literària més sòlida del segle XIX, eleva la llengua del poble al rang de les llengües de cultura d'Europa i s'eleva ell mateix al rang de refundador del català modern, abans d'encastellar-se en la solitud de la crisi personal. El seu protector, Antoni López i López, sorgit de la Cantàbria més pobra, és l'emprenedor que amassa la més gran fortuna de l'Espanya del segle XIX i la dirigeix des de Barcelona, on estableix múltiples companyies, de la naviliera Transatlàntica al Banc Hispano-Colonial. El mateix any que rebia el títol de marquès de Comillas, 1878, el seu protegit li dedicava el poema L'Atlàntida, base de la seva carrera d'escriptor alhora que font de l'autoestima dels catalans.

Justament l'any 1878 Gaudí, que puja de Reus a Barcelona, obté el títol d'arquitecte i comença una carrera que, partint de l'artesania local de la construcció i de l'ideari del cooperativisme obrer, el porta, a partir de 1883, a edificar els monuments més innovadors i més universals de l'arquitectura catalana, abans de recloure's a la solitud de la Sagrada Família, en cerca de la puresa espiritual i de la perfecció absoluta. El lector deu suposar que l'any 1883 fou quan Gaudí entrà a treballar per al comte de Güell. En efecte, Eusebi Güell i Bacigalupi, un dels empresaris més representatius de la Revolució Industrial de Catalunya, començà aquell any els encàrrecs a Gaudí, dels quals naixeria la sèrie d'obres que el consagrarien com l'arquitecte més agosarat i més original del canvi de segle que s'anunciava.

El lector deu també recordar que el financer Comillas i l'industrial Güell eren cunyats, a més de socis, però el que potser no recorda és que el 1883, quan Gaudí es posava a treballar en el Capricho de Comillas, quan moria a Caldetes Antoni López i López i quan el seu fill Claudi, el segon marquès, el succeïa en la direcció de l'imperi empresarial, Gaudí començava a treballar al temple de la Sagrada Família i Verdaguer s'entusiasmava cantant en l'oda A Barcelona l'expansió de la ciutat.

S'iniciava així el període de 1833 a 1888, el més irradiant d'aquella lliga a quatre bandes d'amistat, de mecenatge i d'influència social. Amb puntes d'eufòria per al primer catalanisme polític conservador, com el Memorial de Greuges, de 1885, inspirat per Eusebi Güell i presentat al rei Alfons XII per Verdaguer, o com la publicació de Canigó el 1886 i la restauració de Ripoll, patrocinada no sols pel marquès sinó per Eusebi Güell, que dos anys abans s'havia acompanyat de Verdaguer en un llarg viatge de negocis a l'Europa central i del nord. O com la fundació de la Lliga de Catalunya el 1887, sorgida del Centre Escolar Catalanista, de Narcís Verdaguer i Callís, advocat dels cercles econòmics i familiars dels López-Güell, cosí protegit de mossèn Cinto i deixeble polític de Jaume Collell. O com, en fi, l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, que Verdaguer exaltà alhora que, de retorn de Terra Santa, saludava la ciutat, on -deia en al·lusió a la Sagrada Família de Gaudí- "la Trinitat de la terra tindrà, dintre pocs anys tal volta, lo temple més gran i més hermós que té en lo món".

L'any vinent, el 2002, farà cent cinquanta anys del naixement de Gaudí i en farà cent de la mort de Verdaguer. Feliç coincidència. La millor oportunitat per a revisar la relació pluridireccional dels dos artistes i dels seus dos mecenes, un dels capítols més fascinants de la Catalunya moderna. La celebració de les dues efemèrides propiciarà l'estudi dels punts d'articulació entre les quatre personalitats. Un dels quals, encara no prou explorat, és sens dubte el paper del mecenatge en la nostra història. I un altre, que sembla inèdit, el del paper central de Verdaguer en aquell quadrangle. I encara el punt d'articulació de Verdaguer i Gaudí, agermanats per afinitats profundes, com ara la predilecció materna, l'arrelament a la terra, la sinceritat religiosa, la vocació de pobresa, la creativitat irreprimible. L'un i l'altre incompresos, solitaris, xuclats pel foc místic cap a la santedat. L'un i l'altre instal·lats durant uns anys en la protecció d'uns mecenes.

Verdaguer i Gaudí i el seu entorn és justament la temàtica d'una de les ponències del V Col·loqui, que la Societat Verdaguer es proposa de celebrar al novembre de 2002 a Barcelona, Vic i Folgueroles, dedicat a resseguir les empremtes que el poeta ha deixat en les lletres i les arts del segle XX. Un segle de Verdaguer després de Verdaguer.

Ricard Torrents. Professor de literatura catalana. Rector de la Universitat de Vic

Edició de Desembre 2001

EL Segle XXI

Josep M. Ballarín i Montset

Sense llevar culpes a ningú, les guerres d'aquest segle nounat no seran de religió. Seran per la pela
El segle XXI ha començat apocalíptic.

Les torres bessones de Nova York cremaven i s'esfondraven, el famós Pentàgon cremava. La gent de la gran metròpoli corria esparverada. Mirant-ho per televisió gairebé ni t'ho creies. En va sortir un dient que allò ja era terrorisme del segle XXI.

Rebatua de segle XXI, si que comença bé. I Déu nos en guard dels fanàtics.

El fanatisme proletari, sense Déu i amb Marx per profeta, les va acabar amb les martellades del mestre Lenin i els kulaks del Pep de Sibèria. La fe marxista havia esdevingut nihilisme segons els pronòstics de Nietsche, havia deixat de creure en l'home per sacrificar-lo a una cosa tan malgirbada que en deien la humanitat, com si els humans féssim una sola bestiassa amb milions de potes i alguna de ranca que calia tallar.

I no està de més recordar els nazis que anaven per semblants.

Amb Déu mal entès, el fanatisme i la religió fan una barreja pitjor que la dinamita. Els diaris s'hi agarbonen. No passa dia sense que els de la catòlica ens sentim blasmats per la croada contra els albigesos o el Torquemada.

Malauradament n'hi ha per a tots.

Els germans protestants també tenen de què avergonyir-se amb la inquisició calvinista de Ginebra, els caps rodons de Cromwell o les bruixes de Salem cremades a la lliure Amèrica.

L'ortodòxia oriental, va ben maltractar els búlgars, ja en temps de Basili II.

I no parlem de l'Islam amb la guerra santa o d'Israel arribant d'Egipte.

Ep. No vull descuidar-m'ho. Sense llevar culpes a ningú les guerres d'aquest segle nounat no seran de religió. Encara seran més nihilistes, seran per la pela, com la del Golf Pèrsic.

Però tornem als de missa, sinagoga o mesquita.

Encara hi ha guerres de religió.

Avui, a ple de somniar truites i glòries del segle XXI, el fanatisme religiós ha ensenyat les urpes. No sé pas en quina mena de Déu creuen els qui han fet la carnisseria a l'Amèrica. Els desgraciats que, a preu de la pròpia vida, han fet aquesta salvatjada i els pobrics palestins que saltaven de joia sabent la destrossa, són uns fanàtics de Déu que, de fet, ja no creuen en Déu misericordiós. També són nihilistes.

Vet ací que rumiant-ho se m'ha girat la truita.

Tot bitxo ens dirà i ens redirà que com n'és, de perillós, el fanatisme dels qui creuen en Déu. Més d'un pontificarà que la religió sempre duu a aquests desastres, i que, per sort, avui dia anem a una societat que ha superat les falòrnies.

Aclarim-ho.

El fanatisme no ve de la fe, sinó de la manca de fe. A la valenta, es creu executor de la justícia de Déu a matadegolla, quan el creient, el creient de bon de veres, només se sap un menut testimoni de la seva misericòrdia per tot bitxo.

La fe de debò no enxiqueix Déu, el sap ample.

No acaba de ser catòlic qui maleeix els protestants o fa befa dels cristians orientals. No acaba de ser cristià qui no respecti el Déu o els déus d'altres creences. No creu en Déu de debò qui s'oblida que Ell també té per fills els ateus.

Jugo net. Crec que Déu s'ha fet home, crec que el camí més dret per trobar-lo és trobar-lo Home. Però Déu me'n reguard de blasmar qui el troba altrament o qui se'n descuida.

Som al segle XXI.

Potser que diguem com l'Eclesiasta:

Res de nou sota el sol.

També serà temps de Déu fet Home.

Edició de Desembre 2001

PER LA MAINADA, LA CANCO DE CAGA TIO:

 Ara ve nadal

Posarem el porc en sal,

La gallina a la pastera,

El polli dalt del pi,

Toca, toca el violí.

 

 Ara venen bous i vaques,

les gallines amb sabates,

els capons amb sabatons,

el vicari fa torrons

de petits i de rodons.

 

 La guineu els ha tastat.

Diu que són un poc salats.

Marieta posa-hi sucre

Que seran un poc millor.

 

 Torró d'avellana

Torró de pinyó.

Caga Tió sino et donaré un cop de bastó!.

Edició de Desembre 2001

TORRONADA 9 DE DESEMBRE DE 2001

Veniu a celebrar l'inici de les Festes de Nadal amb el Casal!!. Com a l'any passat, a més d'un àpat de germanor, i dels torrons, la mainada tindrà un Tiò per a fer cagar!!!.

"Aquest any, i com novetat, hi haura una panera amb la que farem la Rifa de Nadal!!!!. La panera contindra productes tipics de la nostra societat avançada i civilitzada, amb mostres genuïnes de les cultures de Catalunya i British Columbia. I evidentment inclou cava i torro!. Animeu-vos a comprar participacions i a contribuir d'aquesta manera a la vida del Casal"

Es fara a la seu del Casal al 9050 de Cameron St. Si us cal més informació truqueu a l'Anna Maria (421 5364) o al Carles (709-9161).

Hi haura pa amb tomàquet i pernil, amanida i torrons. A més a més encoratgem a tothom a portar coses per a compartir en un pot-luck!. Hi haura una barbacoa, però no garantim que el temps acompanyi i es pugui fer servir. Els tickets per ajudar a les despeses són de $5 per adult. La mainada (menys de dotze anys) de franc.

A fi de poder comprar regals per a tota la mainada, demanem que els pares es posin en contacte amb l'Anna Maria abans del dia 9 de Desembre. Digueu-nos quants nen o nenes de fins a dotze anys d'edat portareu.

Edició de Maig 2002

Les Bridades Internacionals, Batalló Mackenzie-Papineau a la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

Al Jardins del Parlament de la ciutat de Victoria, B.C. hi ha un momument i placa dedicat a les Brigades Internacionals, Batalló Mackenzie- Papineau. Aquest Batalló va participar a la Guerra Civil Espanyola al bando de la República. El Batalló estava composat de voluntaris canadecs, le majoria d’ells de la provincia de la Colúmbia Britànica. L’any 1935 varen comencar una serie de vagues a B.C. i els vaguistes varen volguer marxar fins a Ottawa, "on-to-Ottawa", pero els varen aturar a Regina. Doncs be, moltes d’aquestes persones s’en varen anar voluntaris a la Guerra Civil espanyola i formaran el batalló Makenzie-Papineau. Durant molts anys els pocs voluntaris que varen tornar de la Guerra Civil varen estar lluitan perque el Govern canadenc els reconegues com a veterans de guerra, no va esser aixi fins que un català, resident a Vancouver, MANUEL ALVAREZ publiques un llibre titulat: -"The Tall Soldier- My 40 year Search for the Man who Saved My Life" published by Virgo Press- 1980

El Sr. Alvarez, explica en aquest llibre que quan ell tenia 11 anys i estan a Corbera/Tarragona, hi va haver un bombardiex el dia 28-7-1938, per part dels Nacionals- aviació italiana- que va trencar la presa del poble, quan ja estava a punt de morir va esser salvat per un soldat de la Brigada Mackenzie- Papineau que el va recollir i al va portar al hospital de campanya que hi havia més aprop. Aquest soldat sols va dir-li "Yo canadiense". El Sr. Alvarez es va prometa a si mateix que trobaría a aquest candenc que li havia salvat la seva vida. Li va costar més de 40 anys, pero al final el Sr. Alvarez el va trobar a Peterborough/Ontario un 14 de marc de 1978, el soldat es deia Jimmy Higgins. El Sr. Alvarez havia nascut a Tarragona l’any 1927 i va venir com emigrant al Canadà l’any 1959 per poguer aixi trobar al soldat que li havia salvat la vida. El Sr Alvarez va morir a la ciutat de Vancouver ara fa uns quans anys. Us recomano la lectura d’aquest llibre.

Edició de Maig 2002

Capitalisme

Josep M. Ballarín i Montset

I magineu-vos-ho, companys, el Felipe II, aquell de la paperera per barret, es va trobar que les Espanyes no tenien capital. Válgame Dios. Encara que algun jesuïta de la reina vella el vulgués sant d'altar, i l'aital rei era un dèspota il·lustrat que, atiant la Inquisició, llegia Erasme. I no tenia capital des d'on governar el món amb instàncies. Son pare l'Emperador, amb més guerres que papers, el va aconsellar. Si volia l'Atlàntic, capital Lisboa; si volia la Mediterrània, capital Barcelona. I si volia ofegar-se, capital Madrid. No m'ho invento.

Fos com fos, en aquell moment va començar a ofegar-se l'imperi de les Índies. Els reis de la casa d'Àustria s'anaren encofurnant, fins que amb el Borbó Felipe V es van acabar les Espanyes. Naixia Espanya.

Amb Carles III, tingut pel millor alcalde de Madrid, el poble goyesco se les va tenir a males, aquell dèspota era tan il·lustrat que els volia canviar de barret i els prohibia anar amb capa. Després dels arrossos a la cassola covats al segle XIX, ja a tocar els meus dies, Madrid era Villa y Corte amb la chulapa y el mantón, la divertida Verbena de la Paloma i els funcionaris de finestretes enlleganyades amb rètols de Vuelva mañana.

Entre l'Ortega i Gasset, el Machado amb el corazón partido i el Giner de Los Rios, Madrid va viure uns anys il·lustrat, molt il·lustrat, tant que va acabar a can taps amb unes quantes flamarades de la Pasionària.

Com sabeu, Madrid es va tornar èpic amb el seu Reial i la pilota. Que, per cert, encara que no ho diguin, fou una parida de dos catalans que havien plantat un Capricho de botiga per allà. Tornant als dies del Reial, va fer-se un miracle. Entre els de l'Opus, el López Rodó i l'Estapé, van aconseguir que més d'un balit funcionari ministerial es deixés dels manguitos per escriure amb ploma d'oca posant-se corbata i gec d' ejecutivo començant fins i tot a parlar anglès.

Som a avui.

Som a avui i em pregunto què els passa.

Jo diria que la falconada ja els va venir amb l' estado de las autonomías o el democràtic café para todos, amb el qual ells es cruspien el pollastre.

Fa dies que vaig sentir la primera de bona. Amb els consignataris de vaixells fent derrota per aquelles secaneres, Madrid es va declarar "el primer puerto de España". I els de Palamós que callin. Una de darrera. Botits perquè els de Barcelona rondinen, no sé qui amb quin càrrec ha dit que Madrid només s'ha d'aparellar amb París i Londres. Potser volen guaitar-se Barcelona com els de París es vigilen Perpinyà. I altrament. L'única ciutat d'ençà i enllà que es pugui aparellar amb París i Londres és Reus, que amb les dues esmentades capitals marcava el preu de l'aguardent.

Em torno a preguntar què els passa.

La resposta és ben senzilla. Llevat de Roma que no s'ho necessita perquè té de tot i molt, Madrid és l'única capital d'Europa sense catedral gòtica. No té història, no exagero. Perquè el mateix Quixot no és entenedor sense la cavalleresca real de Ricard Cor de Lleó o sant Bernat, per dir-ne un parell.

Ep. Tinc tots els respectes que vulgueu per Madrid i fins em reca haver escrit aquestes, però penseu en la punyida de cada cop que, per anar de Manresa a Barcelona, t'escaliven als peatges. Acabo de misses. L'església d'avui mateix es mira les catedrals com signes d'obscurantisme. Malament rai. Malament rai si perdem les ombres i les llums dels besavis medievals.

Edició de Maig 2002

BIBLIOTECA

La nostra Biblioteca ha rebut l5 CD, per aprendre la llengua catalana del “Periódico”, titulats: “EL CATALA DIARI”

  • Unitat 1 Comencem amb bon peu!,
  • 2 i 3 Escriviu sense faltes!,
  • 4 i 5 Estructureu bé ELS MOTS!,
  • 6 i 7 Construïu oracions!,
  • 8 i 9 Enriquiu el vostre léxic!,
  • 10 i 11 Enteneu-vos parlant!,
  • 12 i 13 Compreneu el que llegiu!, i
  • 14 i 15 Expresseu-vos amb cohesió!

Llibres i videos:

  • Convivència – In Catalonia Languajes Living Together per Jacqueline Hall,
  • L’Eix Tranversal de Catalunya per Antoni Lluch, donació de la Generalitat de Catalunya-,
  • Josep Cusachs i Cusachs, catàleg de l’Exposició del seu 150 aniversari del naixament, donació del General Jesús Maldonado, Director del Centre de Cultura i Història Militar del Govern Militar de Barcelona. Moltes gràcies!!, General Maldonado per el seu regal aixi com per tots els documents dels Voluntaris de Catalunya, per la nostra secció de història de B.C., dins de la Biblioteca del Casal.
  • La Generalitat de Catalunya es ha regalat un aparell per videos per la nostra biblioteca. Moltes gràcies!!! A partir d’ara ja podreu, venir una vegada al mes, els dissabtes, a la seu del Casal per veura videos d’òpera i de cultura catalana.
  • Els millors Poemes d’en Jacint Verdaguer. Donació de la nostra socia Consol Sanz.
  • Un llibre de TORTOSA i fotos de la ciutat donació de l’alcaldia de Tortosa (Sr.Gaspar Ricart).
  • L’ajuntament de Barcelona ens ha fet donació per mitjá de la Tinent d’Alcalde Sra Imma Mayol durant la seva visita a Vancouver, del seguents llibres:
  • Les tres bessones i les tres erres, per Roser Capdevila
  • Barcelona Biodiversitat Urbana, per Marti Boada
  • Barcelona 4 visions, per l’Ajuntament de Barcelona.
  • Journeys, per Jan Peterson.
  • Seduccions de Marràqueix, per Josep Piera.
  • Digues que m’estimas encara que sigui mentida, per Montserrar Roig.
  • Demà, a les tres de la matinada, per Pere Calders.
  • Històries de la mà esquerra, per Jesús Moncada.
  • El Cafè de la Granota, per Jesús Moncada.
  • Màrmara, per Maria de la Pau Janer.
  • La Plaça del Diamant, per Mercê Rodoveda.
  • El milor dels mons, per Quim Monzó.
  • Cap al Cel Obert, per Carme Riera.
  • La Residència dels Dèus. Astèrix 17, per Goscinny.
  • Astèrix als Jocs Olímpics. Astèrix 12, per Goscinny.
  • Museus i Col.leccions obertes al public, per la Generalitat de Catalunya.
  • Espais Monografic. Barcelona la Metròpoli del 2010. Idees, escenaris, projectes i il.lusions. generalitat de Catalunya.
  • Història de la Ràdio a Catalunya al Segle XX (de la ràdio de galena a la ràdio digital), per Rosa Franquet i Calvet. Generalitat de catalunya.
  • Paraula de Bruixa, per Maria grau. Columna Xip.

Edició de Maig 2002


RECEPTES DE CUINA CATALANA.

Per Angelina Miró


Per Sant Antoni: TORTELL
Per Dijous Gras: Coques, butifarres i truites
Per Quaresma: BUNYOLS DE L’EMPORDA

BUNYOLS DE L’EMPORDA
Ingredients:

  • 75 gr. de llevat
  • 6 ous
  • 400 gr. de farina
  • unes gotes d’anis
  • oli
  • sucre

Preparació:

Dissoleu el llevat en una mica d’aigua calenta i pasteu-lo amb les mans. Afegiu-hi els ous batuts i les gotes d’anis. Tireu-hi la farina de mica en mica fins que quedi una pasta forca espessa. Tapeu-ho amb un drap i deixeu-ho reposar 15 hores. Augmentarà forca. Passades les 15 hores, feu-ne muntets (de formes irragulars) amb les mans mateix fregiu-los an oli calent. Un cop cuits, podeu tirar-los sucre per damunt.

Per Sant Josep: CREMA CATALANA

CREMA CATALANA
Ingredients (4 racions)

  • 1 litre de llet
  • 3-4 rovells d’ou
  • 125 grs. de sucre
  • canyella en branca
  • pell de llimona
  • 20 grs. de midó o 1 cullarada plena de "maizena"

Preparació:

Es fa bullir la llet amb la canyella i la pell de llimona. En un cassó és tiren els rovells d’ou i el sucre, es barreja bé amb una cullera de fusta, i s’hi afageix una mica de llet que hem escalfat. Remanant continuament amb un batedor, hi acaben d’afegir tota la llet. En una mica de llet freda, que hem guardat prèviament, hi diluïm el midó i l’afegim a la crema, passant-lo per un colador. Posem la crema al foc i continuem remanat fins que arrenqui el bull, però sensa deixar que bulli, i la retirem inmediatament del foc. Cal remoure encara uns segons mes, i ja es pot repartir a les cassoletes de fang. Si voleu cremar, feu-ho 15 minuts abans de servirla. Poseu sucre al damunt la crema i passeu-hi una planxa de ferro roent escalfada a la flama.

I en tot moment el...

RECAPTE TORTOSI
Ingredients:

  • 200 grs. de fesols
  • 200 grs de fiedeus dobles o arròs
  • l50 grs. de porc
  • 200 grs. de carn de bou o corder
  • 1 col-i-flor petita
  • 1 ceba
  • gotet d’oli
  • 1 l. d’aigua
  • sal

Preparació:

Posarem en una olla amb aigua els fesols, la carn de porc i bou o corder i ho deixarem coura una bona estona a bon foc. A part, trinxarem la ceba i la sofregirem amb l’oli en una paella. Quan ja la ceba estigui cuita, la tirarem a l’olla i tot seguit els fideus o l’arròs, i la col-i-flor, rectificant-ho de sal. Ho deixarem un xic més al foc i quan els fideus o l’arròs estiguin a punt entre 15 i 20 minuts ja és pot servir.

Edició de Setembre 2002

Anuncis, Notícies, Xafarderies...

Composició de la Junta Després de l'Assemblea (i Aplec!) del dia 26 de Maig de 2002, la composició de la Junta és la següent:

  • President Jesús Alfonso
  • Vice-President Oriol Rofes
  • Tresorer Miquel Ronsano
  • Secretària Elia Robles
  • Vocal de Publicacions Tánia Colima
  • Vocal de Relacions Institucionals Angelina Miró
  • Bibliotecària Anna Maria Viñas

La propera renovació de Junta es fara durant l'aplec de Primavera del 2003, a Hume Park si es que encara esta sobre les aigues. Si hi algú pensa presentar-se a qualsevol dels càrrecs, que no tingui manies en venir a les reunions de junta per començar a veure de quin mal haura de morir! (tot menjant pa amb tomaquet i pernil...).

El proper dia 8 de setembre tots a la Seu del Casal per celebrar la DIADA DE CATALUNYA entre les 12 del migdia i les 3 de la tarda. Com cada any farem un “potluck” on cadascú portarà un plat per compartir. També tindrem una barbacoa a disposició d’aquells que vulguin fer carn a la brasa. Us esperem!!!!!!!

Castanyada i Concurs de Panellets
Aquest any el casal organitzarà la primera castanyada i concurs de panellets.

Quan? El 31 d’Octubre del 2002 a partir de les 12 del migdia. On? A la seu del Casal Català, al 9050 de Cameron St. Per aquells que no sapigueu com fer panellets, hem afegit la recepta en aquest butlletí.

El Casal ha rebut una foto signada per el M.H. Joan Rigol, President del Parlament de Catalunya amb aquesta dedicatoria: Al Casal Català de Vancouver
Que les arrels i la fidelitat a Catalunya que significa el vostre Casal sigui un exemple per tots els catalans. Rebeu el reconeixament i encoratjament del Parlament de Catalunya", Joan Rigol, 3-5-2002. Moltes gracies al M.H. Sr. Joan Rigol !!!!

A la Biblioteca de Maple Ridge és va fer una exposició durant el mes de juliol dedicada a Antoni Gaudi.

La ciutat de Barcelona serà la Seu Mundial de l'Organització de Ciutats.

El dia 20 de maig hi va haver Vaga general a tota Espanya.

El Rotary Internacional és va reunir a Barcelona el dia 23 de maig per celebrar el seu Congrés Internacional.

L'escriptor i periodista Josep Maria Espinás, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes del 2002.

Del 7 al l2 de Julio es celebrà a la ciutat de Barcelona la XIV Conferència Internacional del SIDA. Participaren 17.000 persones dels cinc continents i es presentaren mes de 14.000 treballs. La nostra consocia, Dra. Victoria Alfonso, hi participà. La cloenda va anar a càrrec dels ex-presidents Clinton i Mandela.

Panamá i Curitiba, Capitals Americanes de la Cultura per l'any 2003.

El 23 -5-2002 va èsser el centenari del naixement d'en Josep Samitier. Quan era president del Club de Futbol Barcelona va descobrir al gran jugador Kubala

Aquest estiu Barcelona ha celebrat el X aniversari dels Jocs Olimpics.

L'any 2003 serà el Bicentenari de la mort d'en Salvador Fidalgo.

L' any 2003 EL MUNDIAL DE NATACIO a Barcelona.

L'any 2004 centenari del naixament del gran pintor Salvador Dali.

L'any 2004 a Barcelona es celebrarà el FORUM DE LES CULTURES.

S'ha entregat una serie de documents d'en Pere d'Alberni al Museu de Tortosa i a partir d'ara s'obrirà una apartat dins d'aquest Museu amb el nom de: Pere d'Alberni i els Voluntaris de Catalunya, també hi ha un apartat, amb al mateix nom, dins del Centre de Historia i Cultura Militar del Govern Militar de Barcelona.

Convocatòria de Beques i Ajuts.
El Casal reb per part de la Generalitat diverses convocatòries de beques i ajuts. A la majoria el termini de presentació és de només unes poques setmanes, per tant, cal tenir preparada una part de la documentació que sol.liciten per quan arribin si es vol estar segur de presentar-la dins els terminis fixats per la llei.

Hi han tres convocatòries que poden ser d'especial interés als membres d'aquest Casal.

  • Convocatòria d'ajuts per a relitzar estudis de postgrau. Adreçat a aquells que volen ampliar estudis de post-grau a una universitat catalana. El Casal ha ajudat a una jove a obtenir-lo, i per tant tenim una mica d'experiencia de que cal fer. La beca no és generosa, sobretot tenin en compte el cost de la vida a Catalunya, però és prou gran com per poder sobreviure!. De fet, són més generoses que les que dona el govern espanyol.
  • Convocatòria d'estiu per a joves. Adreçat a joves entre 18 i 30 anys. Cada any demanen una mica més. Aquest any calia presentar un assaig i un projecte d'activitats a portar terme un cop el/la jove ha tornat al pais d'origen. Basicament es un mes en que joves de Casals Catalans d'arreu del món poden compartir experiencies, viure i coneixer Catalunya i la seva cultura i aprendre a com dinamitzar els grups de joves dels Casals d'origen. El Casal ha enviat diversos nois i noies en aquest programa i tots s'ho han passat d'allo mes bé.
  • Convocatòria d'ajuds per a pensionistes i jubilats en situació econòmica precària. Aquest programa va nèixer pensant en els catalans/es i descendents de catalans/es a països con Cuba o Argentina. Tanmateix, si hi ha algú/na que creu que pot qualificar (basicament èsser pensionista i tenir migrats recursos econòmics) pot sol.licitar un ajut per part d'aquest programa. Fins ara el Casal no ha tramitat cap ajut d'aquesta mena, per tant no estem 100% dels tramits que cal seguir, per tant qui estigui interessat/da que ens contacti com més rapidament millor.

Si hi ha algu/na interessat/da caldria que es poses en contacte amb el Carles ( 604-709 9161 ) a fi de començar a preparar la documentació necessària i incloure'ls en una llista d'interessats/des. D'aquesta manera quan arribi la convocatoria amb tots els detalls podem avisar directament als interessats/des i tramitar rapidament la documentació requerida.

ADRECES A LA INTERNET I E-MAILS REBUTS:

El Sr. Juan Ignacio Carbonell sol.licita la cooperació dels membres del Casal Català per realitzar un projecte sobre l'emigració de Catalans a Canada durant el segle XX. Es un projecte recolzat per l'Ajuntament de Cornella de Llobregat, i per tant esta especialment interessat en catalans procedents d'aquesta població. Si voleu col.laborar contacteu-lo a l'adreça: fotomon10@yahoo.es

Edició de Setembre 2002

Pere d'Alberní

Josep M. Ballarín i Montset

La veritable conquesta és la del pagès que artiga un tros de terra

El rei Fernando, aquell que li deien Católico, era casat amb la catòlica Isabel, tan pietosa que no es canviava la camisa, tot i empudegar el campament davant de Granada.

Ho sap tothom. Però potser no sabeu que l'aital Católico se les tenia crespes amb els monjos de Montserrat. La cosa ja li venia de son pare, el Joan II, murri com qualsevol Trastàmara. El noi també va sortir murri. El més murri de tota la història que no ens van ensenyar a col·legi.

I ja em teniu uns quants monjos enviats a les Amèriques en un dels viatges de Colom. Em sembla que en van sortir vius. I em sembla que a algun d'ells li devem el nom de l'illa de Montserrat, on ara parlen anglès.

Però, veureu, allò de les Amèriques va resultar un Potosí. De bones a primeres, els castellans ja deien que "Por Castilla y por León, nuevos mundos vio Colón". I com que els de Matadepera i voltants no eren ni Castilla ni León, els van dir que res de les Amèriques "por ser extranjeros". Així mateix.

Al cap d'anys i de quatre Felipes, el cinquè, vingut de França, després d'apallissar-nos, va fer allò de la Nova Planta, per la qual esdeveníem tan espanyols com els de Bàbia.

Entomant-les, alguns catalans van dir al rei que què d'anar a les Amèriques. I que o tots frares o tots lladres. Sa majestat s'ho va rumiar temps i, al final, el Carlos Tercero, em sembla que fou ell, va dir que vinga, aneu-hi. Si algun savi historiador troba que en xuto alguna al pal, que em perdoni. Però és ben cert que fra Ginebre Serra va voltar les Califòrnies fent-hi missions. I que Gaspar de Portalà va fundar

San Francisco menant la Companyia de Voluntaris Catalans. Aquesta és bastant sabuda. Però els meus consocis del Centre Català de Vancouver m'han fet saber d'en Pere d'Alberní, de família prohomenial tortosina, militar com tres germans més. Va arribar a Guadalajara, la mexicana. Capità, l'enviaren a Califòrnia costa amunt, amb l'encàrrec de rebastir un fort a l'illa de Nootkia, just davant de la que fóra Vancouver. Es veu que el tortosí en venia de mena. Va rebastir el fort, va bastir barracons, forns, fargues, infermeria i tot allò que vulgueu i calia. Però era català de la caseta i l'hortet. Va cavar un hort, fou el primer hortalà de la que ara en diuen Columbia Britànica del Canadà.

Encara hi ha més. Va fabricar cervesa segles abans que alguns de Sant Sadurní hi veremessin per al cava, va fer un registre de temperatures com si fos meteoròleg. Posat a fer, era militar, va enviar expedicions a Alaska. Va fer un esbós de diccionari de la parla dels nadius amb més de sis-centes paraules.

Déu n'hi do de la feina feta només en dos anys. Es va fer seus els nadius, que li'n cantaven una amb música d'"El Mambrú se'n va a la guerra". Entre les que m'han dit els de Vancouver us en podria contar moltes més. Però espero que, fent-me cabal, el diari els ho publiqui algun dia.

A mi m'ha fet rumiar.

Els Conquistadores, a bones o males, i potser no tan a males com els ho pengen, van saber conquerir. Però la veritable conquesta és la del pagès que artiga un tros de terra. O la dona que endreça els armaris, com hauria fet la meva àvia de Sallent enviada a Nootkia. Ja m'enteneu.

Edició de Setembre 2002

BIBLIOTECA

El Casal Català de Vancouver dona les gràcies al Sr. Jesús Massip, ex-director del Museu de Tortosa per la seva donació dels seguents llibres:

  • Llibre de les Hores per Jesús Massip i Fonollosa,
  • Dos Llibres Inventari de l'Arxiu Historic de Tortosa per Jesús Massip i Fonollosa

També donem les gràcies al Sr. Gaspar Ricart per la donacio del CD amb les fotos de la celebració del Bicentenari de Alberní i fotocopies, de lo publicat als diaris de BCN i Tortosa, d'en Pere d'Alberní.

A l'Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjüic per la donació del llibret núm 12 de Coneixer el Districte de Sants- Montjüic.

A l'Arxiu del Districte de Les Corts per la donacio de tres quaderns d'estudi núms. 1,2 i 3 de Coneguem Les Corts i un fullet de Gaudi-2002-Verdaguer.

Edició de Setembre 2002

HOMENATGE A L’EXILI DE 1939

Entre el 7 i el 14 de novembre de 2002 es durà a terme a Catalunya l’Homenatge a l’Exili. Alguns dels actes que s’estan organitzant són una recepció d’una representació dels exiliats per part del President de la Generalitat, Doctorat honoris causa a l’exili per part de la Universitat de Lleida, i un cicle de conferències sobre l’exili a diferents indrets de Catalunya.

La Secretaria de Relacions exteriors de la Generalitat reconeix que els Casals Catalans van tenir un paper molt important Durant l’exili donant acollida als exiliats oferint-los un espai on poder viure la catalanitat en uns moments tan difícils.

Es per això que la Generalitat de Catalunya vol convidar a un grup d’exiliats que representaran tot el col.lectiu d’exiliats durant l’Homenatge. Entre els noms facilitats, es fara un sorteig per decidir els integrants del grup representatiu de l’exili. El Casal Català de Vancouver disposa del formulari que cal emplenar per tal de participar en el sorteig. Si coneixeu alguna persona que va marxar de Catalunya el 1939 i que encara no ha tornat mai (preferentment), poseu-vos en contacte amb l’Èlia Robles, Secretària del Casal Català de Vancouver abans del 7 de setembre del 2002 al 604-299-6559.

Edició de Maig 2002


RECEPTES DE CUINA CATALANA.

Per Angelina Miró


CONFITURA DE TARONJA

Ingredients:

  • Taronges
  • Sucre
  • Aigua
  • Pots nets

Elaboració:

Passeu un ratllador per la pell de les taronjes. Deixeu-les 24 h en remull i despres bulliu-les una mitja hora. Talleu-les a sisens. Poseu el sucra en aigua, que faci un bull curt i afegiu-hi les taronges cinc minuts. Aboqueu-ho calent en un pot i tanqueu-ho immediatament.

AMANIDA DE MONGETES VERDES FINES AMB ENCENALLS DE JABUGO I OU DUR

Ingredients per a 4 persones:

  • 800 g de mongeta extra fina.
  • 200 g de pernil de jabugo
  • 4 ous durs
  • oli d'oliva i sal

Elaboració:

Bullim les mongetes amb la sal corresponent durant 15 minuts. Les retirem i deixem que es refredin. Quan siguin fredes, les disposem en una plata. Hi afegim el pernil tallat en juliana ben fina. Trossegem els ours durs i els afegim tambe al plat. Ho amanin tot amb un oli d'oliva verge de primera quealitat i ho posem a la nevera uns minuts. Se serveix fresc.

PANELLETS DE PINYONS

Ingredients:

  • 500 g d’atmella ratllada
  • 500 g de sucre
  • 2 ous
  • pinyons
  • oli d’oliva
  • pell de llimona ratllada

Elaboració:

Es barregen l‚atmella ratllada, el sucre i la ratlladura de llimona, fins a aconseguir una bona pasta de massapà. Es disposen pinyons damunt d‚un plat. Es bat una mica l‚ou i es barreja amb els pinyons. Amb la pasta de massapà es fan boletes de 20 o 30 g., que es posen damunt dels pinyons perquè s‚hi enganxin. Amb les mans plenes de pinyons s‚arrodoneixen les boles tot cobrint-les be amb els pinyons. Aqueste boles es posen demunt d‚una safata de forn untada amb oli, es pinten amb ou batut i es posen 5 minuts al forn, a 300 graus F. Es poden fer panellets de diversos gustos, barrejanthi suc de llimona, o bè altres sabors, i arrebossantlos amb farina d'ametlla i sucre en lloc de pinyons.

Edició de Setembre 2002

VISITA DE LA SRA. ANGELINA MIRÓ ALS ALUMNES DE 4rt B DE L’ESCOLA PÚBLICA LES CORTS DE BARCELONA

  • Nota de la tutora
  • Entrevista
  • Fotografies
  • Dibuixos

Nota de la Tutora

Després de mantenir contactes tot el curs mitjançant el correu electrònic, el passat 25 d’abril va ser la mateixa Angelina en persona la que ens va visitar. La Sra. Miró ens va explicar coses sobre el Canadà i la història dels primers pobladors a Vancouver acompanyant l’explicació amb gran quantitat de material gràfic.

Tota la xerrada va estar seguida amb molta atenció pels alumnes que esperaven amb molta il·lusió el dia i tenien moltes ganes de conèixer en persona l’Angelina.

Seguidament els alumnes li van fer preguntes que prèviament havien preparat a classe.

En acabar la interessant xerrada, la Sra. Miró va obsequiar-nos amb uns pins i banderetes del Canadà que ens van agradar molt.

Aquesta visita va ser enregistrada per la Televisió de Barcelona (BTV) i el divendres següent va ser emesa als informatius del migdia. Molts pares dels alumnes van veure el reportatge a la televisió i ens van manifestar l’interès de l’experiència. Gràcies al correu electrònic els alumnes han après coses d’un país desconegut per ells i han investigat i descobert coses de Pere d’Alberní, català que va anar a terres americanes realitzant una tasca de colonització molt positiva.

Agraïm l’amabilitat de la Sra. Miró en venir a veure’ns i tot l’interès que ha tingut durant el curs enviant-nos tota classe d’informació i la seva mediació amb el representant de la British Columbia al Parlament, Sr. Ken Stewart, el qual ens va enviar uns pins per als alumnes i una bandera de Vancouver que tenim a la classe.

Ara ens resta que els alumnes, amb l’ajut del professors d’informàtica, escriguin notes d’agraïment i les enviïn per correu electrònic al Sr. Ken Stewart. A continuació els adjunto l’entrevista realitzada pels alumnes.

Esperant puguin incloure aquests escrit i l’entrevista dels alumnes a la seva revista, rebin una cordial salutació en nom de tots els alumnes, el professor d’informàtica Josep Lluís i el meu propi.

La tutora, Rosa M. Forner Quixal 


Entrevista

La Sra. Angelina Miró contesta als alumnes de 4t B d’E. Primària del CEIP "Les Corts" de Barcelona, 26 d’abril de 2002.

-Bon dia, em dic Laia. Fa molt que estàs esperant aquest dia?
Sí, m’ha fet molta il·lusió perquè jo era mestra abans d’anar a Vancouver.

-Hola, sóc David. Quan va néixer la ciutat de Vancouver ?
El 1886.

-Hola, sóc l’Albert. Quants habitants té Vancouver aproximadament?
1.894.400

-Hola, sóc la Muna. Es celebren moltes festes a Vancouver ?
Sí, com és una ciutat multicultural les diferents nacionalitats fan les seves festes.

-Hola, sóc la Irene. És bonic Vancouver?
Té uns carrers molt macos, té unes muntanyes i carrers molt grans i bonics, els edificis s’anomenen de "cristall" perquè estan fets de cristall i és molt bonic, moltes vegades es reflexen els uns als altres. Són com els edificis Trade d’aquí.

-Hola, sóc Mariel i he vingut de Santo Domingo. Teniu alguna estàtua de Pere d'Alberní al Canadà?
No.

-Hola, em dic Marta. A la carta ens diu que el clima de Vancouver és molt semblant al d’aquí, però, no fa més fred que aquí? Al mapa hem vist que quedava prop d’Alaska.
No, és semblant, perquè del Japó li ve una brisa calenta que fa que el clima sigui suau.

-Em dic Marc Marrugat. Ens han dit que ets família de Pau Farinetes, el coneixies?
No, fa molts anys que s’ha mort, però era parent meu.

-Hola, em dic Sara. Has vist l’estàtua de Pau Farinetes a la plaça Comas?
Sí.

-T’agrada?
M’agrada molt, és molt bonica.

-Hola, em dic Marina. Com és que t’has interessat tant per Pere d’Alberní?
Quan vaig arribar a Vancouver vaig veure que hi havia 74 topònims catalans i espanyols, si mireu el mapa descobrireu coses d’ell.

-Hola, em dic Reiko. Es celebra Sant Jordi?
Sí, es celebra el mateix dia al Casal català de Vancouver.

-Hola, sóc Alba López. Va venir molta gent a l’exposició?
Unes 150 persones i va tenir molt d’èxit.

-Hola, sóc Beatriz. I de Catalunya i Tortosa va venir molta gent?
De Tortosa va venir el representant de l’alcalde, de la resta de Catalunya, no va venir ningú, està molt lluny d’aquí.

-Hola, sóc Jordi. Us va agradar el nostre treball?
Molt, em vaig emocionar al veure’l. Us felicito a vosaltres i a la professora pels treballs tan ben fets, els inclourem a la pagina WEB de Pere d’Alberní.

-Hola, sóc la Júlia, vaig néixer a Romania i ara visc a Barcelona. Què representa la bandera que ens va enviar el Sr. Ken Stewart?
Representa British Colombia, a sota és el mar i a dalt és la bandera dels anglesos.

-Hola, em dic Alberto. Perquè Isabel II és reina d’ Anglaterra i també de Canadà ?
Perquè Canadà és un Estat federal on el cap de l’estat és la reina d’Anglaterra.

-Hola, em dic Marc Chesa. Són bonics la cala, el port i el carrer de Pere d’Alberní?
El carrer d'Alberní està al mig de la ciutat i és molt important, el port és un dels més importants i la cala porta el nom, la meitat dels Spanish Banks i l’altra d’English Bay.

-Hola, sóc Jonatan. T’agrada Barcelona ?
M’agrada molt Barcelona, he nascut aquí.

-Hola, sóc Dani. Que t’agrada més, Barcelona o Vancouver?
Les dues ciutats, potser més Barcelona perquè és la meva ciutat, on he nascut.

-Hola, em dic Miriam. Quant es triga des de Vancouver fins a Barcelona?
Depèn de la ruta que fa l’avió.

-Hola, sóc Guillermo. Com és que tens tant d’interès en fer això dels E-mails?
Perquè tenim una pàgina on rebem totes les trucades i m’agrada comunicar-me per Internet.

-Hola, em dic Juliana. Quin es el menjar típic de Vancouver ?
Hi ha molts menjars diferents, però el típic és el de les primeres nacions, per exemple el menjar italià etc ... També el xinès i l’indi.

-Em dic Ricardo. Com es diuen les monedes i bitllets del Canada?
Dólars canadencs, valen menys que el dólar d’Estats Units.

-Hola sóc l’ Alba Estévez. Quan es va fundar el Casal?
L’any 1984, oficialment.

-Hola, sóc Sergi. El senyor Ken Stewart va veure els treballs?
No va poder veure els treballs, ja li enviaré.


Fotografies

L’Angelina respon a una pregunta feta pels alumnes sota l’atenta mirada del càmera de Barcelona Televisió.

L’Angelina i la Rosa, tutora de la classe, van explicar on era situat geogràficament el Canadà i ..... evidentment Vancouver.

L’ Angelina ens va explicar, igualment, la història dels primers pobladors de les terres que Pere d’ Alberní va explorar.


Dibuixos

Escut dels Alberni fet per un alumne

Mapa de la costa Oest d'Amèrica fet per un alumne

Fort de Nootka fet per un alumne

Edició de Desembre 2002

Anuncis, Notícies, Xafarderies...

El dia 25 d’Octubre va fer 25 anys del memorable: “JA SOC AQUÍ” d’en Tarradelles. El seu actor preferit era John Wayne i el seu mirall polític era el General De Gaulle.

Aquest any fa 100 anys de la mort del Dr. Bartomeu Robert, alcalde Barcelona i introductor de la medicina moderna a Catalunya. El Dr. Robert havia nascut a Tampico/Mèxic el 2-10-1842, de pares catalans.

L’escriptor Miquel Batllori ha sigut el guanyador del Premi Nacional de Literatura del 2002.

Maria de la Pau Janer ha quedat finalista del premi Planeta-2002 amb el seu llibre: “Las mujeres que hay en mi”.

Del 14 al 17 d’Octubre s’ha celebrat a Barcelona el Congrés Mundial “Sefarad-2002”. Durant el Congrés es va debatre la situacié cultural, econòmica i social sefardita. Els sefardites va ser expulsats dels Regnes d’Espanya pels Reis Catolics.

El dia 15 d’Octubre va fer 62 anys de l’excució del Presidente de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys.

El Sr. Tony Strubell Trueta, Coordinador de la Comissió de la Dignitat pel retorn dels papers de Salamanca, va convocar a uns centenars de catalans a aquesta ciutat. El mateix dia hi va haver a Barcelona una manifestacio en la qual parlaren l’actor Joel Joan, l’escriptora Teresa Pàmies i Raimon amb la seva cançó : “Diguem no..”

A Madrid oneja una Bandera espanyola de 400 m2 ja que el president Aznar ha declarat que una vegada al mes cal fer-li un homenatge, com a reposta a això un grup de catalans varen possar una senyera de 750m2 a la montanya de Montserrat. La bandera espanyola va ser creada per Carles III, l’any 1785 per distinguir els vaixells dels Borbons espanyols dels vaixells de les dues Sicilies, França i Portugal.

Els dies 9 i 10 d’Octubre hi va haver inundaciones a diferents parts de Barcelona i el litoral amb pluges de 230 litres d’aigua per m2. L’Areoport de Barcelona va haver de tancar per dos dies.

L’any 2003 estarà dedicate a l’insigne filòleg mallorquí Francesc de Borja Moll.

L’any 2003 hi haura el campeonat Mundial de Natació a Barcelona.

Felicitats!!! a la Sra. Vera per el seu recital de cançons catalanes el dia de la Diada i pel regal de una senyera pel casal. Un premi també per els panellets, tan bons, que ens va fer. Ella és una canadenca entusiasta dels Països Catalans.

IN MEMORIAM

El Casal Català de Vancouver dona el més sincer condol a la nostra socia ANGELINA CORDOBA i familia per la pérdua de la seva mare, avia i besavia, JOSEFINA GARCIA. La Sra. Garcia era una bellíssima persona i molt estimada dins del Casal, sempre venia als nostres aplecs inclus quan anava amb cadire de rodes.

Descansi en PAU.

ADRECES A LA INTERNET I E-MAILS REBUTS:

http://www.onamallorca.com La primera emisora de Les Illes que pots escoltar ON LINE amb informació, magazin, esports música des de Mallorca cap al mon. Si l'escolta envians un mail esplicant si reps la emissió en bones condicions.

salutacions desde Mallorca.
Alfred Conde, Director
contacta@onamallorca.com

__________________

Distingit Sr. President,

Em dirigeixo a vostè per fer-li conèixer la web del joc de la botifarra , molt èstes a les nostres contrades. Es pot jugar amb altres usuaris mentre es xateja en català i és totalment gratuit.També es pot jugar contra robots de diferents nivells.

Crec que pot interessar als socis del vostre Casal per sentir-se més aprop de casa. L'adreça és http://www.butinet.org

Edició de Desembre 2002

Llei per facilitar el retorn dels exiliats

El Parlament de Catalunya va aprovar,el 13 de novembre, per unanimitat la llei que pretén facilitar el retorn i la integració sociolaboral a Catalunya dels exiliats catalans i dels seus descendents, una iniciativa pionera a Espanya. Tots els partits polítics van coincidir en la necessitat de «reparar el deute històric envers els exiliats».

El Govern català posarà en marxa un pla d’ajuda al retorn que preveu facilitar el retorn de catalans exiliats i dels seus descendents fins al tercer grau de consanguinitat. El Pla preveu un seguit de mesures com ara la contractació en origen, la convalidació d’estudis, l’accés a un habitatge social, a la renda mínima d’inserció i a la formació ocupacional.

Les actuacions establertes a la llei seran gestionades mitjançant una Oficina de Gestió Unificada que coordinarà totes les actuacions dels diversos departaments previstes al Pla d’Ajuda al retorn. L’Oficina està adscrita al Departament de Benestar Social.

Edició de Desembre 2002

NOVES NORMES SOBRE NACIONALITAT ESPANYOLA

El 8 de Gener de 2003 la llei de nacionalitat espanyola incorporarà una sèrie de canvis molt importants pers als emigrants i els seus descendents. Aquí presentem un resum dels canvis més interessants. Per més detall consulteu el BOLETIN OFICIAL DEL ESTADO – 19484 (8 d’octubre 2002)a internet http://www.boe.es/boe/dias/2002-10-09/pdfs/A35638-35640.pdf.

LEY 36/2002, de 8 de octubre, de modificación del Código Civil en materia de nacionalidad.

La Constitución Española encomienda al Estado la misión de velar por la salvaguardia de los derechos económicos y sociales de los trabajadores españoles en el extranjero, a la que añade la obligación de orientar su política hacia su retorno. Este es el principal objetivo de la presente Ley.

En este sentido, se ha introducido la posibilidad de que las personas cuyo padre o madre hubiera sido originariamente español y nacido en España puedan optar por la nacionalidad española sin límite de edad.

En esta misma línea, se ha suprimido el requisito de renunciar a la nacionalidad anterior, puesto que el mismo suponía en la práctica un obstáculo insuperable para la recuperación de la nacionalidad española.

También ha desaparecido el requisito previo de la habilitación del Gobierno para la recuperación de la nacionalidad española cuando no se ha cumplido el servicio militar o la prestación civil sustitutoria.

Pierden la nacionalidad española los emancipados que, residiendo habitualmente en el extranjero, adquieran voluntariamente otra nacionalidad o utilicen exclusivamente la nacionalidad extranjera que tuvieran atribuida antes de la emancipación. La pérdida se producirá una vez que transcurran tres años, a contar, respectivamente, desde la adquisición de la nacionalidad extranjera o desde la emancipación. No obstante, los interesados podrán evitar la pérdida si dentro del plazo indicado declaran su voluntad de conservar la nacionalidad española al encargado del Registro Civil.

Quien haya perdido la nacionalidad española podrá recuperarla cumpliendo los siguientes requisitos:

a) Ser residente legal en España. Este requisito no será de aplicación a los emigrantes ni a los hijos de emigrantes. En los demás casos podrá ser dispensado por el Ministro de Justicia cuando concurran circunstancias excepcionales.

b) Declarar ante el encargado del Registro Civil su voluntad de recuperar la nacionalidad española.

c) Inscribir la recuperación en el Registro Civil.

Edició de Desembre 2002

Grècia

Josep M. Ballarín i Montset

A l'estiu, enyoro una mica Grècia.

Fou la primera precristiana.

Sense encaboriar-me a filosofies i filòsofs.

M'ho agafaré enfilant Homer.

I començo per Ulisses.

Després de la guerra de Troia, després de voltar-la i restar sense companys, el garneu va parar a ca la Calypso, una nimfa que les hi feia passar com si fos un déu. Fins que la nimfa li va fer una proposició ben honesta: que restés amb ella i demanaria als déus que el fessin immortal. Ulisses es podia riure del mort i de qui el vetlla, era un gallofa, se sabia totes les tracimanyes i sempre anava pel revolt. Però, aculat, no es fa pas enrere. Diu a la nimfa que res de res d'immortalitat, que bon profit i que se'n torna a casa. Déu meu, el més mustela dels grecs, aquell de qui menys t'ho podies esperar, té un gest que aplega tota la grandesa hel•lènica. Tria ser home. No creu, com Sartre, que l'home sigui una passió inútil; creu que l'home val la pena i que val la pena el vi sota la parra que l'espera a Ítaca, i no diguem si li valen la pena la dona i el fill.

No és lluny de creure que l'home val la pena de Déu.

A la Ilíada, Hèctor s'acomiada de la dona i el fill que li duu la mainadera. Mirant-se el minyonet, que juga amb la crinera del casc, l'heroi sap que morirà a mans d'Aquil•les, que la dona i el fill seran esclaus i que Troia serà runes. Però accepta la mort amb la serenitat dels màrtirs i sense cap promesa de vida eterna. D'una banda és així, de l'altra, l'heroi és tan poc heroic que, quan el "peus lleugers" l'aconsegueix, fuig espaordit, fins que s'hi acara i mor. No té altre remei.

Els herois d'Homer són humanament divinals, donen la mesura divina de l'home. Àdhuc amb les febleses.

Al contrari, els déus són uns canteules. Van a picabaralles que avergonyirien qualsevol marmanyera, són xafarders, capriciosos, inconstants, rampelluts. En aquestes trifulques divines, sempre acaben pagant-ho els homes, i no tan sols la mosseta que resta prenys d'un déu, i espavila't. Ficats a la guerra, mentre els homes van de cara com poden, els déus sempre la trampegen. Fent contrast als herois, els déus donen la mesura humana de la divinitat. Vet ací. A Homer, els homes són vistos com déus i els déus són vistos com homes. No és lluny del "mirabile commercium", de l'admirable bescanvi entre Déu i l'home, que és la bona nova.

Mentre els jueus no podien creure en la Trinitat per massa, als pagans els costava per massa poc, amb tres Persones no en tenien prou, estaven avesats a déus i més déus. Semblantment. Israel en tenia de massa amb un Déu fet home; mentre que al pagà li venia curt, en sabia de déus i déus que voltaven maneflejant per la terra i deixant-hi alguna criatura. D'ací que, quan un cristià deia al pagà que Jesús era Fill de Déu, l'altre li podia respondre que no venia d'un.

Em sembla que puc arrodonir-ho amb una paràbola. La proigalitat, la mà foradada, el massa, són més propers a la pobresa que l'avarícia. Agafat a la farisaica, la fe en Déu es torna avara, reclosa i enxiquida. Però la pròdiga escampada de déus no enxiqueix, fins i tot esbravat i fent el ximple, el pagà podia entendre les benaurances.

I som al capdavall.

El món grec és un contrapunt seguit entre hybris i sofrosine. Entre mesura i desmesura. I en fa una prebenaurança contrapuntada a l'estil de sant Lluc: "Benaurats vosaltres, homes, amb mesura de déus.

Malaurats vosaltres, homes, amb desmesura d'homes".

Edició de Desembre 2002

Nostra Gent

Avui, encetem aquesta nova seccié del El Xàfec amb la voluntat de coneixer-nos més entre nosaltres i, així poder aprendre i participar de les nostres inquietuts i vivencies.

Avui tenim el goig de presentar-vos a l'amic Josep Mafè (capità de lladres-segons ell...) viu a Edmonton i encara que per la disténcia se l'hi faci difícil de venir als aplecs, és membre del Casal des de fa una pila d'anys.

Mafè was born in Barcelona, the city of Mirò, Gaudí, Carreras, Casals, Picasso, Caballé, Dalì... As a kid, his father took him to museums and concerts and to walk in the city streets, where you can find a painter working in almost every corner. Mafè was absorbed by the magic of paint, brush and images. Back home he put most of his time into drawing and dreaming to become an artist.

Stormy and tough times came up civil war, world war, survival, and emigration.

He landed in Brazil where he became a draftsman and then went to university to become a technologist. Not much of an artist and not much time left to try to be one, since he had to continuously update himself in technology. But oil and brushes never left him, were always around, ready to create.

He moved to Edmonton in 1981, working at the City in his profession. Again not much time was left for art, although it was a pressing need. So he took evening courses at the Art Gallery and U of A Continuing education and kept painting once in a while. He was part, during several years, of a group of artist in the so-called “Group of Mondays”. A bunch of oil, acrylic, watercolour, pastel painters and some sculptors met every Monday with a nude model to pursue their business.

Mafè painted two 8’x16’ murals: one for the Ibero American pavilion and the other one for the Spanish pavilion, both to be seen at Heritage Days. He has exhibited at diverse places in Edmonton since 1997.

He enjoys painting European castles and scenes as well as Brazilian landscapes, as memories of his past life.

 

Edició de Desembre 2002

RECEPTES DE CUINA CATALANA.

Per Angelina Miró

El torró és un dolç típic de l’época nadalenca. Tradicionalment es comencen a menjar el dia de la Puríssima (8 de Desembre), principalment els de crema. De torrons s’en fan de moltes menes. Els clàssics de Xixona, Alacant, massapa o crema, fins a les varietats més sofisticades que les pastisseries ens ofereixen actualment. Tots hem menjat torrons d’aquells tan bons fets pel mestres torronaires i els de l’Aplec de Nadal al Casal; jo, però, us animo a provar de fer els torrons casolans de la recepta. Quedareu parats de com són de bons.

TORRÓ ATMETLLAT

Ingredients:

  • 500gr de sucre
  • 400gr d’atmelles torrades
  • unes gotes de llimona

Elaboració:

Foneu el sucre amb unes gotes de llimona, sense deixar de remenar. Quan el sucre es comença a desfer, poseu-hi les atmelles i continueu remenant sense parar. Després, quan veieu que el sucre és ben fos, aboqueu-ho en un motllo untat amb oli. Si voleu tallar el torró d’alguna mida o forma concreta, haureu d’esperar que es refredi una mica. Aquests torrons podeu fer-los també amb avellanes i pinyons, tot barrejats.

TORRÓ DE CREMA

  • 400gr d’atmelles moltes
  • 6 rovells d’ous
  • 400gr de sucre

Elaboració:

Remeneu i treballeu bé l’atmella molta amb els sis rovells d’ou. A part feu un almívar amb els 400gr de sucre. Remeneu la pasta que haureu fet amb l’atmella, els rovells i l’almívar. Aboqueu-ho en un motlle folrat amb paper de barba i quan sigui fred tapeu-ho amb un altre paper de barba. Poseu-hi pesos a sobre, durant unes 24 hores. Quan el desmmotlleu, si voleu, podeu cremar-hi una mica de sucre. amb aquestes quantitats us en sortiran unes dues barres.

Edició de Maig 2003

Anuncis, Notícies, Xafarderies...

El dia 5 de juny, a Barcelona, per segon cop, l’IPECC amb l’Estat Català organitzà una jornada per commemorar el Corpus de Sang del 7 de juny de 1640, davant de l’ estàtua de’n Pau Clarís a Barcelona.

Durant el mes de juliol a Barcelona han hagut moltes activitats:

  • Els Campionats Mundials de Natació.
  • Les Olimpiades dels Bombers i Policies, del 27 de juliol al 3 d’agost.
  • La trobada de Corals d’ arreu d’ Europa, EUROPA CANTAT. Tres mil cantants d’una vintena de paisos, aplegats deu dies a la ciutat de Barcelona. A l’inauguració es va fer un homenatge al mestre Oriol Martorell, un dels fundadors de la Federació Europea de Cors, que avui es diu Europa Cantat. Europa ha cantat a Barcelona i, en fer-ho, ens ha recordat la millor de les seves cares: care de pau i de cultura, de comunicació i de germanor.

Trobada mundial dels Testimonis de Jehova al camp del Barcelona.

El cap de setmana del 27 al 29 de juny, trobada de 22.000 motos Harley Davidson a Barcelona.

El fotògraf nord americà Sr. Tunick, va despullar a més de 7000 persones per fer una foto, batent el record mundial de gent despullada.

El President del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, s’ ha retirat, cal subratllar la seva inusual fermesa moral i el seu bon example al front del Parlament. Des del nostre butlletí li desitjem molta sort en el seu futur.

El Casal Català dona les gràcies, des de aquest butlletí, al General Maldonado per la seva donació de fotocòpies de documents de l’Arxiu de Historia Nacional (Madrid) per a la biblioteca del Casal i també per la seva conferència, a la Sala del Museo Militar de Montjuich, titulada: El ejercito español en la Isla de Vancouver.

El Casal agraieix també al Tinent Coronel Pablo Martínez de Capitania General, pel seu article titulat: Catalanes en las Costas del Pacífico Norte.

Moltes gràcies a l’Arxiu Municipal de les Corts per la donació de llibres per la nostra biblioteca.

Moltes gràcies a ÒMNIUM CULTURAL per la seva donació de llibres i cartells per la nostre biblioteca.

El premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2003, ha sigut pel filòleg Dr. Badia i Margarit.

La Fundació Universitat Catalana d’ Estiu, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Ajuntament de Blanes promouen un seguit d’ actes per commemorar enguany els 100 anys de la publicació de Marines i Boscatges, considera per alguns l’ obra cabdal de Joaquim Ruyra, l’ escriptor que fou anomenat Príncep de la prosa catalana.

L’arquitecte valencià Santiago Calatrava dissenyarà la terminal de transports de la Zona Zero de Nova York.

L’ Any del Disseny continua amb gran èxit, catalans i coreans dissenyen junts i es celebra l’exposició Seul-Barcelona, per la resta de l’any hi ha previstes més activitats.

L’ escriptor Toni Sala ha tret una autobiografia de Floquet de neu, titulada Goril.la blanc. Memòries d’en Floquet de Neu.

L’exregidora Teresa Carvajal i el periodista Anibal Lozano de Salamanca van rebre el dia 22 de maig un emotiu homenatge de la Comissió de la Dignitat - Papers de Salamanca- en un concorregut acte a l’ Ateneu Barcelones . El Sr. Toni Strubell Trueta es la President de la Comissió i li desitjem des de aqui molta sort.

El dia 27 d’abril va ésser el Dia Internacional de la Catalunya al Exterior. D’aquesta manera es recorda als catalans de fora.

El científic Joan Oro rep el títol de Marquès de Oro.

Joan Laporta és el nou president del Futbol Club Barcelona.

Ara fa 150 anys del naixement del músic Josep Rodareda, ell va ésser l’autor de la música del Virolai.

Aquest juliol, l’ areoport de Barcelona ha batut el seu propi record de passatgers, amb 2.215.812 passatgers. Aquest estiu, els turistes s’han gastat 66 milions d’euros a Barcelona.

El consistori de Manresa va retirar la bandera espanyola i la d’ Europa de la seva façana i a les poques hores se’n va desdir fent hissar les dues banderes a instàncies de la delegada del govern de Madrid.

El Conseller en cap de la Generalitat, Artús Mas, va viatjar, el mes de febrer, al Quebec per reforçar l’aliança entre el Quebec i Catalunya.

L’ Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) ha guardonat a la nostra estimada Vocal de Relacions Institucionals, Angelina Miró, amb el XV Premi J.M. Batista Roca, juntament amb 9 catalans més d’ arreu del mon. En nom del casal, Moltíssimes Feliticitats Angelina!!!

Els focs forestals cremen 7.700 ha, en cinc dies, a Catalunya. Els incendis més importats han sigut a San Llorenç Savall amb 5 morts i a Maçanet de la Selva.

Estats Units i Canadà s’acusan mútuament de la gran apagada. Al final la culpa va ser dels americans.

El 15 d’agost es la Mare de Déu d’agost, felicitats a totes les Maries, també sort a les Festes de Gràcia i de Sants perquè no els hi plogui. Aquest dies hi ha més de 300 localitats de Catalunya amb Festes Majors.

Fa 75 anys el President Macià va viatjar a l’ Havana per participar en la redacció d’una constitució. L’Estatut va ésser elaborat per Josep Conangla i Fontanilles de Montblanc. L’ Estatut elaborat el 1928 apostava per l’ independència prenent com a model les nacions americanes. L’ original és des del 1999 a l’ Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat.

En Pasqual Maragall diu que visitarà tots els casals catalans d’ Amèrica abans de les eleccions a la Generalitat, segons l’ article firmat per ell a l’ Avui del 17 d’ agost. No crec que vingui a La Colúmbia Britànica!!!!! Ja que hi ha les Rocalloses per el mig !!!

Com sigui que aquí ens plou molt i de vegades a Catalunya també, aquí teniu unes dites:

  • Cel a borreguets, aigua a grapadets.
  • Pluja menuda, cap gota perduda.
  • Quan el pigot canta, plourà, sino es avui sera demà.
  • El juny diu al juliol: jo ja he plogut, tu fes bon sol.
  • Aigua d’agost, safrà, mel i millor most.
  • Aigua caiguda, mai tota perduda.
  • Aigua de gener omple botes i celler.
  • L’aigua corrent fa viura a la gent.

Totes aqueste dites s’han tret d’ Aigües de Barcelona.

Edició de Maig 2003

In Memoriam

L'escriptor Josep Maria Gironella va morir el dia 3 de gener del 2003. Els seus llibres més coneguts són >Los cipreses creen en Dios, Un millón de muertos, Ha estallado la Paz. Premi Planeta 1971 i Premi Nadal 1946.

En nom del Casal Català donem el nostre més sentit condol a la familia de RAMONA NANCLARES, esposa d'en Valentin Gutierrez i mare de Maria.
Ramona era una meravellosa persona que venia sovint als nostres Aplecs i que durant la seva vida s'havia fet estimar per tothom.
Que Déu la tingui a la seva Gloria!!.

El dia 9 de febrer morí als 93 anys a Sant Cugat del Valles el jesuïta, humanista, historiador i savi PARE MIQUEL BATLLORI. Va nèixer el dia 1 d'octubre de 1909 a la Plaça Catalunya de Barcelona.
L'any 1940 va ser ordenat sacerdot.
La seva llarga llista de premis inclou:

  • Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1990),
  • Princep d'Asturies (1995) i
  • Creu de Sant Jordi (1982).

Que en Pau descansi!!!!!

El dia dos d'Abril morí a Barcelona l'escriptor català TERENCI MOIX (1942-2003)
Que en Pau descansi!

Edició de Maig 2003

In Memoriam

L'escriptor Josep Maria Gironella va morir el dia 3 de gener del 2003. Els seus llibres més coneguts són >Los cipreses creen en Dios, Un millón de muertos, Ha estallado la Paz. Premi Planeta 1971 i Premi Nadal 1946.

En nom del Casal Català donem el nostre més sentit condol a la familia de RAMONA NANCLARES, esposa d'en Valentin Gutierrez i mare de Maria.
Ramona era una meravellosa persona que venia sovint als nostres Aplecs i que durant la seva vida s'havia fet estimar per tothom.
Que Déu la tingui a la seva Gloria!!.

El dia 9 de febrer morí als 93 anys a Sant Cugat del Valles el jesuïta, humanista, historiador i savi PARE MIQUEL BATLLORI. Va nèixer el dia 1 d'octubre de 1909 a la Plaça Catalunya de Barcelona.
L'any 1940 va ser ordenat sacerdot.
La seva llarga llista de premis inclou:

  • Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1990),
  • Princep d'Asturies (1995) i
  • Creu de Sant Jordi (1982).

Que en Pau descansi!!!!!

El dia dos d'Abril morí a Barcelona l'escriptor català TERENCI MOIX (1942-2003)
Que en Pau descansi!

Edició de Maig 2003

HOMENATGE AL MESTRE ANTONI COLL i CRUELLS

El dia 18 de febrer, al Palau de la Musica Catalana, es va fer un homenatge al mestre Antoni Coll i Cruells amb un concert de les seves obres preferides.

El mestre Coll va ésser el fundador de les Corals de les Escoles Pies de Barcelona i Director dels Orfeons Enric Morera, Vigata, Atlàntida, el Cor lo Pom de Flors i altres corals. Col.laborà també amb la banda Municipal de Barcelona, Orfeó Català i va ésser director del Cor infantil del Liceu durant 30 anys.

El mestre Coll col.laborà amb el nostre Casal, tot enviant-nos diferentes partitures de cant coral. El Casal s'adhereix a aquest homenatge pòstum que se li ha fet.

Edició de Maig 2003

Emails rebuts pel Casal

Benvolguts amics del Casal Català de Vancouver: Ens prenem la llibertat d'escriure-us, per donarvos a conéixer la nostra pàgina Web, i si ho creieu convenient, per que hi afegiu un enllaç en la vostra.

L'adreça de la nostra pàgina és: http://www.esbartdansaire.com

Com ben bé deveu saber, som una entitat sense ànim de lucre, amb la finalitat de difondre les nostres danses arreu.

Us felicitem per la vostra pàgina, i aprofitem per a saludar-vos.

Ben cordialment,

Jordi Salvador i Valls.
Esbart Dansaire de Sant Joan Despí.

___________________________

Hola, som una família que estem buscant una aupair per aquest estiu x cuidar els nostres fills. Vivim molt a prop de BCN a una casa de camp. Si coneixeu d'algú que volgui practicar el català ja ho sabeu, canllosses@vodafone.es. A casa parlem català , no castellà.

___________________________

Per la present només els volia notificar que hem muntat fa uns mesos una de les moltes comunitats web en català que circulen per la xarxa. A diferència de moltes que he vist, l'esperit d'aquesta és el d'aglutinar gent de diversa procedència, de dins ó de fora dels territoris de parla catalana, amb el sa objectiu d'intercanviar idees, opinions, gustos pel cinema, llibres, música, etc...fent servir la llengua catalana com a vehicle de comunicació.

Els agrairia, si els és possible, de reenviar aquest mateix correu a qualsevol persona del seu àmbit que hi estigués interessada en participar. L'adreça és http://communities.msn.es GentdeLASALACATALANA http://communities.msn.es/ GentdeLASALACATALANA

Si no és molèstia, agrairiem una resposta. Així sabrem que han rebut el correu. Moltes gràcies

____________________________________

Benvolguts/des compatriotes:

Abans de res, una abraçada ben cordial des de la capital del Principat.

Em dic Marc Ventura, de Barcelona, bioquímic d'estudis però responsable de qualitat en una empresa tèxtil del Bages, prop de Manresa.

Com a hobby em dedico a la Genealogia (recerca i estudi dels avantpassats). Vaig començar amb el meu arbre genealògic, després fent el d'algun amic, i ara m'he "professionalitzat" una mica. Sóc soci de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil.lografia, Vexil.lologia i Nobiliaria, de la que rebo força informació.

Com a Responsable/President del Casal, us faig arribar un oferiment que, penso, pot interessar, des de la llunyania en la que us trobeu de Catalunya, a tots els socis/sòcies de la vostra entitat.

Es tracta de cercar els orígens dels vostres avantpassats en el cas de que tingueu naturalment arrels a Catalunya. També puc fer recerques a la resta de l'Estat espanyol contactant amb els registres civils. La meva oferta és totalment "amateur". Com he dit no m'hi dedico de forma exclusiva i per tant únicament cobro les despeses de desplaçament, correu i el temps d'escriure les sol.licituts als diferents registres i parròquies. Finalment faig un petit informe de cada component de la família.

En principi, només cerco els avantpassats directes: 4 avis, 8 besavis, 16 rebesavis, etc.

Ja no tant sols com a regal sinó pel cas de necessitar alguna partida de naixement, baptisme, matrimoni, defunció, etc, a nivell oficial segellada pel registre o parròquia corresponent, penseu en aquest oferiment.

Agrairia que em diguéssiu quina és la millor fórmula per a fer arribar a tots els que formeu part de l'entitat aquest oferiment. I si és possible, que tingui la màxima difusió entre els associats.

A l'espera de les vostres notícies, us saluda i desitja una bona entrada a l'Any Nou 2003,

Ben afectuosament,

Marc Ventura i Noguera
Carrer Badia nº 22, 2-2
08012-Barcelona
marcvn@wanadoo.es
Tel.particular: 34 932182898
Tel. mòbil: 639332579

Edició de Maig 2003

NOVEDADES DE LA LEY 36/2002, DE 8 DE OCTUBRE (B.O.E. 9-10- 02) SOBRE NACIONALIDAD ESPAÑOLA, QUE ENTRARAN EN VIGOR EL 9 DE ENERO DE 2003.

(Esta información persigue que el público interesado conozca la reforma en su líneas básicas sin tener para ello que llamar o presentarse en una Oficina Consular. Se ha procurado que refleje correctamente el contenido de la ley, pero no sustituye a la ley, ni, por tanto, podrá aceptarse su invocación frente a ella).

1º. Todas las personas cuyo padre o madre haya sido español y nacido en España podrán optar la nacionalidad española sin límite de tiempo o edad.

Como requisito de esta opción deberán renunciar a la que tienen actualmente, salvo si es una de un país iberoamericano, Andorra, Filipinas, Guinea Ecuatorial o Portugal.

Por ejemplo: cuando un español en el extranjero había adquirido una nacionalidad extranjera, sus hijos al nacer seguían la nacionalidad extranjera del padre. Con la nueva ley, todos estos hijos, cuyo padre hubiera sido español de origen y nacido en España, pueden optar a la nacionalidad española en el Consulado más cercano a su domicilio.

Otro ejemplo: los hijos de madre española, nacida en España, nacidos antes del 29 de diciembre de 1978, también podrán optar ahora, durante toda su vida, a la nacionalidad española, si no lo hicieron durante su minoría de edad o las disposiciones transitorias de las leyes anteriores que caducaron el 7 de enero de 1997.

2º. Quien sea o haya sido español de origen podrá seguir siéndolo o volver a serlo. En efecto:

  • Si residiendo en el extranjero adquiere voluntariamente una nacionalidad extranjera o utiliza una nacionalidad extranjera que tenga atribuida desde antes de su mayoría de edad, podrá conservar la nacionalidad española si declara su voluntad de conservarla antes de los tres años desde dicha adquisición o desde su mayoría de edad en el Consulado más cercano a su domicilio. No es preciso hacer ninguna declaración de conservación de la nacionalidad española si la nacionalidad extranjera que se adquiere es la de un país iberoamericano, Andorra, Filipinas, Guinea Ecuatorial o Portugal.
  • Si, habiendo nacido en España o siendo hijo de emigrante, ha perdido en el extranjero la nacionalidad española, podrá recuperarla mediante una declaración en el Consulado español más cercano a su domicilio sin renunciar a la nacionalidad que tenga en este momento. La no renuncia a la nacionalidad anterior ya existía para todos los países iberoamericanos, Andorra, Filipinas, Guinea Ecuatorial o Portugal, pero es una novedad de la nueva ley para el resto del mundo que cuando un español recupera la nacionalidad española no tenga que renunciar a la anterior.

3º.La nueva Ley de la Nacionalidad ha introducido una nueva causa de pérdida de la nacionalidad española para el caso de los nacidos en el extranjero, de padres también nacidos en el extranjero. Aquéllos perderán la nacionalidad española si no realizan una declaración de conservación en el Consulado más cercano a su domicilio durante los tres años posteriores a la mayoría de edad o a la emancipación. Unicamente afecta a los que vayan llegando a su mayoría de edad a partir del 9 de enero de 2003. De no hacer la declaración, perderán la nacionalidad española, incluso en el caso de que la que tengan sea de un país iberoamericano, Andorra, Filipinas, Guinea Ecuatorial o Portugal.

4º. Podrán solicitar del Ministerio de Justicia la nacionalidad española por residencia legal en España de un año, las personas que tengan un abuelo o abuela que hubiera sido español de origen

Edició de Maig 2003

Ja hi som

Durant setmanes, sobretot amb els papers que hi feia el menut del bigoti, allò semblava la guerra del Gila. "Oiga, ¿ es el enemigo? digan al espía que se ha dejado la merienda". Tocàvem el grotesc, bo i sabent que anàvem cap a la tràgica.

Ja hi som.

Però ens serviran una guerra per la televisió que semblarà aquests plats de cuina molt triada, la que en diuen de disseny. Vull dir que ens escamotajaran els morts. Només veurem caure bombes, però no sentirem la tremolor dels qui estan impotents sentint-les caure. M'esborrona perque ho he viscut. Un bombardeig ficat a casa sense poder-hi fer res és molt pitjor que aguantar les bombes al front, on almenys pots arredossar-te. No puc deixar de pensar en tots els pobres que patiran això que ara en diuen, amb tota la barra, els danys col.laterals.

Ja que ha començat la guerra, Déu faci que duri poc.

Quan els catòlics estrenem papa, no sé quin monsenyor li crema davant dels nassos un grapadet d'estopa, dient-li: "memento, pater sancte, sic transit gloria mundi". Que traduït lliurement vol dir que, tot i papa, en pot fer de ximples com qualsevol i que la glòria pontifícia se li acabarà amb l'acabar els torrons. Una cosa així haurien de fer amb mister Bush.

Ja estic bastant tip de sentir-ne dir que és l'home més poderós de la terra. Aquests dies ens atiparem de veure maquinotes de mort, que no en dic apocalíptiques perque, ben entès, l'Apocalipsi té més àngels que dimonis.

Amb tant d'armament que fa por, també li haurien de cremar l'estopa als nassos.

Recordeu, mister Bush.

Recordeu com vàreu deixar Corea amb la cua entre cames; com al Vietnam en sortíreu escaldats i amb el cul vermell; recordeu que al Golf vau deixar la feina a mig fer, talment el Sadam podia sentir-se victoriós. I recordeu la darrera. Els talibans de l'Afganistan van ser aplançonats, però no vàreu atrapar el Bin Laden ni cap dels seus.

I recordeu la pitjor.

Recordeu com us van aterrar les dues torres glòria de la vostra ciutat més significativa. Recordeu-ho i no us penseu pas que hi xalés, he patit massa una guerra per xalar-hi. Però el vostre poble, el de la llibertat, en comptes de fer un gest d'humilitat i sentir-se com qualsevol irakià, es va revinxolar. Ho entenc. Tant per bé com per mal, estem tan enfitats de laicisme oficial i cultural que oblidem les arrels religioses amagades rera aquestes males hores.

Barreja de tota mena de religions, al fons del fons dels Estats Units és el calvinisme, una fe en Déu que, sense que jo ho pugui entendre, ens fa néixer ja marcats, sia als inferns sia a la glòria celestial. D'ací en ve que l'església del coll sigui l'estol dels elegits i tan protegits de Déu que fins fan calers. Des d'ací només cal un pas. Creure que els susdits Estats Units són el poble elegit per Déu, que ha d'escampar arreu del món cap a les glòries de la llibertat, la democràcia i el dret de tots els homes a la felicitat. Ells són l'eix del bé en aquest món amb tants de dolents com càpiguen als inferns.

Girant la truita.

Amb més arrels bíbliques que no sembla, l'Islam també és la religió dels elegits. Qualsevol vailet musulmà de les nostres escoles, se sent dir a casa que nosaltres som tions d'infern. Només cal topar amb el Saddam, l'Estat laic, que ara està invocant Déu.

Déu ens ajudi i ens doni seny, encara que ves a esperar-ne d'uns i d'altres. Per ací hauríem d'entendre que l'home més poderós de la terra no és qui pot guanyar totes les guerres, sino aquell que pot donar més pau al món sense apallissar ningú.

Pel que em toca, l'home més poderós que he conegut és Joan XXIII.

I no cal pas que us expliqui per què.

Josep M. Ballarín i Monset.

Capellà.

Edició de Maig 2003

Receptes

Per Angelina Miró

Empredrat tortosi:

Ingredients per a 4 persones

  • 400 grs. de fesols cuits o mongetes seques
  • 250 grs. de bacallà desalat
  • 1 ceba mitjana
  • 2 tomates
  • 24 olives negres
  • 2 alls
  • 4 ous
  • oli d'oliva, sal i vinagre

PREPARACIO:

En cassoletes de terra individuals, es barregen els ingredients, en cru, tallant la ceba ben fina i la tomata a talls normals, esmotllant el bacalla. S'hi afegeixen els fesols, que ja tindrem cuits i es barreja tot.

També, si es vol, es tallen menuts els alls i a rodantxes, els ous, distribuint-se pel damunt tambe les olives negres, que ens serviran per decorar el plat.

CODONYAT

Ingredients:

  • 2 kgs. de codonys
  • sucre
  • aigua

PREPARACIO:

Es netegen ben bé els codonys, que pelarem, farem a trossos i en treurem els cors.

Després, en una olla amb aigua, deixarem que bullin fins que estiguin cuits, Llavors els passarem pel "passapures" o els xafarem amb una forquilla fins deixar-los com una pasta, que ficarem en una cassola de terra, afegint-hi tanta quantitat de sucre com de pasta. A foc lent ho anirem remenant sense parar amb una cullera de fusta. Quan estigui ben cuit, es passa el codonyat a un o diversos recipients que taparem. Es serveix després de deixar refredar a la nevera

Bunyols de Quaresma.

Recepta d'una cuinera mítica, la Lola de Fuixà, treta del que sempre repetiré que és un dels millors llibres de cuina que conec, La cuina de Festa Major i altres plats de la Lola de Fuixà (Editorial La Gaia Ciència, 1981):

Desfàs un dau de llevat en mig got de llet tèbia, hi afegeixes tres cullerades soperes de farina i un pols de sal, treballant-ho tot bé fins a fer-ne una bola que deixaràs reposar tapada amb un drap fins que augmenti el doble del seu volum. En un altre cassó, hi poses mig vas d'oli, mig de llet, sis cullerades grans de sucre, tres ous sencers, clara i rovell, la pell ratllada d'una llimona i una cullerada de matafaluga (o anís).

Ho treballes tot, afegint-hi farina (tanta com la pasta et demani, ben bé mig quilo), hi barreges la bola de llevat i segueixes treballant-ho fins a aconseguir una pasta seca i flonja. Llavors deixa que reposi un parell d'hores en un lloc que no sigui fred.

Quan vagis a fer els bunyols, agafes boles de pasta de la mateixa mida, les estires i ajuntes les puntes com si fossin anelles. Les fregeixes en oli ben calent fins que siguin daurades, les treus de la paella i un cop escorregudes les empolses amb sucre fi.

Bon profit

Edició de Setembre 2003. Número 28

Carta de la Presidenta

Benvolguts amics i amigues,

El passat Maig es va escollir la nova junta del Casal. Com a presidenta i en nom de d’aquesta nova junta m’agradaria donar la benvinguda als nous membres de la junta: l’Ivan Mestres, el nou tresorer, i el Carles Roch-Cunill, el nou secretari.

També voldria aprofitar per acomiadar i sobretot donar les gràcies a aquells membres que es retiren de la Junta aquest any, que no com a socis actius del Casal. Desprès de dos anys com a president del Casal, en Jesús Alfonso s’acomiada de la Junta. L’Oriol Rofes també es retira de la Junta per tornar a Barcelona. Li desitgem el millor en la seva tornada a Catalunya i esperem continuar en contacte amb ell i amb la seva companya la Teresa! En Miquel Ronsano es retira com a tresorer desprès de 5 anys. A tots tres moltíssimes gràcies per tot el que heu fet pel Casal i pels membres del casal.

Tots estem d’acord en què ha estat un plaer treballar amb tots i cadascú de vosaltres i esperem continuar gaudint del vostre suport.

Pel que fa a la resta dels membres de la junta, moltíssimes gràcies per continuar amb la vostra feina de promoció de la cultura catalana a Vancouver, i de fer possible que els Catalans que viuen a Vancouver i rodalies tinguin un lloc per reunir-se, per parlar Català i per continuar en contacte amb la societat i cultura catalanes.

Aquesta tardor es presenta plena d’activitats, trobada de l’11 de Setembre, la castanyada, i com no, la trobada de Nadal. Espero veure-us a tots en aquestes i altres trobades que s’organizaran al llarg de l’any vinent.

Atentament,

Èlia Robles
Presidenta, Casal Català de Vancouver

Edició de Setembre 2003. Número 28

Anuncis, Notícies, Xafarderies...

El dia 5 de juny, a Barcelona, per segon cop, l’IPECC amb l’Estat Català organitzà una jornada per commemorar el Corpus de Sang del 7 de juny de 1640, davant de l’ estàtua de’n Pau Clarís a Barcelona.

Durant el mes de juliol a Barcelona han hagut moltes activitats:

  • Els Campionats Mundials de Natació.
  • Les Olimpiades dels Bombers i Policies, del 27 de juliol al 3 d’agost.
  • La trobada de Corals d’ arreu d’ Europa, EUROPA CANTAT. Tres mil cantants d’una vintena de paisos, aplegats deu dies a la ciutat de Barcelona. A l’inauguració es va fer un homenatge al mestre Oriol Martorell, un dels fundadors de la Federació Europea de Cors, que avui es diu Europa Cantat. Europa ha cantat a Barcelona i, en fer-ho, ens ha recordat la millor de les seves cares: care de pau i de cultura, de comunicació i de germanor.

Trobada mundial dels Testimonis de Jehova al camp del Barcelona.

El cap de setmana del 27 al 29 de juny, trobada de 22.000 motos Harley Davidson a Barcelona.

El fotògraf nord americà Sr. Tunick, va despullar a més de 7000 persones per fer una foto, batent el record mundial de gent despullada.

El President del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, s’ ha retirat, cal subratllar la seva inusual fermesa moral i el seu bon example al front del Parlament. Des del nostre butlletí li desitjem molta sort en el seu futur.

El Casal Català dona les gràcies, des de aquest butlletí, al General Maldonado per la seva donació de fotocòpies de documents de l’Arxiu de Historia Nacional (Madrid) per a la biblioteca del Casal i també per la seva conferència, a la Sala del Museo Militar de Montjuich, titulada: El ejercito español en la Isla de Vancouver.

El Casal agraieix també al Tinent Coronel Pablo Martínez de Capitania General, pel seu article titulat: Catalanes en las Costas del Pacífico Norte.

Moltes gràcies a l’Arxiu Municipal de les Corts per la donació de llibres per la nostra biblioteca.

Moltes gràcies a ÒMNIUM CULTURAL per la seva donació de llibres i cartells per la nostre biblioteca.

El premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2003, ha sigut pel filòleg Dr. Badia i Margarit.

La Fundació Universitat Catalana d’ Estiu, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Ajuntament de Blanes promouen un seguit d’ actes per commemorar enguany els 100 anys de la publicació de Marines i Boscatges, considera per alguns l’ obra cabdal de Joaquim Ruyra, l’ escriptor que fou anomenat Príncep de la prosa catalana.

L’arquitecte valencià Santiago Calatrava dissenyarà la terminal de transports de la Zona Zero de Nova York.

L’ Any del Disseny continua amb gran èxit, catalans i coreans dissenyen junts i es celebra l’exposició Seul-Barcelona, per la resta de l’any hi ha previstes més activitats.

L’ escriptor Toni Sala ha tret una autobiografia de Floquet de neu, titulada Goril.la blanc. Memòries d’en Floquet de Neu.

L’exregidora Teresa Carvajal i el periodista Anibal Lozano de Salamanca van rebre el dia 22 de maig un emotiu homenatge de la Comissió de la Dignitat - Papers de Salamanca- en un concorregut acte a l’ Ateneu Barcelones . El Sr. Toni Strubell Trueta es la President de la Comissió i li desitjem des de aqui molta sort.

El dia 27 d’abril va ésser el Dia Internacional de la Catalunya al Exterior. D’aquesta manera es recorda als catalans de fora.

El científic Joan Oro rep el títol de Marquès de Oro.

Joan Laporta és el nou president del Futbol Club Barcelona.

Ara fa 150 anys del naixement del músic Josep Rodareda, ell va ésser l’autor de la música del Virolai.

Aquest juliol, l’ areoport de Barcelona ha batut el seu propi record de passatgers, amb 2.215.812 passatgers. Aquest estiu, els turistes s’han gastat 66 milions d’euros a Barcelona.

El consistori de Manresa va retirar la bandera espanyola i la d’ Europa de la seva façana i a les poques hores se’n va desdir fent hissar les dues banderes a instàncies de la delegada del govern de Madrid.

El Conseller en cap de la Generalitat, Artús Mas, va viatjar, el mes de febrer, al Quebec per reforçar l’aliança entre el Quebec i Catalunya.

L’ Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) ha guardonat a la nostra estimada Vocal de Relacions Institucionals, Angelina Miró, amb el XV Premi J.M. Batista Roca, juntament amb 9 catalans més d’ arreu del mon. En nom del casal, Moltíssimes Feliticitats Angelina!!!

Els focs forestals cremen 7.700 ha, en cinc dies, a Catalunya. Els incendis més importats han sigut a San Llorenç Savall amb 5 morts i a Maçanet de la Selva.

Estats Units i Canadà s’acusan mútuament de la gran apagada. Al final la culpa va ser dels americans.

El 15 d’agost es la Mare de Déu d’agost, felicitats a totes les Maries, també sort a les Festes de Gràcia i de Sants perquè no els hi plogui. Aquest dies hi ha més de 300 localitats de Catalunya amb Festes Majors.

Fa 75 anys el President Macià va viatjar a l’ Havana per participar en la redacció d’una constitució. L’Estatut va ésser elaborat per Josep Conangla i Fontanilles de Montblanc. L’ Estatut elaborat el 1928 apostava per l’ independència prenent com a model les nacions americanes. L’ original és des del 1999 a l’ Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat.

En Pasqual Maragall diu que visitarà tots els casals catalans d’ Amèrica abans de les eleccions a la Generalitat, segons l’ article firmat per ell a l’ Avui del 17 d’ agost. No crec que vingui a La Colúmbia Britànica!!!!! Ja que hi ha les Rocalloses per el mig !!!

Com sigui que aquí ens plou molt i de vegades a Catalunya també, aquí teniu unes dites:

  • Cel a borreguets, aigua a grapadets.
  • Pluja menuda, cap gota perduda.
  • Quan el pigot canta, plourà, sino es avui sera demà.
  • El juny diu al juliol: jo ja he plogut, tu fes bon sol.
  • Aigua d’agost, safrà, mel i millor most.
  • Aigua caiguda, mai tota perduda.
  • Aigua de gener omple botes i celler.
  • L’aigua corrent fa viura a la gent.

Totes aqueste dites s’han tret d’ Aigües de Barcelona.

Edició de Setembre 2003. Número 28

MERCÈ 2003

La ciutat de Barcelona està vivint un moment de gran animació cultural i ciutadana amb les celebracions de l’any Gaudí i l’ any Verdaguer durant el 2002 i la preparació del Fòrum de les cultures de 2004.

L’any 2003 es compleixen 800 anys de l’inici de la redempció de captius promuguda per Sant Pere Nolasc. Nolasc era un mercader jove afincat a Barcelona, commugut per la situació dels cristians captius a terres enemigues, va vendre tots els seu bens per comprar la llibertat d’un grup de captius. L’ any 1203, va comencar la seva obra redemptora que culminà amb la fundació de l’Ordre de la mare de Déu de la Mercè, a Barcelona, l’ any 1218. Durant aquest any hi ha diferentes activitats per celebrar aquests 800 anys. Aquesta Ordre va comprar la llibertat del gran escriptor Cervantes, entre altres.

La Verge de la Mercè es la patrona de la ciutat de Barcelona i el seu dia es el 24 de setembre, aixi que felicitats a totes les Merces del nostre Casal i Bona festa major a la ciutat de Barcelona!!!!.

Edició de Setembre 2003. Número 28

In Memoriam

Ha mort el bisbe emèrit de Solsona, Antoni Deig, als 77anys.

Ha mort l’ escriptor, Josep Maria Carandell als 69 anys, era el cronista d’una Barcelona secreta. Va publicar 40 títols i deixà inacabada una biografia d’ en Gaudí. El seu llibre Guia secreta de Barcelona és un llibre referent.

Ha mort Pierre Vilar als 97 anys, era historiador i la seva obra Catalunya dins de l’ Espanya Moderna marca la histografia catalana.

L’expresident del C. F Barcelona, Enric Llaudet, mor als 86 anys.

El prestigiós científic català, David Cardús, va morir a Houston, Texas, el dia 2 de juny. Una de les facetes més destacables d’en Cardús va ser la tasca que va portar a terme per projectar Catalunya al continent americà i promoure les relacions entre Amèrica i Catalunya en els àmbits cultural i acadèmic.

Edició de Setembre 2003. Número 28

Carta d'En Josep María Ballarín

Estimats cofrares vancouverians.

Sóc un carallot.

Vaig rebre els vostres presents i encara no us n'he donat les gràcies. I així estem. Quan ja m'he cruspit el salmó, begut el xarop d'erable i llegit el llibre, tan bell com la Columbia britànica.

Tanmateix tinc una excusa. M'he fet vell i no les abasto.

Avui us envio un article sobre el mestre Ruyra, nat fa 150 anys.

Avui he rebut el "Xàfec", amb el meu article sobre la guerra. Me l'estimo. Em va dur records d'un bombardeigs que vaig patir a casa, amb la mare i la germana tremolant arrapades a mi. Havíem menjat dotze avellanes cadascú per sopar.

Bé, dona nobis pacem.
Pau, salmó, xarop d'erable i bon humor.
Vostre, com sempre.

Josep M. Ballarín i Monset.

Edició de Setembre 2003. Número 28

To be or not to be

Ser o no ser, que feia dir a Hamlet el mestre Shakespeare. Famosa dita que traduïda a l'anglès més culte de la nostra solsonina, fóra: "Tupí o no tupí", com diu el Xaquespí.

Però no començo per aquestes, encara que acabaré tombant-hi. Ves que m'he llegit un llibre que esgarrapa com una gatosa. Es diu No som ni serem, d'en Xavier Roig.

L'aital ens surt de trascantó, no pertany a la cultureta, no fa escudella entre els polítics. Res de tot això. És dels qui van per feina i trobem als aeroports fent negocis de milanta milions d'euros a la taula del cafè a punt de marxar cap a Yokohama.

L'home, però, no ha perdut el centener, s'estima Catalunya de debò. Tot i que se la vigili voltant món, en el qual aquest racó del "som i serem gent catalana" no és més que un parraquet. No se'n calla cap i escriu amb una prosa al galop que en algun moment se li torna esgarrip de plany malgrat que tingui el mòdul de l'economia. Recordant en Prat de la Riba, entra a sac amb els mestres polítics, ineptes, tancats en les picabaralles de partit, deixant-se penjar la llufa pels de Navalcarnero, els quals, siguin de dretes i ens ho facin a cops de tralla, siguin d'esquerres i ens ho facin a vaselina, sempre ens voldran tenir estacats en nom de la seva intocable unitat. Ben clar. El qui ara mana és tant del morro fort com el Carrillo.

Una altra, per no estar-se de res, ens fa saber que l'Estatut és la llufa dels innocents. Apa, minyons. I mestre Roig les etziba sense saber res de les eleccions a estiracabells als nostres pobles, que passen una febrada cada quatre anys a les eleccions municipals. Anant cap a l'economia, després de fer-nos saber que el Duran Farell no era l'amo de Gas Natural, assegura que ací ja no tenim burgesia de volada. Amb prou feines ens queda algun nét del senyor Esteve que només sap agafar el pont aeri per veure quina pell de conill arreplega per allà.

Posat a ventar-les no s'està de dir que Barcelona s'ha menjat tot el país, mentre es tornava una mena de parc d'atraccions per a japonesos, provinciana i fent el rebec amb Madrid, però deixant-s'hi ajovar.

Malament rai, afegeix. Més valdria que, en alguna cosa, Barcelona fos la cinquena d'Europa i no pas la segona i guerxada d'aquests verals.

No es descuida pas dels nostres dits intel·lectuals, que o bé acaben no ejerciendo com l'Eugenio de Ors o viuen en la gàbia de llauna daurada barcelonina.

Ep. No faig més que resumir.

L'home en diu més, però no cal que m'hi allargui. Davant de tanta raó com em sembla que té, sense discutir-li que tururut viola del "som serem" de la Santa Espina, només puc capgirarli la dita, i justament a la solsonina que deia. "Tupí o no tupí".

Som a cal Pixarrellisca però som. Serem un parrac estripat, però serem. Tot és que tinguem el tupí d'en Prat de la Riba i de la seva burgesia. No pas sortida com el Patufet de sota una col. Tot el Modernisme surt de l'esclat de càntics de la Renaixença.

Tocant fons. El nostre mal és que del geni cultural al més pelat, el to de la gent és no creure en res, tant que ja ni creuen en l'home. Apa.

Ves-los a fer creure en una pàtria, oberta i sense romanticismes.

Pel dret. Hem perdut el nord de les benaurances, que fins tenien els nostres anarquistes cremant esglésies i matant capellans.I això no ho salvarà l'economia ni la política.

No sé pas si tindré esma de tornar a parlar de tot això, que prou escauria.

Per ara, plego.

Josep M. Ballarín i Monset.

Capellà.

Edició de Setembre 2003. Número 28

Els fonaments de la Catalunya contemporània

Joaquim Albareda, Historiador

Rares vegades la valoració sobre l'aportació intel·lectual d'un científic suscita tanta unanimitat com passa amb l'historiador Pierre Vilar. Dotat d'una intel·ligència excepcional i d'una perspicàcia finíssima, ha esdevingut una de les figures cabdals de la cultura catalana del segle XX. Enamorat de Catalunya, de geògraf que estudiava la indústria a Barcelona es convertí en l'historiador que ha escrit una de les obres més sòlides sobre el nostre país, alhora que l'estudi del cas català li servia per desenvolupar una concepció historiogràfica i un mètode, en la línia del millor marxisme, lluny de tota ortodòxia: la "història total" o la necessitat de concebre la realitat històrica com un tot.

Amb aquest objectiu ambiciós va posar fil a l'agulla a la seva magna obra Catalunya dins l'Espanya moderna (1962), amb un subtítol prou aclaridor: Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals. Una feina que va completar amb altres estudis decisius com La Companyia Nova de Gibraltar (on analitzà, esplèndidament, la burgesia emergent del segle XVIII i els seus múltiples negocis) i Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII, on, entre altres treballs importants, situà en el lloc que li pertoca la figura de l'il·lustrat Antoni de Capmany.

A Catalunya dins l'Espanya moderna hi abordà tres qüestions cabdals: la relació entre "Estat" i "nació", en una reflexió de caràcter metodològic; el "fet català", mitjançant un recorregut, brillant i suggestiu per la història de Catalunya, sempre atent a la "consciència de grup" i a les complexes relacions amb Espanya; i, finalment, estudià a fons les condicions de l'arrencada econòmica a partir de 1760 i les transformacions socials que la van acompanyar. Hi explicà la paradoxa aparent d'un segle que s'inicià amb la pèrdua de l'Estat i les seves institucions centenàries, i que es va cloure amb un creixement demogràfic i econòmic sense precedents que situava Catalunya a les portes de la industrialització. Demostrà que es tractava d'un creixement derivat de la dinàmica interna de la societat catalana, del desenvolupament de l'especialització productiva i dels intercanvis -amb les desigualtats socials que el procés comportà: enriquiment d'alguns, empobriment de molts-, que poc tenia a veure amb la política, en aquest cas del despotisme il·lustrat dels Borbons, i que enfonsava les seves arrels a la darreria del segle XVII.

L'amplitud de la recerca, el seu rigor científic i la consistència de les seves argumentacions, farcides de matisos i d'observacions agudes, l'han convertida en l'obra de referència de la historiografia catalana del segle XX, a la vegada que ha servit d'estímul a multitud d'estudis posteriors que, en termes generals, han confirmat les seves hipòtesis. Perquè, i aquesta fou una altra virtut de l'historiador, Vilar es mostrà sempre disposat a escoltar i a donar consell als historiadors que ens hi adreçàvem, ja fos en els seus sovintejats sojorns a Barcelona o en el seu acollidor àtic a la vora del Sena on sempre érem ben rebuts.

Els catalans estem en deute amb Vilar per haver-nos proporcionat les claus interpretatives de la Catalunya contemporània. I els historiadors, en concret, perquè fou el mestre que ens ajudà a "pensar històricament".

Edició de Setembre 2003. Número 28

A Canonades

Isabel-Clara Simó

Un irat lector em retreia, no fa gaire, la meva opinió que a l'Iraq estan ara pitjor que amb la dictadura. Com que m'equivoco sovint, me'l vaig llegir amb calma, però no hi vaig aprendre res de nou. Mala sort. El que veig és una població esporuguida, unes invasions militars domiciliàries que han de ser insuportables ("Què volen aquesta gent, que truquen de matinada?"), una democràcia que no es veu ni en el més optimista dels pronòstics, un país destruït, en ruïnes, una espoliació gegantina... Sé que la frase feta, en aquest context, sona grotesca, però és descriptiva: això és matar mosques a canonades. Tinc al davant un mapa del món d'una organització pacifista en què consten els conflictes armats del món, tots ells espantosos, i també les dictadures més ferotges, amb les quals no es fica ningú, ni tan sols els ardits soldats espanyols que estan sota les ordres de Polònia i sota la insígnia del toro d'Osborne, marededeusenyor i quin calvari que ens toca travessar per uns pecats que potser no hem comès! Totes les justificacions, si és que es poden dir així, d'aquella infausta guerra han anant caient com els naips de la sanguinària reina de cors d'Alícia en terra de meravelles; la situació del conflicte entre Israel i Palestina continua amb la seva tràgica escalada de morts; els immensos beneficis que ens havien de caure a sobre als que tenim passaport espanyol no s'han vist enlloc...

Llegeixo un llibre deliciós, Contra el PP, de Manuel Trallero, que una persona amabilíssima va tenir l'encert de regalar-me. Què ha passat amb la il·legalització de Batasuna: on són els avantatges? S'ha escapçat ETA com havien promès? S'ha pacificat el País Basc? Tot al contrari: la divisió social i el foc atiat són encara pitjors. A propòsit del triomfalisme d'Aznar en la il·legalització, diu Trallero: "Cal anar amb molt de compte amb la terminologia, ens hi podem quedar atrapats, com un elefant en una terrisseria. El senyor Nelson Mandela va ser condemnat a la forca pel poder blanc de Sud-àfrica per actes de terrorisme amb el suport de la Cuba marxista de Castro. ¿Us imagineu en Josu Ternera amb el premi Nobel de la pau com ho ha estat el líder de la lluita antiapartheid? L'Estat d'Israel va néixer després d'una violenta campanya terrorista amb la voladura, per exemple, de l'Hotel Rei David de Jerusalem, amb nens a dins". Fa pensar, sí senyor.

Edició de Setembre 2003. Número 28

Receptes

Per Angelina Miró

Bunyols de bacallà

Ingredients per a 4 persones:

  • 300 g de bacallà remullat
  • 1/2 vas de llet
  • 2 cullerades de farina
  • 2 grans d'all
  • 2 ous
  • 1 culleradeta de llevat en pols
  • julivert
  • oli per fregir

Temps de preparació 50 minuts

1. En un atuell fons, poseu els dos rovells de l'ou, tot reservant-ne les clares; afegiu-hi la farina i la llet. Treballeu els ingredients per formar una pasta homogènia.

2. Afegiu l'all i julivert picats, i el llevat.

3. Esmicoleu el bacallà i afegiu-lo a la pasta preparada. Deixeu-ho reposar 10 minuts.

4. Bateu les clares de l'ou a punt de neu fort.

5. Després incorporeu-ho a la massa en l'últim moment i amb molt de compte, per tal que no es perdi la consistència.

6. Comproveu el punt de sal. Escaldeu oli en abundància en una paella.

7. Amb una cullera petita, preneu les porcions de pasta i poseu-les a fregir en oli ben calent. Els bunyols giren ells mateixos.

8. Escorreu-los sobre paper absorbent o un drap net, per eliminar-ne l'excés d'oli. Ja són a punt per ser servits ben calents

Espinacs a la catalana

Ingredients per a 4 persones:

  • 2 quilos d'espinacs
  • 100 g. de pernil magre
  • 150 g. de panses de Màlaga
  • 100 g. de pinyons
  • 1 gra d'all
  • oli sal, pebre

1. Trieu i renteu bé els espinacs, tot canviantlos d'aigua algunes vegades (heu de tenir cura que no quedi gens de terra).

2. Poseu-los a bullir amb molt poca aigua i sal uns cinc minuts; tot seguit, deixeu-los escórrer i refredar, premseu-los perquè surti tota l'aigua i talleu-los petits.

3. Escalfeu una mica d'oli en una paella grossa, sofregiu l'all, traieu-lo quan estigui daurat, poseu-hi el pernil tallat a trossets petits, deixeu-ho sofregir una mica i tot seguit afegiuhi les panses (sense cues).

4. Quan s'inflin, afegiu els pinyons, deixeuho sofregir una mica i, abans que els pinyons adquireixin color, afegiu-hi els espinacs. Sofregiu-ho tot junt a foc lent, per tal que el conjunt s'escalfi uniformement.

5. Rectifiqueu de sal, assaoneu amb pebre. Serviu en una safata calenta

Bon profit!!

Edició de Novembre 2003. Número 29

Anuncis, Notícies, Xafarderies...

ELECCIONS A CATALUNYA. Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del dia 16 de novembre han estat:

  • 46 escons per el partit CiU liderat per en Artur Mas
  • 42 escons per el partit PSC liderat per en Pasqual Maragall
  • 23 escons per ERC liderat per en Josep-Lluis Carod-Rovira
  • 15 escons per el PP liderat per Josep Pique
  • 9 escons per ICV-EUiA liderat per Joan Saura

Actualment els diferents partits estan en negociació per formar un nou govern. Al Parlament de Catalunya, amb 135 escons, calen 68 escons per a formar una majoria estable de govern.

El diplomatic Eugeni Bregolat serà l'ambaixador per el FORUM DE LES CULTURES de la ciutat de Barcelona.

El català és la 23a llengua amb més pàgines en servei a l' internet. Hi han 2.9 millions de webs en català entre elles la nostre magnífica pàgina creada per el nostre secretari i Webmestre Carles Roch.

L'Institut RAMON LLULL otorga 459 certificats de català a tot el món.

Cada any a la ciutat de Ciutadella (Menorca) hi arriba una delegació dels Estats Units per rendir un homenatge al peu de l' escultura dedicada al gran Almirall DAVID GLASGOW FARRAGUT ( 1801-1870) heroi de la Guerra de l'Independència Americana. Aquest almirall havia nascut a Stony Point (Tennesse) de mare anglesa i pare menorquí. El seu pare era Capità de vaixell. Si aneu a les ciutats de Washington i a New York podreu veure dues estatues dedicades a aquest gran almirall. Sembla ésser que els catalans varem tenir una part important en el procés d'indepéncia americana ja que també els Voluntaris de Catalunya, indirectamente, varen contribuir a que fos una realitat.

El franquista Serrano Suñer mort als 102 anys. S'el considera reponsable de la detenció a mans de Nazis de molts republicans exiliats a França, entre ells: el sindicalista Joan Peiro, el President de la Generalitat de Catalunya Lluis Companys, etc. Diversos colectius estavan treballan per processar-lo al Tribunal Internacional per crims contra la humanitat.

L'actor Woody Allen ha dit: Barcelona és de les poques ciutats a on podria viure.

El dia 18 de setembre va fer 25 anys la Constitució Espanyola.

El ex-vicari general de la Seu d' Urgell , Ramon Vilardell, ens ha fet un e-mail i ens dóna salutacions per a tots els/les members del Casal Català de Vancouver.

L' Exc. Sr. L. A. Sintes ens ha enviat una fotografia signada amb la següent dedicatòria: Amb un abraç molt fort pel Casal Català de Vancouver el meu respecta a la seva feina, Madrid 5 de marc del 2003.

L' escriptor Paco Candel, medalla de Sant Jordi.

La novel.la Pastis de Noces de Joan Agut ha guanyat el Premi Carlemany. La novela retrata la societat catalana del segle XX.

L' escriptor sudafricà JOHN COETZEE guanya el Premi Nobel 2003 de literatura. Una de les seves millors obres és L'edat de ferro.

Ier Simposi Internacional sobre l'escriptor Salvador Espriu a la Universitat de Barcelona del 1 al 10 d'Octubre, per celebrar els 90 anys del seu naixement.

L'escriptora marroquina, Fatima Mernissi, va fer el pregó de les Festes de la Mercé a Barcelona. Ella va guanyar el Premi Princep d'Astúrias de les Lletres junt amb l'escriptora Susan Santag dels Estats Units.

El Govern espanyol ha tret uns nous passaports, per més informació podeu anar la la pàgina de Internet del Ministeri de l’Interior, l'adreça electrónica és: www.mir.es. Els vells seran vàlids fins que caduquin, però per anar als Estats Units és necessitarà un visat a partir del proper octubre del 2004.

Felix Millet de l' Orfeó Català, reb la medalla d'Or de les Belles Arts junt amb el baríton Carles Alvarez, el director de cinema Jose Luis Cuerda i el modista Toni Miró.

L'escriptora Asha Miró, autora del llibre La filla del Ganges apadrina una col.lecció de joies per ajudar a l'India.

El nostre Floquet de Neu s'esta morin d’un cancer de pell.

L'Ajuntament de Barcelona ha declarat l' any 2005, l'any del llibre i de la lectura.

Premi Nobel de Medecina a Paul C. Lauterbur (U.S.A.) i Peter Mansfield (Anglaterra) per els seus treballs en el camp de la resonància magnètica.

Premi Nobel de la Pau a l’iraniana Shirin Ebadi.

L’ escriptor Ivan Tubau, premi Ausias March.

La medall d’Or de la Generalitat a Joaquim Molas, catalitzador de la nostre ciencia literaria.

El President de la Generalitat i els reis d’Espanya obren la commemoració del centenari del naixement del pintor Salvador Dalí al Museu Gala-Dalí de Figueres. Al mateix temps a Barcelona comença un Congrés Internacional que enceta el calendari de celebracions dalinianes dins de l’ any Dali 2004.

La pel.licula La Pelota Vasca de Julio Medem porta els cinemes 46.700 espectadors amb nomes 32 copies d’exhibicié. Es un èxit de taquilla.

El xilè Antonio Skarmeta, guanyador del Premi Planeta 2003 amb el llibre El Baile de la Victoria.

El Priorat comenmora els 65 anys de la retirada de les Brigades Internacionals. El brigadista Internacional, Steve Fullarton (Glasgow) va estar a la ciutat de Marca amb la XV Brigada Internacional l’ any 1938, i les seves tropes varen ésser saludades per Nehru i Indira Gandhi i després aquest dirigents de l’ India varen estar al Mas de l’Escoda situat a la carretera que va de Falset a Porrera.

El Premi periodistic pel Programa Afers Exteriors l’ha guanyat en Miquel Calçada “Mikimoto”. El Premi havia estat convocat per la Secretaria de Relacions Exteriors del Departament de la Presidència de la Generalitat amb la col.laboració del diari Avui, amb la finalitat de contribuir a difondre la realitat dels catalans que viuen lluny del pais.

La ciutat de Banyoles escollida capital cultural de Catalunya 2004. El Casal té una nova adreça a la web: és www.casal.dyn.la/ca i també una nova adreça pel email casal@casalcatala.ca si us plau actualitzeu les vostres adreces!
Les adreces antigues seguiran funcionant durant un any mes.

Ara podeu accedir al fons bibliografic i als recursos de la biblioteca del Casal a través de la Internet. Aneu a l'adreça www.casal.dyn.la/ca per consultar els llibres que tenim i la llista d'autors. L'any que ve esperem afegir un sistema per a poder reservar i obtenir els llibres a traves de la internet, i per a que els usuaris hi puguin deixar comentaris i recomanacions sobre els llibres.

Edició de Novembre 2003. Número 29

In Memoriam

El nostre més sentit i sincer condol al Sr. Arana per la mort de la seva companya Marie.

La trobaren a faltar en els nostres Aplecs i trobades, ja que era una bellíssima persona.

Joaquim Homs Oller, a mort als 97 anys era el patriarca de la música catalana.

Descansin en pau.

Josep Pedreira (1917-2003), l'editor dels poetes de l’Ossa Menor.

El músic Salvador Gratacos, el gran solista de la flauta.

A l'aeroport de Bangkok i d’un atac de cor, ha mort l'escriptor i periodista Manuel Vazquez Montalban (1939- 2003). Era el creador del personatge literari del detectiu Pepe Carvalho. Premi Planeta 1991 pel seu llibre Los Mares del Sur i Premi Nacional de Lletres 1995.

El poeta del poble, Miquel Marti i Pol (1929-2003), ha mort el dia 11 de novembre.

Tambe l´escriptor Joan Perucho ha mort a primers de novembre.

Ramon Esparó Boix Nascut a Perpinyà, el 12 de Desembre del 1929. Mort a Vancouver, el 28 de Setembre de 2002.
El Casal vol donar el seu més sentit condol a la familia i al seus amics.
L'Angel Calderer va assistir al funeral en nom propi i en el del Casal.

Deu els tingui a la seva gloria.

Edició de Novembre 2003. Número 29

MIQUEL MARTÍ POL

En poc de temps se‚ns han mort tres mestres de la lletra.
Començant pel Perucho.

Les seves fantasies d'éssers que ningú mai no engraparà, el fan un autor únic.

Després ha estat l'hora del Manolo. Conegut així en els seus bons temps de suquero fins que es va guanyar de sobres el Vázquez i més el Montalban.

Era un home de bona companyia, bonhomiós. A ningú que no tingués una ironia de bona mena no se li hauria acudit de posar el nom de Biscuter a qui feia el paper elemental de Watson d'un detectiu del Raval.

El Perucho pertanyia al món de les serres misterioses de migdia.

El Manolo és l'èpica del Raval, de les coloraines humanes de l'antic barri.

El Miquel Martí Pol és de tot un altre món.

Ens véiem poc, però cada cop, tots dos en teníem una bona alegria. La primera vegada fou, fa anys, trobant-nos junts cap a missa nova d'un capellà lletraferit de la colla del Serrallonga i més del Pou, el recargolat assegurant que si l'àngel es fa pedra se li pollen les arrels.

Un cop el vam anar a trobar amb el Paco Muñoz, un cantaire valencià que havia posat música a uns quants versos d'ell. Per cert que entre tantes i tants que han sortit aquests dies, ningú no s'ha recordat del Paco. No estranyi, és valencià. Déu nos perdó.

Recordo molt bé la darrera vegada que ens vam veure. Jo era a Berga, ell era en un cotxe al Vall, vaig baixar i vam riure junts. Perque al nostre home, la malaltia que no plany no va aconseguir de matar-li el riure. Ni aquella mirada dels ulls clars endins i vius enfora.

Per començar a entendre al nostre poeta, un dels més grans que hàgim tingut, no n'hi ha prou dient que és un poeta del poble. Ep. És un poeta del poble de debò, perque, entre tanta poesia que sembla paraules creuades, a mestre Miquel el pot entendre qualsevol trinquelis, fins el qui no ha passat mai del jo te l'encendré. No se m'esvereu, ell m'entendria.

Sense que calgui garbellar-ho massa, en Martí Pol, i no en cal gaire més, és un home de les fàbriques de vora riu, les del Ter, de molt bon entendre per a qui conegui bé les del Llobregat.

Amb el Paco Muñoz, ens va llegir un poema, La Maria González, una dona de fàbrica, escarrassada tota la vida, potser amb el cervell a trontolls, els trontolls d'un teler que maten el cuc de l'orella.

Sense pretensions, amb la seva senzillesa d‚home de Roda, el poeta de versos tallants és l'èpica de la gent d‚aquelles fàbriques vora riu, asservits a uns amos que, en el millor dels casos, practicaven la caritat paternal, sense veure que calia justícia.

Però amb aquesta èpica de rerafons, en Miquel no fora qui ha estat sense una altra. Així com l'obrer de fàbrica a Terrassa ja ha perdut la sentor de la terra, el de la nostra gent de vora riu no l'ha perduda. Ben cert. El nostre poeta és un home amb la boira humida, els alzinars i les rouredes del llevant de la Plana de Vic.

D‚ací en surt el seu català perfecte, travant els mots com només ho saben fer esl qui coneixen aquelles gebrades. Aquell món el duia a dintre, aquells silencis no se li van perdre amb l'escarràs de la fàbrica.

La darrera. Em va explicar que quan s‚agosaravava a escriure ho feia de raig, ja se'l sabia tot. I ves què, vaig recordar el càntic de sant Joan de la Creu que li va sortir de mesos tancat en les solituds d'una comuna dels frares de Toledo. Així mateix, la poetica de mestre Miquel li venia d'una solitud que només un malalt de mala malaltia se sap. Li costava de parlar, i ben cert que per això, els mots endins se li feien poemes a paraules netes.

Paraules netes que tothom enten.

Només n'hi ha un altre que sigui tan entenedor i tan nostre..

Vull dir mossèn Cinto, és clar.

Josep M. Ballarín i Monset.

Capellà.

Edició de Novembre 2003. Número 29

EXPLORADORS, DESCOBRIDORS, GRANS VIATGERS, NAVEGANTS GEOGRAFS I AVENTURERS CATALANS

Jacme Ferrer (s.XIV). Descobridor de la desembocadura del Riu d’Ouro (Senegal), l'agost de 1346.

Joan (Cristòfor) Colom, el descobridor del Nou Món, segons el llibre de Lluis Ulloa (disponible a la bibliteca del Casal).

Antoni de Montserrat (1535-1600). Explorador del Pakistan i autor del primer mapa de l'Himàlaia.

Joan Orpi (1593-1645). Colonitzador de la costa nord de Veneçuela i fundador de la ciutat de Barcelona a Veneçuela.

Gaspar de Portolà (1717-1786). Explorador i primer governador de Califòrnia.

Pere Fages (1730-1796). Capità de la Segona Companyia dels Voluntaris de Catalunya. Descobridor del congost Grapewine Canyon del desert de Mojave (Nevada) i governador de California, 1782-1791.

Pere d' Alberni (1747-1802), Capità de la Primera Companyia dels Voluntaris de Catalunya, governador del Fort de Nootka Sound i governador interi de California. Aquest dos Peres varen ésser els dos grans Peres dels Voluntaris de Catalunya

Salvador Fidalgo (1756-1803), marí i viatger explorador d' Alaska i viatger per tota la Costa Nord-oest del Pacífic, comandant dels Fort de Nootka Sound i de Nuñez Gaona (Neah Bay) Aquest any és el bicentenari de la seva mort.

Carles de Gimbernat (1765-1834). Naturalista, autor del primer mapa geològic dels Alps de Sùissa.

Miquel Constancó (s. XVIII) Cartògraf i enginyer, autor dels primers mapes precisos de California.

Domènec Badia (1766-1818). Explorador de regions nord-africanes i asiàtiques, que va descriure, sota el pseudònim de "ALI BEY" al llibre Voyages d' Ali Bey en Afrique et en Asie, publicat a Paris el 1814.

Sinibald de Mas ( 1809-1868) . Viatger per diverses regiones asiàtiques, explorà part de la costa de Xina. L' any 1861 publicà a Paris La Xine et les puissances chrétiennes.

Joaquim Gatell (1826-1879). Explorador de la costa occidental d'Africa al servei de l'Association Internationale pour l'Exploration de l'Afrique.

Part d'aquest article ha sigut tret de la revista Projecció Exterior, juliol 2003, de la Generalitat de Catalunya.

Edició de Novembre 2003. Número 29

Receptes

Per Angelina Miró

  • SUSHI
  • CALAMARS AMB VERDURES
  • TORRÓ AMETLLAT
  • TORRÓ DE CREMA

SUSHI

  • Renteu 400 grams d'arròs i poseu-lo en una olla coberta d'aigua. Coeu-lo tapat entre 35 i 40 minuts
  • Barregeu 100 cl de vinagre d'arròs amb dues cullerades soperes de sucre i sal, i afegiu-ho a l' arròs escorregut.
  • Amaseu l'arròs i feu-ne boletes.
  • Talleu salmó ben fi i poseu-lo sobre l'arròs.
  • Es pot untar amb wasabi o salsa de soia i envoltar-ho amb fulles d' alga marina (nori)

CALAMARS AMB VERDURES

Ingredients per a 4 persones:

  • 4 calamars macos
  • 100 gr. de peix blanc
  • 2 0us
  • 2 grans d' all
  • 1 carbassó
  • 1 pebrot vermell
  • 2 cebes
  • l cullerada de pinyos
  • l cullerada d'ametlles laminades
  • oli d' oliva, vinagre de vi, sal i pebre

Preparació

Talleu les verdures - menys una ceba- a daus petits per fer-ne una samfaina. Coue-les en una paella amb oli. Quan estigui feta, deixeu-la refredar.
Mentrestant, piqueu els grans d'all i el peix blanc ben menut i tireu-hi els ous batuts. Salpebreu-ho i incorporeu-hi la samfaina freda, els pinyons i les ametlles.
Netejeu els calamars. Piqueu menudes les potes i ales per incorporar-les a la pasta anterior, farciu les bosses de calamars i tanqueu-les amb un escuradents. Poseu les a coure en una cassola amb un brou suau preparat amb les espines del peix i l'altre ceba. Poseu-ho en fred i deixa-ho coure 3/4 d'hora sensa que arribi a bullir arravatadament. Prepareu la vinagreta ( 3 d'oli per 1 de vinagre) i, quan els calamars siguin cuits, escorreu-los i serviu-los, tallats a rodelles, amb amanida i regats amb la salsa.

TORRÓ AMETLLAT

Ingredients:

  • 500gr de sucre
  • 400gr d’ametlles torrades
  • unes gotes de llimona

Preparació

Foneu el sucre amb unes gotes de llimona, sense deixar de remenar. Quan el sucre es comença a desfer, poseu-hi les ametlles i continueu remenant sense parar. Després, quan veieu que el sucre és ben fos, aboqueu-ho en un motllo untat amb oli. Si voleu tallar el torró d’alguna mida o forma concreta, haureu d’esperar que es refredi una mica.

Aquests torrons podeu fer-los també amb avellanes i pinyons, tot barrejats.

TORRÓ DE CREMA

Ingredients:

  • 400gr d’atmelles moltes
  • 6 rovells d’ous
  • 400gr de sucre

Preparació

Remeneu i treballeu bé l’atmella molta amb els sis rovells d’ou. A part feu un almívar amb els 400gr de sucre. Remeneu la pasta que haureu fet amb l’atmella, els rovells i l’almívar. Aboqueu-ho en un motlle folrat amb paper de barba i quan sigui fred tapeu-ho amb un altre paper de barba.
Poseu-hi pesos a sobre, durant unes 24 hores.
Quan el desmmotlleu, si voleu, podeu cremar-hi una mica de sucre. amb aquestes quantitats us en sortiran unes dues barres.

El torró és un dolç típic de l’época nadalenca. Tradicionalment es comencen a menjar el dia de la Puríssima (8 de Desembre), principalment els de crema. De torrons s’en fan de moltes menes. Els clàssics de Xixona, Alacant, massapa o crema, fins a les varietats més sofisticades que les pastisseries ens ofereixen actualment. Tots hem menjat torrons d’aquells tan bons fets pel mestres torronaires i els de l’Aplec de Nadal al Casal; jo, però, us animo a provar de fer els torrons casolans de la recepta. Quedareu parats de com són de bons.

Bon profit!!

Edició de Març 2004. Número 30

In Memoriam

El nostre més sentit i sincer condol a les següents famílies :

  • A la familia Ortega-Miró per la mort del seu estimadíssim germà i oncle, Joaquim Ortega Alvarez.
  • A la família Solà-Solé, per la mort d’un català universal Dr. Josep M. Solà-Solé,President de la Fundació Pauli Bellet de Washington, DC.
  • A la família Reventós, per la mort de M.H. Joan Reventós, ex-president del Parlament de Catalunya i històric forjador de la unitat del socialisme català
  • A la família Ortega, per la mort de Josep Lluis Ortega, creador de més de 50 havaneres entre elles : El Meu Avi i El Canó de Palamós.
  • A la família Walter- Roure per la mort de Etienne Joan Baptiste Walter Casals.
  • A la família Pérez- Nebot per la mort de Laura Joan Perez, esposa del fill de Joan Pérez Nebot.

Edició de Març 2004. Número 30

La República Laica

Ànsia, Manela.

Perque unes mossetes, vingudes de la que en deien la moreria, han anat a escola amb una mena de vel que els deixa la carona en rodó, la França de la “Republique”, ha fet cantar el seu gall de l’equip de futbol i de rugby, per recordar, que la “Patrie” és una República laica. Res de vels moros, res de guardaclepses jueves i res de creus a les escoles. Si fos en nom de la conllevància entre tots ho trobaria escaient. No l’hi trobo tant en nom de la República laica.

Començant pel començament, la República francesa n’ha fet cinc de menudes, al menys i fins ara. La “première” fou la ja tan sabuda amb la Marsellesa. La “deuxième » va anar del rei Orleans fins a Napoleó III, el menut. La « troisième » va de la desfeta dels francesos davant dels prussians el 1870, fins a l’altra desfeta davant dels alemanys. La « quatrième » va de la victòria a la darrera guerra fins al De Gaulle. I la « cinquième » d’ara fou feta a major glòria de l’altívol general.

Anant per la “première”, on hi ha la mare dels ous, amb allò de la llibertat, igualtat i fraternitat. Que no ens engallofin. Aquella Marianne, nascuda a sang i foc de la revolució, no tenia res de laica. El summe Pontífex, Robespierre del Terror, va decretar per decret decretat “l’existència de Déu i la immortalitat de l’ànima” afegint-hi el repicó de que l’ateisme era aristocratic, contrarevolucionari i digne de la guillotina.

Els filòsofs que van preparar xerrant l’escudella amb massa pebre de la revolució, no eren pas ateus. Ep. Tampoc no eren cristians. Creien en un Déu demostrable per la Raó. Majúscula. Aquest fou el Senyor llunyà i amb guants, tancat al seu club il.lustrat, el Déu de Voltaire i la colla. Tes com un samaler, que mai de jamai no tindria el mal gust de fer-se home. Des d’aquesta teologia del samaler, les velles catedrals gòtiques van tornar-se temples de la Dea Raó. La Raó que duia al coneixement de la divinitat, representada per alguna mosseta precursora del can-can. No és un dir.

Amb la “segona”, els romàntics van continuar laics, un jesuïta hi feia de mosqueter dels tres del Dumas. Fins al Napoleó menut, el qual, casat amb la Montijo, feina va tenir a que la dona no li marxés a Lurdes per tocar-hi miracles. La “tercera” va començar monàrquica, volien rei, però no s’hi van entendre. I van venir els menjacapellans, que foragitaven frares i monges, van treure el Crist de les escoles i es van declarar solemnement laics d’una República laica.

Però, ves per on, com va acabar aquesta “tercera”. Amb els alemanys a punt d’entrar a París, en la darrera guerra mundial, el president de la república, el cap de govern i els ministres, tots radicals si no eren socialistes o radical-socialistes, anaren a “Notre Dame” per implorar Nostra Senyor, Santa Genoveva i tots els sants, que protegís la ciutat dels alemanys.

A la “cinquena”, ja ho veieu. Laica a pèl.

I m’ha fet pensar en la tia Conxa.

La dona era una feréstega fanàtica, tan fanàtica com pugui ser qualsevol religió que vegi Déu com un samaler a garrotades. Ho reblo. Sigui ençà, sigui enllà, qualsevol religió, si per el bon humor, farà fanàtics. Sigui cristià, moro, jueu o budista.

Però l’ateisme també en fa de tan fanàtics com aquell comissari polític comunista. Ho sabem prou. Ara en sabem una més, el fanatisme republicà d’uns senyors vestits de gala amb coraceus i plomes.

Que deixin tranquil.les aquestes mossetes.

Elles tenen tan de dret a dur vel com les seves companyes d’escola a ensenyar el melic.

Josep M. Ballarín i Monset.

Capellà.

Edició de Març 2004. Número 30

Anuncis, Notícies, Xafarderies...

El dia 14 de marc hi hauran ELECCIONS GENERALS a Espanya.

El 21 de Març es fara a la seu del Casal el Taller de Crema Catalana. Consulteu el nostre web o truqueu a l’Anna Maria per a més detalls ( 604-421-5364 )

NANI ROMA de Folgueroles guanyador del PARIS-DAKAR.

L'arquitecte valencià Santiago Calatrava dissenyarà el nus de transport públic de la Zona O, a Nova York.

Felip de Borbó, hereu de l’estat veí, es casarà amb l' asturiana Letizia Ortiz el 22 de maig a la catedral de La Almudena.

L'arxiver reial i historiador barceloni, Pere Miquel Carbonell, va escriure l' any 1492 les primeres Regles de la gramàtica catalana.

El primer dia de Març es la Diada de Les Illes Balears.

El M.H. Sr. Ernest Benach és el nou President del Parlament de Catalunya, ens ha promes que ens enviarà una foto signada per el Casal.

El dia 16-12-2003 és va formar un nou govern tripartit de la Generalitat, arrel de les eleccions del 16-11. El nou Govern està format per el Partit Socialista, Esquerra Republicana i el partit ICVEUiA. El Presidente de la Generalitat és Pasqual Maragall i el Conseller en cap es Carod-Rovira

... tanmateix, el 28 de gener el Govern Català va esser seriosament tocat amb la renúncia de Carod-Rovira degut a l'acusació de que s'havia entrevistat amb ETA. En Carod, que efectivament va reunir-se amb ETA en un esforç per ajudar al process de pau va ser en tot moment espiat pels serveis secrets espanyols. En Carot-Rovira anuncià que és sometrà al veredicte de Catalunya en els comicis del 14/3 com a cap de la llista de BCN al Congrés de Diputats.

A la Biblioteca de Maple Ridge és farà una exposició, el proper mes de setembre, dedicada a Salvador Dalí.

Ara fa 100 anys de la creació del popular setmanari infantil El Patufet.

La pelicula Destino, un curt de 6 minuts, feta per Salvador Dalí i Walt Disney ha sigut nominada per un Oscar.

L' escriptor Alfred Bosch guanya el premi Ramon Llull amb el seu llibre Les 7 aromes del món

L' escriptor Robert Saladrigues amb el seu llibre La llibreta groga guanya el premi de literatura Josep Pla.

Duran abandona la direcció de la Internacional Democrata de Centre. El lider d' Unió renuncia a la vicepresidencia a causa del to ultraliberal que li dóna Aznar. Culpa al President del Govern espanyol de la total paràlisi i inoperancia del corrent ideològic.

Nova adreca d' internet del Consulat General d'Espanya a Toronto http://members.rogers.com/spain6800/Toronto/ index.html

ELS CUINERS CATALANS SÓN ELS MILLORS DEL MON.

La cuina catalana esta de moda i com a resultat de això els cuiners catalans sén els millors del mon.

El cuiner Ferran Adria ha aparegut a la portada dels diaris The New York Times i Le Monde. Durant l' any 2003 el seu restaurant El Bullí ha rebut d'arreu del mon via internet, 500.000 peticions per una taula quan només té una capacitad per l'any de 8.500 solicituts. Santi Santamaria té estrelles a la Guia Michelin pels seus locals a St. Celoni i Madrid. Carme Ruscalleda ha obert un restaurant a Tokio/Japó, on cuina plats catalans amb productes rebuts directamente de Catalunya. Els Germans Roca han estat la revelació del any 2003 a tot Europa.

Fermi Puig té un restaurant a Nova York amb un gran èxit.

L'escola d’hoteleria de Nova York ha decidit becar aquest any als seus estudiants per que puguin anar a fer les pràctiques a Catalunya. Així que després dels metges, escriptors, arquitectes, pintors ...famosos arreu del món, ara també tenim els cuiners. Enhorabona a tots!!!!

Edició de Març 2004. Número 30

Visita del Cònsol General de Toronto

El passat 25 de Febrer uns 25 socis del casal van rebre al Sr. Ignacio Sánchez de Lerín, Cònsul General d’Espanya a Toronto a la seu del casal.

Els serveis consulars oferits als ciutadans espanyols residents a Vancouver es tramiten a través del Consulat de Toronto.

Els assistents es van assabentar a través del Sr. Cònsol sobre la nova llei d’estrangeria espanyola i en particular de la possibilitat de recuperar la nacionalitat espanyola per a tots aquells que actualment tenen nacionalitat canadenca i han perdut l’espanyola.

Altres temes que el Cònsol va tocar van ser la renovació del Document Nacional d’Identitat, el carnet de conduir i altres ajuts a l’abast de ciutadans espanyols (mireu fulls adjunts amb el butlleti). Els assistents també van tenir l’oportunitat de fer-li consultes individuals. L’Anna Maria va preparar per a tots una paella fantàstica i alguns socis van portar unes postres de pel.lícula. Gràcies a la resposta dels socis que van assistir i de l’acollida que li vam donar, el Sr. Cònsol es va portar molt bona impressió del Casal.

El Sr. Cònsol tornarà a Vancouver a finals de juny o principis de juliol d’aquest any per organitzar una trobada d’espanyols i una sessió per aquells que vulguin recuperar la seva nacionalitat espanyola.

Edició de Març 2004. Número 30

Washington posa en funcionament mesures estrictes d'accés als EUA

Diana Negre, AVUI

Un total de 115 aeroports i 14 ports marítims estan preparats per fitxar tots els turistes que no vinguin de 28 Estats d'Europa i Àsia

El secretari de Seguretat Interior diu que "estan oberts als visitants, però tancats als terroristes" Enmig d'una alarma terrorista mai vista, el govern dels Estats Units va posar ahir a treballar la seva capacitat tecnològica per descobrir visitants relacionats amb el terrorisme, tot i que de moment el programa no té prou abast per controlar tots els punts d'entrada al país. En paraules del secretari de Seguretat Interior, Tom Ridge, els Estats Units estan "oberts als visitants, però tancats als terroristes".

El programa US-VISIT només s'aplica, de moment, als ciutadans dels països que necessiten un visat per entrar als Estats Units. Això significa que Espanya, com la resta de l'Europa Occidental, a més del Japó, Austràlia i Canadà, es troben exclosos del programa perquè els seus ciutadans poden viatjar als Estats Units per a 90 dies sense cap visat. Aquest any, però, hauran de tenir passaports que puguin ser llegits per les màquines que el govern nord-americà té als aeroports. Els nous passaports incorporaran "dades biomètriques", bàsicament empremtes dactilars i, possiblement, més informació a mesura que la tecnologia d'identificació personal vagi avançant. Els nord-americans ja posseeixen aquest tipus de document. El que ara ha començat a funcionar és la primera fase i s'aplica després d'un assaig a l'aeroport d'Atlanta, el mateix que va visitar ahir el secretari de Seguretat Interior per veure personalment si tot anava bé. Ridge va assegurar que, en les setmanes en què el nou sistema havia estat a prova a l'aeroport internacional Hartsfield-Jackson, tot s'havia desenvolupat amb "èxit", i va afegir que cada passatger només necessitava uns quinze segons de mitjana per completar el procés d'identificació. La tecnologia emprada és "fàcil d'usar per als viatgers però difícil d'evitar per als terroristes", va afegir Ridge.

De moment, estan preparats 115 aeroports i 14 ports marítims i, més endavant, en algun moment de l'any 2005, també hi haurà controls especials a 50 punts de la frontera amb Mèxic i Canadà. Les mesures draconianes de seguretat està previst que s'apliquin aquest any a almenys 24 milions de visitants.

En arribar als Estats Units, els passatgers han de parar uns segons davant d'una màquina que els pren una fotografia digital i l'envia automàticament a un banc de dades per veure si estan relacionats amb el terrorisme. També posen dos dits en una màquina que pren en pocs segons les seves empremtes dactilars, sense tinta ni ajuda de ningú, i també envia els senyals als controls antiterroristes del govern.

Ja fa temps que els nord-americans, que presenten els seus passaports a uns agents diferents dels que atenen els estrangers, tenen el seu document controlat per una màquina especial que el llegeix i que pot ser molt més efectiva amb els passaports nous, rutinaris des de fa mes d'un any, en què la fotografia del titular ja no està enganxada, sinó que està impresa en la primera pàgina, com ho estarà en els futurs passaports dels 28 Estats que no necessiten visat per entrar als Estats Units.

Edició de Març 2004. Número 30

QUIN COMIAT!

Ignasi Riera (Diari Avui)

A genollat, i amb tota la família, davant del Papa polonès, tot i que J.M. Aznar no li va fer cas, quan, ara fa un any, tots començàvem a cridar: No a la guerra!. El fet no impedeix al Papa manifestar que el PP ha obert a Espanya espais de llibertat i una comprensió més generosa dels missatges de l'Església: infal·libilitat pontifícia, que és un dogma! Però a mi em ve als llavis la copla: Llegaron los sarracenos / y nos molieron a palos, / que Dios ayuda a los malos / cuando son más que los buenos. Teologia de carrer, no sé si infal·lible. En tot cas, un capítol més d'aquest tan aspre darrer acte de l'aznarisme realment existent, amb el comiat a la francesa del ministre Cascos, el mateix que renyava i amenaçava l'alcalde d'Alcarràs, Gerard Serra (CiU), quan en la primera inauguració de l'AVE veïns del poble, amb l'alcalde al capdavant, es manifestaven perquè encara no havien estat indemnitzats. I no dic res de les barroeres declaracions de Fraga davant la resolució judicial que condemna per un delicte fastigós un alcalde del PP. I el castellonenc Fabra... L'escriptor gallec Suso de Toro, el de Land Rover, i Nunca Máis -Marta Pessarrodona, quan la conselleria de cultura obria Catalunya als corrents més engrescadors del món de les arts i del debat ideològic, l'havia convidat- acaba de publicar un pamflet duríssim: Españoles todos. I afirma -a Madrid, i amb la veu ben clara- que Catalunya hauria de ser un exemple de convivència democràtica davant dels comportaments generats per J.M. Aznar.

Edició de Març 2004. Número 30

CONSERGES

Isabel-Clara Simó (Diari Avui)

Hi ha dies en què la camisa no t'arriba al cos.

Per exemple, assabentant-te del que està passant a Eivissa amb la nostra maltractada llengua -per cert: ¿no va ser el rei d'Espanya el qui va dir, en discurs públic, que la llengua catalana mai no havia estat perseguida?-; la desmantelladora política lingüística del govern balear ha ocasionat una indignada protesta dels professors de català, fins a l'extrem que el darrer examen, seguint instruccions polítiques, els professors van boicotejar la prova no presentants'hi; aleshores l'examen el van fer els conserges, bellíssimes persones que, al seu torn, haurien d'haver protestat en nom de la seva dignitat professional. Doncs ara ve el que em terroritza: ¿sabeu què han dit els autoritats que dirigeix Jaume Matas? Que la Universitat fa intrusisme ficant-se en les coses del govern! Això sí que és capgirar les coses i aplicar als altres exactament el que estàs fent tu. Igual que la poc culta ministra espanyola de Cultura, Del Castillo, que va dir que el valencià és diferent del català perquè l'Estatut del País Valencià l'anomena "valencià"! Un euro per cada cop que aparegui castellà en comptes d'espanyol.

A més, llegeixo, en un article del magnífic escriptor Joan Anton Baulenas en aquest mateix diari, que un productor de programes televisius va dir als seus col·laboradors: "Hi val tot [en un programa de televisió]. L'única que no hi val, perquè ens hem adonat que hi baixa l'audiència, són els subnormals i els catalans. D'aquestes dues coses, ni parlar-ne". I encara m'agafa més terror en llegir Xavier Batalla a La Vanguardia explicant l'actual caça de bruixes als Estats Units, aquest cop referida als professors universitaris, car hom porta una fitxa amb l'actitud de cada professor respecte a la guerra de l'Iraq i a la resta de conflictes del Pròxim Orient; les acusacions, com en ple maccarthisme, és que els qui no combreguen amb les rígides tesis del govern actual són antipatriotes.

És a dir, que no n'hi ha prou fugint d'Eivissa, ni tan sols fugint de l'Estat, sinó que cal esperar a veure si hi ha vida a Mart. Tampoc, perquè als europeus se'ns ha arrabassat la primícia i ara Mart serà una estrella més a la bandera de la Unió. Ni tan sols ens podem tancar a casa, perquè igual surt una serp pel desaigüe del lavabo. Estem envoltats, i el mal és que el qui ens envolta és el mateix Setè de Cavalleria!

Edició de Maig 2004. Número 31

Anuncis, Notícies, Xafarderies...

APLEC DE PRIMAVERA- El diumenge 30 de Maig a HUME PARK es celebrarà el dia de la MARE, el dia de SANT JORDI, el dia del LLIBRE i el dia de la VERGE DE MONTSERRAT. Aquest és l'esdeveniment social més important de l'any!!! Animeu-vos a venir!!!

Els resultats de les eleccions generals a l'estat espanyol del 14 de Març han estat:

  • PS 164 escons
  • PP 148 escons
  • CiU 10 escons
  • ERC 8 escons
  • Altres 20 escons

Els resultats a Catalunya han estat:

  • PSC 21 escons
  • CiU 10 escons
  • PP 6 escons
  • ERC 8 escons
  • ICV 2 escons

Per tant a Catalunya s’ha imposat el PSC, CiU retrocedeix, ERC avança fortament i el PP ensopega.


El Pintor mallorqui, Miquel Barceló, ha exposat al Museu del Louvre els seus dibuixos de la Divina Comèdia. Es el primer pintor viu invitat a fer-ho.


Carod Rovira, el lider de ERC, renuncia al seu escó del Congres per continuar al Parlament de Catalunya.


Des del nostre butlletí, volem donar les gràcies al President de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, per la seva fotografia signada idedicada al nostre Casal. Moltíssimes gràcies!!!! i molta sort.


El dia 14 d'Abril va fer 73 anys de la proclamació pel President Francesc Macià de la “República Catalana” des del balco del Palau de la Generalitat. Poc abans ho havia fet Lluis Companys des del balco de l’Ajuntament de Barcelona.


El FORUM DE BARCELONA ja ha obert les seves portes a tot el món.


El Sr. Guerra del PS ha dit que els papers de Salamanca no poden sortir de l’Arxiu i si es fa, ell demanara tota la documentacio del PS, ja que considera que el arxiu no es pot dividir. Curiosament, tots els especialistes en història i en arxivística, discrepen d’aquesta opinió. A més a més hi ha el detall que per formar aquest arxiu els espanyols van haver de robar-los d’altres arxius... tanmateix cal dir que són sincers. Al cap i a la fi han reconegut que tenen els papers com a “botí de guerra”.


Jose Luis Rodriguez Zapatero és investit president del govern espanyol amb més suports que el d’Aznar el 1996. Es el cinqué President del Govern des de la reinstaturació de la democràcia el 1977. El suport obtingut per Zapatero va consistir en 183 parlamentaris del PSOE, ERC, Esquerra Verda, CC, BNG i ChA.


El Casal Català, des d’aquest butlletí dóna les gràcies a Josep Lluís Carod-Rovira per la seva fotografia signada i dedicada al Casal.

ADRECES A LA INTERNET i E-MAILS REBUTS

Distingits amics:
Els vam comunicar que la nostra Agrupació d Empresaris d'Ascendència Catalana de Santiago de Xile, que conta amb 18 anys d’intensa activitat empresarial, té gran interès en comunicar-se amb vostès, per a oferir els seus serveis a les institucions catalanes i els seus associats, que requereixin d’estudis de mercat, informació financera, establir contactes comercials a Xile, rebre missions comercials, promoure rodes de negocis i bases de dades. Aquest any 2004, els convidem a participar en PRESÈNCIA CATALANA EN XILE”, Fira Multisectorial, amb participació d’empreses catalanes a Amèrica, Catalunya i de Xile, a més, totes aquelles que desitgin fer contacte amb empresaris xilens. Aquest esdeveniment s’efectuarà entre el 29 de Setembre i 2 d’Octubre, en el recinte CasaPiedra. Per això és que els convidem a divulgar aquest esdeveniment entre els vostres associats, perquè participin ja sigui en roda de negocis o amb un stand de mostres per a això, des de ja, estem a la seva sencera disposició.
A més, els vam sol·licitar encaridament ens enviïn les adreces dels seus associats per a mantenir-los informats mitjançant el butlletí que vam editar setmanalment a través d’internet.
També els donem a conèixer la nostra pàgina Web www.aeac.cl
Per altra banda, fem extensiu per a tots els seus associats que estiguin de visita en el nostre país, la invitació a participar del nostre sopar mensual que es porta a terme el primer dimarts de cada mes en la nostra seu social situada en Av. Suècia 414 Providència, Santiago (Xile). Agraint per endavant la seva atenció, saluda a vostè molt atentament,
Miguel Blavi
President


Benvolguts catalans d’arreu del món.
Us arriba una nova revista en català, plena de divertiments i de reportatges interessants.
A l’ocasió de Sant Jordi 2004, tenim el goig de presentar-vos Mil Dimonis, una revista de 24 planes tot color, mensual i en català.
Mil Dimonis és publicat per l’APLEC, associació sense afany de lucre, per desenvolupar l’ús del català, naturalment i en tots els àmbits. Comptem sobre la vostra col·laboració per difondre aquesta informació entre els vostres membres i afiliats i multiplicar els lectors arreu del món.
Ja podeu visitar el nostre site : www.mildimonis.com i abonar-vos en línia i deixar la canalla jugar amb els jocs proposats i per rebre la revista a casa vostra i per regalar la revista a un infant: escriure@mil-dimonis.com “de Sant Jordi a Sant Joan” Oferta promocional reservada als casals i associacions arreu del món (oferta vàlida fins el 24 de juny del 2004) Pel mateix preu us regalem 6 mesos gratuïts de lectura Sí, volem rebre Mil Dimonis a casa per només 45 euros (11 números + 6 mesos gratuïts)


Hola
Som uns nois de Lleida,tenim un portal de musica electronica i estem obrint una seccio internacional.
Ens agradaria saber si hi ha algun noi jove al casal que l’hi agradi la musica elctronica i posarnos amb contacte amb ell per si ens voldria donar un cop de ma.
Moltes gracies per la seua atencio. atentament
Oskar i Adrí

Edició de Maig 2004. Número 31

In Memoriam

El Casal Català de Vancouver des del seu butlletí, envia el seu més sentit condol a tots els familiars i amics dels morts pels atemptats amb bombes Madrid.


El periodista , Ricard Ortega, nascut a Dènia ara fa 37 anys, ha mort a Haiti en un tiroteig.

Ortega era actualment corresponsal de Antena 3 TV i havia cobert conflictes a Txetxènia, Afganistan, Saravejo i Moscu. Treballava des de Nova York però el govern del PP havia fet que l’acomiadessin de la feina pels seus articles

Edició de Maig 2004. Número 31

‘El català no morirà’

Joan Solà (Diari Avui)

Hi ha dies en què la camisa no t'arriba al cos.

El català no ha mort per una raó gens misteriosa: la llengua és una de les realitats més fortes de les persones, i nosaltres l’hem sentida i patida apassinadament, amb “angoixa vital”, durant segles, per simple “dignitat personal”, perquè no volem ser ciutadans de segona, desig massa sovint confús i temorec. I l’hem defensada de dues maneres: passivament, com dèiem l’altre dia, però també activament, si bé amb contínues paradoxes monumentals (i amb lluites insensates entre nosaltres, diguem-ho tot i fixem-nos com se’n freguen les mans els enemics). Enumerin aquí les grans realitzacions filològiques i els congresos del segle XX, l’Òmnium, els Grups de Defensa de la Llengua, les campanyes “Català a l’escola” i “Català al carrer” (“el problema més greu” avui) i de suport a la TV i a la premsa, les lluites sindicals del final del franquisme i d’ara mateix, la feina tan silenciosa com heroica dels mestres, les editorials, els grups de rock i els moments de clarividència i valentia del nostre govern: “És gràcies a aquestes minories que es manté l’esperança” i que una mica es contraresten poderoses campanyes persistents en contra, “l’etapa més forta i agressiva de reespanyolització de tot el període de restauració democràtica”, l’afluixament i el desànim en àmplies capes de la societat.Però “pot morir-se” (tercera part del llibre): avui pateix “un procés d’abandonament i deteriorament progressius [...] que pot allargar-se molts i molts anys”, “perdent pes de manera continuada [...] en l’àmbit informal”, o anar molt més de pressa, amb la creació d’”illots lingüístics més grans i més impenetrables”. Una observació cabdal que no sempre es troba en tractats d’aquest tipus: cometem el “greu error” de no valorar el deteriorament de la qualitat de la llengua, i ens trobarem ben aviat (ja ens hi trobem) que, en el millor dels casos, “allò que s’haurà estat parlant serà de tot menys català”: s’estan “perdent les últimes possibilitats” que sigui “una llengua digna, normal, i nosaltres [...] uns ciutadans dignes, normals”.

És cert que “tant si ens agrada com si no, la història ens ha fet impura” aquesta llengua, com deien els de Verinosa llengua i diu algú altre com Ivan Tubau (ja els en parlaré). Però Baulenas no es deixa atrapar en el parany i afirma que “l’intent de legitimar alguns canvis més profunds no ha triomfat gens”. Però la polèmica ens ha fet més responsables a tots plegats, car no podem viure dignament amb una llengua “d’una semblança gairebé total” amb la dominant, que ens duria a “l’autoodi ferotge” prou conegut en altres punts del nostre territori lingüístic. Baulenas repeteix el que s’ha dit mil cops: “El català no podrà avançar més en espais d’ús si el castellà no cedeix una part dels que encara domina, i admetre això és admetre que arriba el moment de mostrar-se una mica més ferms o deixar-ho córrer”; “això no hi ha qui ho arregli tret que canviïn de soca-rel les condicions socials i polítiques”, canvi que l’autor confia repetidament en el nou govern nostre actual, advertint, però, que “tenim dret a voler-ho tot”: escoltin-ho bé, senyors polítics.Les “perspectives de futur” (última part) serien: “Una fórmula com la belga o la suïssa, sense independència però amb tots els drets”, cosa, però, que significaria “un sotragueig legal (i mental) gairebé tan gran com la mateixa proclamació d’una independència”; si això no fos possible, “es faria ineludible” (gran paradoxa) l’aspiració a la independència.

En qualsevol cas: “Demanem ambició política per abordar de manera serena però frontal i decidida el problema de la llengua catalana”. Si tot això falla, sempre ens quedarà Descartes, que ens fa dubtar que la realitat sigui la que és, i ens permetria “als més escapistes (que ho som gairebé tots)” d’encelar-nos o almenys encastellar-nos “en mons paral·lels on el català sigui normal”: en una “catalanitat virtual”, vaja.

Edició de Maig 2004. Número 31

Els Amos

Isabel-Clara Simó (Diari Avui)

L’enfrontament és antic, molt antic. En el celebèrrim Gran memorial que el comte-duc d’Olivares adreça al rei Felip IV -al segle XVII!- diu, entre altres coses: “Tenga V.M. por el negocio más importante de la Monarquía el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo de las leyes de Castilla sin ninguna diferencia en todo aquello que mira a dividir límites, puertos secos, el poder celebrar cortes de Castilla, Aragón y Portugal, en la parte que quisiere, a poder introducir V.M. acá y allá ministros de las naciones promiscuamente y en aquel temperamento que fuere necesario en la autoridad y mano de los consellers, jurados, diputaciones y consejos de las mismas provincias en cuanto fueren perjudiciales para el gobierno y indecentes a la autoridad real, en que se podrían hallar medios proporcionados para todo, que si V.S. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo”. I així va ser, fora de Portugal, que, en comptes de secundar l’exèrcit de Castella contra Catalunya en la Guerra dels Segadors, va aixecar-se al seu torn en armes contra Castella. Castella va haver de triar entra anorrear Catalunya o anorrear Portugal, i va triar Catalunya, veges què hi farem; des del 1640, doncs, Portugal és independent i Catalunya una d’aquelles “provincias” sense “ninguna diferencia”.

El 1924, el governador civil de Barcelona, general Losada, prohibeix La Santa Espina amb aquestes paraules: “Habiendo llegado a este Gobierno Civil que determinados elementos han convertido la sardana ‘La Santa Espina’ en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales...”. El 1938, José Antonio Giménez Arnau, cap de propaganda de la Falange, deia en un discurs: “Una advertencia: ya se acabó esta conducta, se acabó la traición, porque nosotros preferiríamos ver estas tierras [Catalunya] pulverizadas antes que verlas otra vez en contra de los sagrados destinos de España”. (Totes tres cites són d’Un únic camí. Aproximació a la realitat dels Països Catalans, de Daniel Camon). Tenim mala peça, molt mala peça al teler. I des de fa segles, ai!

Edició de Maig 2004. Número 31

A misses dites

Després de no sé quants milers d’hores d’avió, sortint d’El Dorado, l’aeroport, els arbres em van sobtar, eren fora de la mesura mediterrània, s’alçaven com una casa nostra de sis pisos. Bogotà és a 2.600 m sobre mar, més que el Pedraforca. Em van dir que hauria de fer un parell de dies de llit per avesar-m’hi, el mateix dia de l’arribada ja corria. M’havien dit que ni provés de pujar amb el funicular als més de tres mil metres de Monserrate, m’hi ofegaria, no m’hi vaig ofegar.

A Monserrate fou on vaig començar a entendre com anaven de misses aquella gent. En un costat de la nau lateral hi ha el retaule llampant de la nostra marededéu. L’han arraconada una mica perquè no fa miracles. L’església és presidida pel Cristo caído, bon miracler. La gent, en un dia entre setmana en pujava i baixava a corrua feta. Els més joves o més valents s’ho emprenien a peu.

El diumenge cap a missa. Vaig acompanyar un bon home baixet, canonge tractat reverentment de monseñor. L’església era nova i esbalandrada d’àmbits, coberta amb una encavallada tan irreal com els Cien años de soledad. I plena de gent fins al curull. Eren més del miler, vam donar quatre-centes comunions. La gent s’escoltava el sermó quieta, després va cantar a la cumbaiera. Assegut amb sa mare al graó del presbiteri, el mocoset negre em mirava amb els seus ullassos. Allò només era una de les quatre misses de diumenge, totes a vessar gent.

Al temple barroc del nostre Pere Claver, érem cinc-cents a missa. Al poble d’Arbeláez, tres-cents. M’hi vaig fixar prou. Entre la gent dreta del fons dels temples ningú no hi llegia el diari. La gent s’estava quieta, no xiuxiuejava. I, ves com, vaig pensar en les misses dites d’ací, a casa. Amb quatre gats i molta cerimònia cumbaiera de comunitat parroquial, a les parròquies arraulides. Qualsevol dels nostres sociòlegs de la religió, deixaria a parracs aquelles festasses triomfalistes de Colòmbia, que, només d’aparença, recorden les dels primers temps del Franco. Deixant-nos de sociologia, aquella negra endreçada i aquell vailet seu dels ulls esbatanats anaven a missa de debò. En comptes de bescantar els d’enllà, més valdria que ens preguntéssim d’on ve la trista ganya de la nostra església. M’ho rumio.

Per començar, la carcúndia antimisses ens les venta sense engaltar. I l’església les entoma totes amb una manyagueria que, si no fos acovardida, fóra tan cristiana com Jesús amb la canya i la corona d’espines.

Ja dintre de la nostra olla, costa molt poc carregar-ne la mala bullidera al papa i els bisbes de nova planta, que no volen saber res de nosaltres. O molt poc i gairebé sempre a la revessa. Tanmateix imagineu-vos com es deuen enfaristolar amb les nostres rebequeries clericals tan sobrades de motius.

Encara que ens parlin de la plenitud sacerdotal dels bisbes, per a la gent de Gósol l’església a tocar ni és el papa de Roma ni tan sols l’amic bisbe d’Urgell. Ací, tots els sermons dels grans patriarques, tots els trencacolls de la història de l’Església i tota la proclamació de la bona nova és a les barbes profètiques del meu rector. Talment en són un mal anunci les portes closes de qualsevol rectoria. Ben clar. Per molt que es facin propers, els bisbes no s’ofeguen amb la pols de l’era ni amb la bravada de les tavernes. Des de les seves alçades pontificals costa molt poc de dir el què i el com de tantes persones legalment fora de l’església i que segueixen enyorant l’evangeli.

Arribat a ací. Amb la llei que ens aplançona d’una banda i els planys de tants que ens estripen per l’altra els capellans no sabem pas com sortir-nos-en. Almenys jo que ni estic per rebequeries que estripen ni per manyagueries que abalteixen, no tinc resposta : som a mans de l’Esperit Sant.

Josep M. Ballarín i Monset.
Capellà.

Edició de Maig 2004. Número 31

Sant Jordi, una festa que no figura com a tal en el calendari laboral, és considerada per a molts com l’altra festa nacional de Catalunya. Tot i que el patronatge de Sant Jordi sobre l’estament militar ve de temps medievals, la popularització de la festa és prou més tardana i cal situar-la històricament a finals del segle XVIII. El catalanisme, conservador i catòlic, de final del segle XIX farà de la festa de Sant Jordi una diada d’exaltació patriòtica. Amb el pas dels anys la festa incorporarà nous components, roses i llibres, i esdevindrà durant el franquisme una celebració de reividincació cultural i política. Sant Jordi és avui una festa popular

Introducció històrica

La festa de Sant Jordi es popularitza, a Catalunya, al segle XVIII. Fins aquest moment la festa, corresponent als cavallers, era celebrada fonamentalment per l’aristocràcia barcelonina. Es feia una funció solemne a la capella del Palau de la Generalitat i en el passeig del Born, els cavallers realitzaven llurs torneigs en que les dames eren obsequiades amb roses i altres flors. Segons diversos autors, a finals del segle XVIII, en suprimir-se les institucions de govern català i obrir-se al públic la capella de Sant Jordi, la festa perdé el seu caràcter oficial i esdevingué molt més popular.

Certament, la manca de devocions locals específiques sembla confirmar aquesta apreciació. En tot el bisbat de Tarragona, per exemple, només coneixem dues poblacions on la festa té tradició històrica: Ardenya, poble del qual n’és el patró i Albarca (Priorat) que la celebra com a festa votada amb un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Montsant. També tenim notícies de romiatges en aquesta data, als segles XVII i XVIII, d’altres poblacions de la comarca com la Morera de Montsant i Ulldemolins. Les referències de celebracions populars de la festa, anteriors al segle XIX, són ben poques.

Pel que fa a Reus, una única notícia datada el 20 abril 1670 ens informa d’unes pregàries per la manca d’aigua a l’ermita del Roser en les que treuen la reliquia de Sant Pere que el consell de la vila vol “ques fassa per lo dia de dimecres primer vinent que serà als 23 dia de Sant Jordi”. Tot i ser coneguda, això no ens ha de fer suposar l’existència de pregàries anyals a l’estil de les que hem anotat al Priorat. De fet, la documentació ens mostra que es tracta de processons de data variable segons les necessitats del moment. Podem suposar que també a Reus, com en altres poblacions de Catalunya, la devoció al sant es va popularitzar a començaments del segle XIX.

A mitjans d’aquest segle, la festa era coneguda i celebrada amb una fira a l’ermita del Roser. L’historiador reusenc Andreu de Bofarull anota, cap el 1850, “Cierran este mes [abril] dos santos, que son San Jorge, cuya imagen ecuestre se venera en la ermita de Nuestra Señora del Rosario, con su feria de pastas y frutas; y el otro es San Prudencio...” Efectivament, el sant comptava amb altar propi a l’ermita de la Mare de Déu del Roser, però no sabem des de quin moment. En els inventaris que es coneixen del segles XVI i XVII no apareix. Diversos testimonis de la segona meitat del segle XIX ens confirmen que es tractava d’una imatge a cavall. Als anys trenta d’aquest segle consta que s’hi venerava una relíquia del sant. El buidat de la premsa de la segona meitat del segle XIX ens mostra que celebració religiosa sembla tenir continuïtat, amb misses a primera hora del matí. Pel que fa a la fira esmentada per Bofarull no hi ha més notícies.

Sant Jordi, festa patriòtica

El catalanisme farà de la festa, a l’acabar el segle XIX, una diada d’exaltació patriòtica. Pel que fa a Reus, podem assenyalar com ainici d’aquesta etapa la celebració de 1895, any en que comencen a organitzar-se actes d’afirmació regionalista.

A partir d’aquell any, els actes religiosos a l’ermita del Roser adquireixen especial solemnitat, amb el guarniment de l’altar i l’ofici cantat, i l’Associació Catalanista organitza, al vespre, un sopar amb intervencions de marcat caràcter ideològic. A la tarda la festa té un caire més popular i són molts els veïns de la ciutat que s’apropen a l’ermita.

La rosa

A Reus, en els primers anys del segle actual la celebració religiosa de la diada es trasllada al diumenge següent, amb missa a l’ermita del Roser. La festa “de tots els catalans creients, de tots els catalans catòlics”, com la qualifica la premsa, compta amb la presència de les autoritats locals i de les representacions de les entitats. Unes noies de la comissió organitzadora, segons un costum arrelat des dels darrers anys del segle XIX, regalen als assistents ramets de roses i flors, cosa que dóna a la festa “un sabor propio de las costumbres de nuestra tierra catalana”.

La fira de roses, datable entre final del segle XVIII i començaments del XIX, tenia lloc a Barcelona en els carrers que volten el Palau de la Generalitat. S’anomenava fira dels enamorats. En la premsa reusenca de finals del segle passat trobem algunes referències a la celebració d’aquesta fira i hem de suposar que, com en altres indrets, el costum d’associar una rosa a la diada del sant cavaller ens arriba de Barcelona.

Dictadura i República

Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es prohibeix la festa, més enllà de l’estricta commemoració religiosa i, a Reus, no és fins al 1930 que es torna a celebrar. Mentrestant la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona ha instaurat, el 1926, la diada del llibre en commemoració de la data de la mort de Cervantes i de Shakespeare. Aquesta celebració, nascuda a partir uns referents foranis, serà ràpidament assimilada des de la reivindicació del llibre en català. D’aquesta forma, la diada del llibre aporta un nou contingut a la celebració. També en aquesta època l’Orfeó Reusenc té per costum organitzar vetllades musicals amb motiu de Sant Jordi.

El 1931, tot just instaurada la segona República, la festa rep una nova embranzida. En aquest moment ja es celebra a Reus la festa del llibre. Aquest any, la “Llibreria Nacional i Estrangera” del reusenc Salvador Torrell Eulàlia ja anuncia la venda de llibres, en aquest dia, amb un 10% de descompte sobre el seu preu habitual.

Després de la missa a l’ermita del Roser es reparteixen roses beneïdes i a la tarda hi ha venda de llibres, i l’Orfeó Reusenc realitza el seu habitual concert. A l’any següent, la llibreria d’en Torrell de Reus munta una parada de llibres al carrer i anuncia que “durant aquest dia l’esmentada casa obsequiarà els seus favoreixedors amb uns llibres...”. També en aquests anys comencen a presentar-se llibres a l’entorn de la diada i s’organitza la signatura d’exemplars a càrrec d’autors locals.

La festa mantindrà aquest caire durant els anys de la República tot i que la situació social es farà notar segons els anys. Mentre que la diada del llibre es celebra el mateix dia de Sant Jordi, feiner, la festa religiosa i els actes del catalanisme conservador tenen lloc el diumenge. El 1934 la Lliga celebra la diada amb una missa i un gran acte patriòtic al seus locals. Aquell mateix any, però, es produeixen diversos incidents al carrer. La festa arriba així fins al 1936.

La festa durant el franquisme

Després del parèntesi de la guerra, la diada del 23 d’abril es celebra com a “dia del libro español” amb la única referència de l’aniversari de Miguel de Cervantes, amb concursos literaris als Instituts d’Ensenyament i programes de ràdio. Als anys quaranta, les llibreries reprenen la pràctica de venda de llibres al carrer. Les llibreries que volen muntar parada amb motiu del “dia del libro” han de fer-ho posant la bandera espanyola.

L’any 1960 es munta per primer cop una parada, només amb llibres en català, als porxos de la plaça del Mercadal. Aquest fet assenyalarà l’inici d’una etapa, que arriba fins a l’actualitat, en la que la festa es consolida plenament com una celebració popular que té en la venda de llibres i roses a la plaça del Mercadal el seu acte central.

La iniciativa va ser d’Amadeu Abelló, que aleshores col.laborava amb la “Difusora General”, promoguda des de Barcelona per Joan Ballester i Santiago Albertí entre altres, fent una tasca de difusió del llibre en català, casa per casa. L’any 1959 s’havien muntat un seguit de parades a Barcelona. La parada de l’any 1960 comptà amb la col.laboració de l’Agrupament escolta Montsant. Amadeu Abelló va mantenir aquesta parada durant sis anys, fins al moment en que les llibreries van començar a ser presents a la plaça. Efectivament, el 1965 es crea la llibreria Gaudí que, des del primer moment, és present al Mercadal amb una parada de llibres, només en català, la diada Sant Jordi.

La festa ha tingut un component de reivindicació cultural i política que s’ha fet explícit en diversos moments: campanya per l’estatut d’autonomia, per la llibertat d’expressió...


La diada a l’actualitat

Seria llarg anotar el conjunt d’activitats culturals, principalment les presentacions de llibres, que s’organitzen cada any al voltant de la diada de Sant Jordi. Cal apuntar també l’organització d’activitats musicals, concerts i actuacions de carrer.

Pel que fa diada compta amb una ballada de sardanes, a la tarda. El 1982 la primera colla castellera local, els Xiquets de Reus, estrena camisa a la plaça amb motiu de la seva actuació a la diada. Des d’aquest any els castells han estat presents a la festa, afegint-s’hi darrerament la nova colla, els Ganxets de Reus. Aquell mateix any, en commemoració del cinquantenari del diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, es va construir un llibre gegant que ocupava el centre de la plaça.

El drac, personatge vinculat llegendàriament al sant, ha estat un personatge que ha participat freqüentment a la festa. L’any 1975 l’escola-taller d’Art va impulsar la construcció d’un drac gegantí, amb caixes de cartró, que ocupà bona part de la plaça. En anys següents es representà la llegenda del sant cavaller, a càrrec de grups d’animació i teatre de carrer -Per exemple Taronjada Natural, el 1979- existents a la ciutat. Entre 1986 i 1990 s’organitzen diverses trobades de dracs i cuques fets per nens de diverses escoles de la ciutat. La convocatòria anava a càrrec de la regidoria d’Ensenyament de l’Ajuntament de Reus i de Carrutxa. Aquesta entitat programa, des del 1988 una mostra en la que cada any convida un drac festiu d’una població de Catalunya i munta l’exposició el drac: la bèstia meravellosa. Han vingut a Reus els dracs de Vilafranca del Penedès, de sant Roc de Tarragona, de Banyeres del Penedès, un drac fet per alumnes de l’escola de professorat d’EGB (Tarragona), el drac de Granollers, el d’Horta-El Carmel (Barcelona). També han estat presents a la plaça els dracs fets per l’escola-taller d’Art de Reus i el construït el 1992 pel ball de diables de Reus.

El 1993 s’estrena la mostra “La Víbria: drac i femella” amb la presència de les Víbries de la Ciutat Vella (Barcelona) i de Tarragona, portada per la colla de diables Voramar del Serrallo. Des del 1994, la colla del drac de Reus és l’encarregada de convidar altres dracs a la diada. Junt amb els llibres, la venda de roses és l’altra gran activitat econòmica de la diada. Les floristeries -però també les escoles, agrupaments i altres entitats- munten parades per a la venda de flors.

A banda de les parades comercials, són moltes les entitats culturals, partits polítics i altres organitzacions que acudeixen a la plaça per tal de donar a conèixer les seves publicacions, divulgar seu ideari o, senzillament, manifestar la seva presència a la ciutat.

En els anys vuitanta, amb el notable augment de l’afluència a la plaça, l’Ajuntament, mitjançant la comissió de festes i actualment l’IMAC, coordina la presència de les diverse parades a la plaça. La diada, amb el seus components culturals, reivindicatius i comercials, ha esdevingut una celebració cabdal del calendari festiu de la ciuta

Edició de Maig 2004. Número 31

Sostenella, no enmendalla...

Desclot(Diari Avui)

i estacar-la

Mai cap govern en tota la història de la humanitat ho ha tingut tot tan a favor i s’ha equivocat tant... Els diaris van ser benèvols l’endemà de les eleccions amb José María Aznar. No ha estat un “tomb històric”, sinó una trompada històrica. Aznar i els seus l’han estacada fins al mànec. I ho han pagat ben car. Des que el Partit Popular va aconseguir la majoria absoluta gràcies al papu dels nacionalismes irredempts, la discrepància nacional havia esdevingut l’obsessió del govern espanyol. Per convicció i per guanyar eleccions. Ara ja ha quedat clar que Aznar no es va apuntar amb entusiasme delirant a la guerra contra el terrorisme islamista per fe demòcrata, sinó per projectar internacionalment l’únic terrorisme que el preocupa a ell i, sobretot, per frustrar qualsevol intent secessionista, “company de viatge” etarra...Després de la matança que va patir Madrid, els ministres d’Aznar semblaven ninots de fira repetint la mateixa “profunda convicció”, intentant derrotar una realitat que no els agradava... No podia ser ningú més que ETA, perquè els representa l’únic mal. I si ETA és el dimoni, el PNB n’és el profeta. El Col·legi de Metges va gravar totes aquelles intervencions perquè quedin com a paradigma de la psicopatia del poder a Espanya.Diumenge passat tots els ofesos, els humiliats, els insultats i els atacats van anar a les urnes només per derrotar el Partit Popular. En deuen ser molts. Tants, que van guanyar. A Catalunya, a Aragó, al País Basc i a Andalusia... aquells territoris i països contra els quals han governat els mal dits populars.José María Aznar volia anar-se’n gloriós i rampant. Desafiant. Se n’ha anat humiliat i escarnit per tota la premsa europea i l’opinió pública internacional. Amb un nas creixent. Els principals governants de la Unió Europea no s’han estat de celebrar discretament una fugida necessària per encarrilar el procés constituent. És il·lustrador que aquells que més Constitució glopegen a Espanya són alhora els que més traves han posat per aprovar-ne una a Europa.Els temps han canviat, tot i que el ministre cada dia menys llepat Acebes encara no hagi reconegut que els atemptats de Madrid van ser perpetrats per Al-Qaida.

Festegem-los avui. Demà haurem de preveure què ens espera amb els que ara vénen.

Edició de Setembre 2004. Número 32

Anuncis, Notícies, Xafarderies...

Josep Borrell ha estat elegit President del Parlament europeu amb 388 vots al seu favor. Aleix Vidal-Quadras (PP) és Vice-president primer.

L'ex-president Aznar no rebat l'ús de diners públics per pagar-se la medalla d'Or del Congrés dels E.U.A.

El ministre d' Exteriors, Miguel Angel Moratinos, promet a E.R.C. demanar ara l' oficialitat del Català a Europa. El ministre pacta amb tots els grups polítics de fer convocar el Referendum, per finals de febrer' 05, per aprovar la Constitució europea.

L' escriptor valencià Joan Francesc Mira rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

12 goletes antigues i més de 600 velers varen desfilar el 13 de juny pel litoral barceloní en nom de la PAU, Forum 2004.

Els monjos tibetans van escampar el dia 15 de juliol la sorra de colors que ha format el MANDALA mes gran del mon, muntat pels seguidors budistes.
La representació simbolica del pas del temps va escampar-se pel port de Barcelona. Forum de les Religions-2004. Hi han tantes religions al món com llengues.

La UE s' ha ampliat de 15 a 25 països.

Ara fa 100 anys de la mort d'en Valenti Almirall. Nat a Tortosa, va ser un dels primers constructors del catalanisme. President de l' Areneu de BCN el 1896 i secretari d' en Prat de la Riba. Va fundar el Diari Català (1889), el Centre Catala (1882) i lo catalanisme (1886).

El científic Joan Oro rep la medall d' Or de la Generalitat.

Des de aquest butlletí donem les gràcies al M.H. President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i Pascual, per la seva fotografia signada i dedicada al nostre Casal.

Gracies tambe a la Directora de l' Arxiu de Les Corts, Sra. Pilar Luna, per la donació del llibre: "La Casa de la Maternitat i Expostis", per a la nostre biblioteca.

A Barcelona s'esta celebrant durant aquest any l' Any DALI amb moltes exposicions, encara que la més important es celebra a Venecia (Italia).

A la biblioteca de Maple Ridge i tot el mes de setembre hi haura una petita exposició dedicada a Salvador Dalí.

La Senyera Catalana estarà penjada a l’Ajuntament de Maple Ridge des del dia 10 fins al 13 de setembre. Algú/na s'animar per anar a fer-hi una foto?.


ADRECES A LA INTERNET I E-MAILS REBUTS:

Benvolguts senyors:
Ens posem en contacte amb vosaltres per fervos ressò de l existència de Comarcàlia, un portal territorial català en sis idiomes a Internet, una finestra de Catalunya oberta al món. Una finestra de Catalunya per què en aquest portal tenen cabuda i poden participar activament gairebé tots els agents socials catalans:

  • Empreses i professionals.
  • Associacions empresarials, gremis i col·legis professionals.
  • ONGs del tercer sector cívicosocial
  • Institucions
  • Treballadors

http://www.comarcalia.com

Oberta al món per què, tot i que els seus continguts són 100% sobre Catalunya, volem que aquesta realitat que és la nostra pugui ser coneguda i compartida per tothom arreu del món. És per això que gairebé tots els recursos i continguts del portal es poden consultar en sis idiomes (català - espanyol - francès - italià - anglès - alemany) i està previst que siguin més en el futur.

Us informem sobre l existència d aquest portal per què pensem que pot ser d interès per a les diferents comunitats catalanes arreu del món. Especialment pel que fa a la secció de borsa de treball, on poden posar el seu currículum totes aquelles persones que desitgen trobar una feina a Catalunya, visquin on visquin (la secció de borsa de treball de moment només està disponible en català i espanyol).

Comarcàlia la borsa de treball de Catalunya http://www.comarcalia.com/borsatreball

Esperem que aquesta informació sigui del vostre interès.

Atentament,

Eva Deumal i López
Cap de Projecte

Edició de Setembre 2004. Número 32

Mossèn Ballarín rep l'homenatge de Berga per exportar el seu nom al món

Xavi Rosiñol BERGA (Diari Avui)

Maragall presideix una concorreguda cerimònia de lliurament de la Medalla d'Or de la ciutat

L'alcalde el defineix com "el berguedà més universal" i "un home bo i savi"

"A Queralt, no em cal tornar-hi, el porto a dins". Ahir, Josep Maria Ballarín recordava els 35 anys que va passar al santuari de Berga. Ara viu a Gósol, en una parròquia d'aquelles que anuncien la retirada, però ahir Mossèn Tronxo tornava a casa. La capital del Berguedà li servia l'homenatge més sentit, "l'esdeveniment més entranyable i de més significació de la ciutat", com deia l'alcalde, Ramon Camps.

Berga va lliurar a Ballarín la Medalla d'Or de la Ciutat, el màxim guardó de què disposa per reconèixer les personalitats que han exportat el seu nom arreu del món. "És el berguedà més universal, un home bo i savi", deia Camps. I destacava que és un "referent de ciutadania berguedà".

I a qui el país, esclar, també deu un homenatge. "Li dono les gràcies en nom de Catalunya", deia el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, un "amic de tota la vida". "Tant, que vaig passar a Queralt la segona nit després de casar-me", confessava. Recordava aquella vella idea de Ballarín que un país és una xarxa de parròquies, tot i matisar que "no de parròquies, però sí de ciutadans". "La idea bàsica -afegia- la comparteixo, com gairebé tot el que diu".

I Ballarín també entrava en el debat nacional. "Quan em pregunten si Catalunya és una nació, i d'això ja sabeu què penso, sempre contesto que Catalunya, no ho sé, però que Berga, segur que ho és". I concretava: "És una nació tan independent i amb tanta personalitat com Andorra. Els de fora no ho podeu entendre, però els d'aquí ho tenim clar".

I feia una crida als "d'aquí" perquè no oblidin les obligacions que tenen. "Ara que he sentit que hi ha projectes per arreglar Queralt, si us plau, feu-ho. Li fa molta falta. Ja sé que un ajuntament tan petit com el de Berga no se'n pot fer càrrec, però és important". Ballarín va abandonar el santuari a instàncies d'"un dels millors amics", el bisbe Deig. A algú, la recol·locació li va sonar a desterrament. Però, ahir, Ballarín explicava que se'n va anar sense remugar.

Des del Gósol que l'ha acollit, Ballarín ha escrit Terra Santa i torna a Gósol (1997), El bon Déu dels bolets (1999) i Santa Maria, pa cada dia (1996), que li va valdre el premi Ramon Llull el mateix any que rebia la Creu de Sant Jordi. Una trajectòria plena d'obres amb ritme propi i de supervendes com Mossèn Tronxo (1994), la novel·la que li va regalar el sobrenom i la carrera literària.

Ahir va afilar la ironia i va despertar els somriures còmplices de centenars de berguedans amuntegats. Omplien a vessar el pavelló de Suècia i li recordaven l'estima que li manté la ciutat. I que comparteixen amics absents, que ahir li enviaven cartes emocionades. Com l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, que escrivia que "Ballarín ha sabut mantenir fidelitat a l'Església i a Catalunya. No ha estat fàcil, però al mossèn li agraden les coses difícils"

Edició de Setembre 2004. Número 32

Els sants màrtirs

No endevinareu pas cap on vaig.

Però començo així. A santa Àgata li van tallar els pits, a sant Llorenç el van rostir, a santa Llúcia li van buidar els ulls, a sant Sebastià el van deixar tan cosit de fletxes com el coixinet de les agulles de la meva àvia, quan només tenia dotze anys a santa Agnès li van tallar el coll després de violar-la perquè el Dret Romà prohibia de matar les verges. Si en voleu més, més us en daré perquè les catacumbes de Roma fan centenars de quilòmetres amb noies, soldats, vells i velles, papes i diaques màrtirs. Deixem-ho.

Deixem-ho perquè per a mi n'hi ha que se les van passar més negres. Encara que als convents hi sol haver més pau que no sembla, hi ha més d'un pobre frare que les n'hi ha patit de molt engrinyadores. I no pas amb un ja està fet i llestos a destral del botxí, sinó durant quaranta anys, posem per cas. O posem per cas santa Teresina amb un martiri de nou anys en un convent on l'única que se la campava era la gata de la mare superiora. Ep. Ho diuen. M'he allargat a casos de martiri a sang i fetge per poder-me-les envetar cap a uns màrtirs i unes màrtirs que potser mai no seran al santoral i que prou mèrits han fet per ser-hi. Vull dir els mestres d'avui dia.

Sentint-ne i sabent-ne com les passen, dono gràcies a Déu d'haver anat a can Culapi (Escolapis) on m'hi vaig sentir tan a pler que encara ho enyoro. Foren tretze anys d'agenollat, de zeros de conducta i d'alguns mastegots, pocs, perquè me'n mereixia ben bé el doble. Hi era feliç, en vaig sortir sense "complejo de niño malo".

La primera que em va arribar de com canviaven les tornes fou saber que alguna mestra els ensenyava el seu esquema corporal perquè cada criatura aprengués com tenia el seu. Fora tabús i pare Freud ora pro nobis.

Després, no gaire després, vaig saber que la quitxalla entrava a les matemàtiques amb aquella mena d'auca del Patufet que són els conjunts matemàtics mal entesos per una pobra mestra que els contava d'oïda. Diu que ara ho han tret. Però no han tret la gresca gramatical dels fonemes i els morfemes. I, tombant de matèria, minyoneta conec que no sabia on és Roma, als dotze anys. Bufa. Més val que plegui, que ja em sento al damunt el xarvescat dels pedagogs que pontifiquen mentre escriuen vicicleta.

Aquesta, però, l'he viscuda. Pels voltants de Sant Jordi, mossèn Forner, el nostre poeta nacional, i jo vam anar a cert institut per parlar-los de llibres. Jo em vaig trobar amb la venerable concurrència asseguda a les taules, amb els peus al banc i menjant pipes. Me'n vaig sortir perquè de bèstia a bèstia va zero, quant al pobre Forner, vaig trobar-lo tan xocat com si vingués de la batalla del Gurugú.

Amb aquestes experiències vitals viscudes a casa, vaig viure uns dies a Torre Angela, un barri de Roma, tan perdut que al Vaticà no saben on és, i tan oblidat i deixat de la mà de la policia que no poden tenir cases de banca amb calés calents per a qui els volgués arrabassar. I ves per on. Vaig anar a l'escola amb la quitxalla de deu anys, els havia de parlar d'Egipte, em van escoltar quiets, feren la sortida de l'escola arrenglerats. I us asseguro que tota aquella galifardeuada era de pronòstic.

Em reca molt de dir-ho, però no tinc més remei.

L'ensenyament és el gran fracàs dels de casa.

Recordeu aquella de la mestra punxant amb agulles la quitxalla i treta de l'escola després de no sé quants d'anys. Això de la pedagogia d'ara surt d'un principi que ningú em discuteix: els nens són intocables. I només falten els pares, com els d'aquell totxo que va sortir amb mala nota i el mestre es va haver d'amagar perquè el pare del totxo volia amallonar-lo.

Us en diria tantes.

Més d'una mestra arribada a casa, va tan entabotxada que ni troba el pany per a la clau, i vés-li a demanar esma per fer bullir l'olla de les sopes.

L'ofici de mestre, tan bell i més bell que tots, avui s'ha fet un tràngol de sants màrtirs. Amb la canalla esvolotada que els ha perdut el respecte; no tenen cap protecció. Tot va a favor del nen, encara que sigui un totxo, encara que sigui un perill públic.

I només Déu pot protegir aquests màrtirs dels inquisidors del Consell de pares..

Josep M. Ballarín i Monset.
Capellà.

Edició de Setembre 2004. Número 32

SIMPLIFICACIONS

Isabel-Clara Simó (Diari Avui)

Què és el pujolisme? Doncs consisteix a considerar que Catalunya és una nació, però unida a Espanya, els lligams amb la qual són inestroncables. Per tal motiu, cal aconseguir que Espanya doni a Catalunya el màxim possible d’autonomia. Per aconseguir la benevolènciade l’Estat, cal actuar en dos fronts: un ésposar els vots sobre la taula en una negociació contínua, per guanyar-se la bona voluntat del poder; l’altre és un esperit de col·laboració lleial, visible i tangible, tant a l’hora d’apagar focs -per exemple, els moviments independentistes, de vegades imprevisibles- com a l’hora de participar amb bona voluntat en els grans afers de l’Estat. El pujolisme és doncs una política de pressió continuada a l’Estat al qual es paga una contribució generosa. El pujolisme, a més, posa un especial èmfasi en els símbols i concedeix a la llengua un alt valor també simbòlic, és a dir, més per representar que no per comunicar. Els Països Catalans són una simpàtica utopia, que pot tenir aspectes aprofitables, sobretot en sentit cultural i econòmic.

Què és el maragallisme? Doncs consisteix a considerar que Catalunya és una part singular d’Espanya que, per si sola, no té sentit. Cal que els espanyols no mirin Catalunya com un enemic, sinó com una part pròpia; cal que s’adonin que la llengua catalana és una llengua espanyola, que la bandera catalana és una bandera espanyola, i que la pluralitat i la descentralització és l’únic camí per acabar amb l’ultraisme espanyolista i l’ultraisme catalanista. La política de la pressió sobre Madrid no té sentit si prèviament acceptem, a Madrid i a Barcelona, que les reivindicacions catalanes són reivindicacions espanyoles. Que no hi ha un ells i un nosaltres, car tots som uns. El que compta no és que Catalunya salvi l’honor dels seus símbols sinó que els exhibeixi però no contra Espanya.

He dit pujolisme i maragallisme perquè m’ha semblat que aquesta simplificació no seria adient si hi posava convergència i socialisme, donada la diversitat de sensibilitats que hi ha en les dues formacions polítiques. Ara bé, tots dos representen una gran majoria del poble català. La resta és o bé independentisme o bé espanyolisme pur i dur. En el primer cas, li veig més esdevenidor, tot i que no para de créixer, en el municipalisme; el segon és cada cop més residual i nostàlgic. O així m’ho sembla.

Edició de Setembre 2004. Número 32

ESCÀNDOLS

Isabel-Clara Simó (Diari Avui)

Diu que Blair no va mentir, que va actuar de bona fe. Que va dir una mentida sincera. Si Blair diu que li agrada el lluç amb patates, i ho diu de bona fe, perquè ha confós el lluç amb el llamàntol, no hi tinc cap objecció. Si en comptes de Blair qui s'equivoca és el meu germà, el meu amic o el meu veí, li dic, home no passis ànsia que tots l'errem de tant en tant. Que s'equivoqui el cap d'un govern, el qui mena l'administració d'un país, és més greu. I si és a causa dels seus subordinats, que van fer malament la seva feina, la seva bona fe no em serveix de res. I més quan l'he sentit dia rere dia manifestant una monolítica, impertorbable fe en Bush, desoint qualsevol altra paraula, dels ciutadans del seu país o dels líders d'altres països. Però tot això es multiplica per mil quan estem parlant d'una guerra, és a dir de matar persones.

Diu que la comissió 11-M està trobant coses tan lletges que algú haurà d'assumir-hi responsabilitats, incloses les criminals. Es parla d'un confident de la policia que rep contundents ordres del govern de callar informació; es parla de papers del CNI que han desaparegut; es parla d'espionatge actiu el dia de reflexió (els mateixos que s'exclamen que es va trencar la reflexió per culpa d'uns manifestants teledirigits!), adreçat a Carod, Ibarretxe i Otegi. Si em perdonen el mot, la merda està esquitxant fins tan amunt que del capdamunt del tot ja s'espolsen les puces.

Diu que Estats Units no dedicarà els diners que li reclama l'ONU, tal com va declarar el delegat d'Estat Units a Bangkok, Randall Tobias, un total de mil milions de dòlars, a lluitar contra la sida, malaltia que està causant una de les catàstrofes sanitàries més grans de la història. No va servir de res que Kofi Annan digués que la sida sí que és una arma de destrucció massiva, i que mil milions no és tant com sortir de la guerra d'Iraq. Randall Tobias -que semblava sortit de la Conferència Episcopal espanyola- es va limitar a reiterar que contra la sida hi ha tres armes molt potents, per aquest ordre: l'abstinència, la fidelitat i el preservatiu. Fa esgarrifar quan penses en la quantitat de contagis que no es generen per via sexual, i fa esgarrifar que la plaga sí que es pot combatre i no sols amb medicaments sinó amb mesures preventives.

I diu que Borrell considera una petitesa que el català hagi estat vetat a Europa, perquè això no ens preocupa. Vol que ho preguntem?

Estaria bé.

Edició de Setembre 2004. Número 32

Joan Pujol, el James Bond català

Ramon Palomeras(Diari Avui)

El periodista madrileny Javier Juárez escriu la biografia d'un dels espies més importants de la Segona Guerra Mundial. L'agent doble va enganyar els serveis secrets alemanys i va jugar un paper providencial per a la victòria aliada

Javier Juárez biografia la figura de Joan Pujol, un dels espies més importants de la Segona Guerra Mundial, capaç de fer anar de bòlit els serveis secrets alemanys i contribuir a la victòria aliada.

Deu ser difícil de trobar un home els actes del qual hagin estat tan determinants per a la història del segle XX, i que hagi romàs en l'ostracisme més absolut com és el cas de Joan Pujol (1912- 1988). Anònim per a la majoria, però cabdal per a la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial. De fet, va fer el que fa tot espia: mantenir-se discret, tot actuant a l'ombra. El periodista Javier Juárez ha reparat aquest greuge amb la història i ha escrit Juan Pujol, el espía que derrotó a Hitler (Temas de Hoy), la biografia d'uns dels agents dobles més importants que van actuar a la contesa mundial.

Qui sí que se'n recorda de Joan Pujol, i molt, són els serveis secrets alemanys; però van obrir els ulls massa tard. Ell tot sol va ser capaç de portar-los de corcoll i els va fer creure que el Dia D, el desembarcament de Normandia, seria en un lloc i hora diferents. El missatge en questió va anar a petar a les mateixes mans de Hitler. A resultes de la missiva, el Führer alemany va aturar la contraofensiva i va passar allò que tots els llibres d'història recullen i que tantes vegades s'ha vist a la televisió. Juárez recorda que fins i tot el general nord-americà Eisenhower va qualificar de "determinant" l'actitud de Pujol, així com que Keitel, comandant en cap de l'exèrcit alemany, havia reconegut que l'informe enviat per Pujol havia tingut en un 99 per cent la culpa de l'èxit de l'ofensiva aliada el 6 de juny de 1944.

Però els èxits de Pujol no acaben aquí. Mentre estava a Londres l'estiu de 1944, va ser requerit novament pels serveis secrets nazis per facilitar la localització dels punts estratègics més importants de la ciutat anglesa per tal que l'aviació alemanya ataqués amb bombes volants V-1 i V-2. "Les coordenades que va passar Pujol eren falses, cosa que feia que les bombes explotessin als afores de la ciutat, cosa que va evitar moltes morts", recorda Juárez. I no es deixa de donar una dada, si més no curiosa. "Pujol va ser considerat pels alemanys l'espia més important", diu l'autor. "Fins i tot condecorat amb la Creu de Ferro". Però de missions de desinformació n'hi va haver per parar un carro.

Les trapelleries de Pujol tenen l'origen el dia que es va presentar a l'ambaixada britànica de Madrid per col·laborar pel govern anglès. Però va ser rebutjat. Aleshores va trucar a la porta dels nazis, que el van rebre amb els braços oberts. Sota el nom d'Alaric, Arabal o V-319 anava enviant informes als alemanys. Fins que va entrar en contacte el 1942 amb els serveis britànics i va conèixer i treballar amb espies de la talla de Kim Philby o Tomas Harris, el pintor espia. A partir d'aquí, es va convertir en Garbo i en l'agent doble més important de la contesa bèl·lica. La seva "inexistent" xarxa de col·laboradors que operaven, espiaven i enviaven "qualificats" informes als alemanys va fer estralls en matèria de desinformació. "Per molt inverosímil que resulti la fictícia xarxa de nazis gal·lesos i per increïble que sembli la ingenuïtat del servei alemany en acceptar-la, el MI5 [servei de seguretat britànic encarregat del contraespionatge en el Regne Unit] va comprovar després com la realitat quasi sempre supera la ficció", comenta Juárez.

En acabar la Segona Guerra Mundial, Pujol va agafar les maletes i, deixant dona i fills a Espanya, va emigrar a Veneçuela per començar una nova vida en l'anonimat. Va esborrar el passat de la seva ment, va fer córrer la veu de la seva mort i es va tornar a casar, sense dir mai res a ningú sobre l'autèntica identitat de Garbo i les malifetes que tant havien fet anar de corcoll Hitler i els serveis secrets alemanys. A principis de la dècada dels 80 l'escriptor britànic Nigel West el va descobrir i va fer un llibre sobre la seva vida. El secret més ben guardat de la Segona Guerra Mundial sortia a la llum, el duc d'Edimburg li concedia la medalla de l'Imperi Britànic i esdevenia de la nit al dia tota una estrella en el Regne Unit, mentre aquí el seu nom es diluïa en el de l'expresident Pujol.

Edició de Setembre 2004. Número 32


RECEPTES DE CUINA CATALANA.

Per Angelina Miró


Amanida de bacallà
Ingredients per a una persona:

  • Assortiment de diferents fulles per amanida
  • 75 grams de bacallà laminat i confitat amb oli
  • 2/3 d’ oli d’ oliva
  • Fruita seca variada i una mica picada
  • Herbes picades (julivert, romaní, farigola, alfàbrega, etc)
  • 3 o 4 cireres macerades
  • Qualsevol tipus de mol.luscos, segons el gust.

Preparació:

Fer la vinagreta barrejant el vinagre i l’ oli. Afegir la fruita seca, les herbes i les cireres partides per la meitat. En un plat hi posem les fulles d’ amanida, fent un llit decoratiu. Hi posem a sobre les làmines de bacallà i per sobre el marisc. Amb la vinagreta tebia amanin el plat. Es un plat distingit amb un ventall de sabors extraordinari.

L'empedrat
Ingredients per a quatre persones:

  • 300 g. de mongetes seques fines
  • 400 g de bacalla
  • 2 ous durs
  • julivert
  • 4 tomates per amanir
  • 4 cebes tendres
  • olives negres i verdes
  • 2 dl. d'oli; sal; vinagre

Preparació:

Coeu les mongetes; si son de bona qualitat, no cal posar-les en remull, es pot coure-les directament en aigua tebia. Poseu sal al final de la coccio. Quan estiguin cuites, deixeu que es refredin i reserveu-les. Talleu el bacalla a tires i poseu-lo en remull o dessaleu-lo directament a sota de l'aixeta, procurant que l'aigua sigui freda. En cassoletes individuals de terrissa o en plats individuals, prepareu en capes una mica de mongetes se ques, bacalla, tomata tallada a grills, les cebes a trossets; amaniu amb l'oli, el vinagre i la sal. Col-loqueu mig ou dur a sobre i acabeu d'adornar amb un bon grapat d'olives. Acabeu d'adobar- ho amb una mica de julivert finament picat.

Edició de Setembre 2004. Número 32

El pa amb tomàquet a Europa!

Pere Tàpias(Diari Avui)

Els italians són més llestos que la fam. Quan, fa molts anys, Espanya teixia imperis atlàntics, els italians ja hi van ficar cullerada, sigui amb banquers (venecians i genovesos), sigui amb agents comercials, sigui amb soldats. Diuen que quan Colom va desembarcar a les Índies, ja es va trobar un parell d'italians que venien raspalls de dents als indígenes. O que quan Carles V va deixar les regnes a Felip II, els deutes amb els banquers genovesos eren tan elevats que tot l'imperi estava hipotecat.

Dic això perquè fa unes setmanes llegíem que els italians han presentat a la Unió Europea una reivindicació en tota regla. Es tracta de reglamentar urbi et orbi la pizza, com un producte genuí i singular d'Itàlia. Ja no n'hi ha prou de dir que la pizza napolitana, l'autèntica, va néixer fa més de quatre-cents anys en un forn de Nàpols. Ara es tracta de legislar que la pizza de veritat està feta amb uns ingredients determinats, que ha de tenir un gruix fixat, que el forn on es cou ha de tenir unes dimensions concretes, que el combustible que s'utilitza ha de ser d'una llenya especial. Tot plegat seria una garantia per al consumidor, perquè aquesta seria l'autèntica pizza italiana napolitana. Fins i tot aquells agosarats que s'atreveixin a dir que la pizza que venen és la napolitana, sense aquestes garanties, seran motiu de sanció i persecució per la justícia. Poca broma!

La demanda a la UE està feta amb tot el protocol, l'encant i el sentit publicitari que tenen els italians. La pizza és un dels plats mes sol·licitats del planeta i els italians volen crear marca, distinció. Però al darrere d'aquesta sol·licitud, els italians s'han adonat que s'ha d'apostar per la qualitat del seu plat més emblemàtic. Els cal desmarcar-se d'imitacions, de vulgaritats i de mediocritats que són els motius que acaben ensorrant qualsevol proposta. Volen marcar diferències. Europa és el primer pas. ¿I nosaltres? Com tenim els nostres plats més tradicionals o els més representatius? Què us sembla l'escudella? Massa barroca, massa ingredients? I la botifarra amb seques? O el bacallà a la llauna? Consultada uns quants entesos en la matèria i feta una votació prèvia, la gent s'inclina pel pa amb tomàquet. Es un plat de difícil exportació o d'envasament dificultós, però en canvi molt òptim per motivar assemblees de seguidors i detractors. Cal fitxar quins són els productes més adients per fer un bon pa amb tomàquet; cal consens per saber si s'ha de sucar per una o per les dues cares; si té la consideració de plat o de simple acompanyant. ¿Amb què és millor: amb fuet, pernil del país? ¿Amb anxoves?

Hi ha molta feina a fer. Cal convocar experts, restauradors mediàtics, pagesos, venedors de verdures, flequers, juristes, sociòlegs. Un cop fet el projecte caldrà buscar algú que ens faciliti l'entrada de la paperassa al Parlament Europeu. Cal espavilar-se! De moment el Sr. Zapatero ja ens ha passat al davant: ha regalat una colla de pernils de pota negra als representants alemanys. Els banquers alemanys, llaminers de mena, ja estant preparant un decret de protecció dels pernils de pota negra per tot Europa i de passada, com els banquers genovesos amb Felip II, el talonari de crèdits!

Edició de Novembre 2004. Número 33

Anuncis, Notícies, Xafarderies...

Mossen Ballarin rep l'homenatge de la ciutat de Berga per exportar al mon al nom d' aquesta ciutat. També se li va lliurar la medalla de la ciutat.

El Casal desitja una rapida milloria als nostres consocis: Toni i Belen Garcia i Leo Segales.

La ciutat d' Amposta sera la Capital Cultural Catalana l'any 2006,Esparraguera ho sera l' any 2005 i aquest any ho és Banyoles.

El català Dani Pedrosa guanya el mundial de motos de 250 cc i l' any passat va guanyar el de 125 cc.

Ara fa 50 anys de la mort de l' escriptor Eugeni d'Ors.

L'any 2005 la ciutat de Barcelona sera la ciutat de la gastronomia.

La reina d' Anglaterra inaugura el nou edifici del Parlament escoces obra postuma de l'arquitecte català, Enric Miralles.

El 15 d' octubre va fer 64 anys que l'exercit franquiste assessinà al President Lluís Companys.

El 15 d'octubre d l' any 1854 es va tocar per primera vegada l' himne de Mèxic. La música era de Jaume Nuno Roca (1824-1908) fill de Sant Joan de les Abadesses.

La seleccié catalana de hoquei fa historia a Macau amb la conquesta del mundial B i l' any que ve anira al mundial A. Potser veurem els catalans jugan contra l'equip dels espanyols?.

El cantautor Joan Manel Serrat té un carcinoma a la bufeta i ha hagut de cancel.lar tots els seus recitals.

Ara fa 150 anys del naixement de l'escriptor Apel.les Mestres (1854-1936).

El 21 de setembre mitja Catalunya va tremolar per un terratremol de 4.1 graus.

El ministre Montilla dona llum verda al dominis "cat" i "ct" a l'internet.

Un matrimoni croata, resident a Barcelona, posa el nom de la ciutat a la seva filla. Na Barcelona no és pas la primera que porta aquest nom.

Els esportistes catalans tornen de les Olimpíades d'Atenas amb 9 medalles i 13 diplomes.

El Forum de les Cultures de l'any 2007 es fara a la ciutat mexicana de Monterrey. El 26 de setembre es va tancar el de Barcelona amb un piromusical juntament amb la celebracio de les festes de la Mercè.

Investigadors catalans troben als Hostelets de Pierol el fossil, de 13 milions d’anys, mes recent recent de l’avantpassat comu de ximpanzes, goril.les i humans. El seu nom és “Pau”

Edició de Novembre 2004. Número 33

JEAN CAUX

Jean Caux (1830-1922) El millor transportista amb muls del “Gold Rush” de B.C.

Jean Caux “Cataline” havia nascut a Bearn- Catalunya Nord l’any 1830. Quan va arrivar a B.C. no parlava anglés i quan li preguntavan per el seu nom sempre deia “Catalonia” i així se li va quedar “Cataline”. L’any 1858 era a Yale i Ashcroft, més tard s’en va anar a Quesnel i per ultim a Hazelton a on va morir l’octubre del 1922. Esta enterrat al cementiri de Hazelton. Ell dormia sempre al aire lliure, bebia rom i també es fei fregues pel cos amb el mateix licor. Un tipus de bossa que portan penjada els escocesosporta el nom de “Cataline Sporran”per Jean Caux. Jean Caux was the best packer in the world & a greatest frontiermen. Va ésser el més important transportista pels miners d’aquella epoca i fa poc es va fer un documental de la seva vida. Si algú/na esta interesat/da en aquest català hi han varies pagines a la Web d’ ell (entre d’altres http://collections.ic.gc.ca/skeena/Cataline.htm).

Edició de Desembre 2004. Número 33

RUCADES

Isabel-Clara Simó (Diari Avui)

Tinc la impressió que la lluna de mel Madrid-Barcelona s'ha acabat i que ara comença el procés de muntar el piset; és el moment que la muller s'assabenta que pot administrar les despeses domèstiques, però retent comptes al marit, i que el sopar ha d'estar servit quan ell arribi a casa. Tenim Maragall enfadat perquè el govern espanyol ha fet dues còpies idèntiques de la Constitució europea, una diu que en valencià i l'altra en català, i això no té cap ni peus. Tenim María Teresa Fernández de la Vega demanant a les autonomies casos com el del Companys, perquè no es trenqui el confortable sistema de cafè per a tothom. Doncs no senyora: casos com el de Companys no n'hi ha cap, ni tan sols a tot Europa. Ningú no ha afusellat un president rere un infamant procés sumaríssim. Tenim que el cas Egunkaria -que, en la nostra ingenuïtat, crèiem solucionat quan l'Espanya profunda va passar a l'oposició-, tot i la manca de proves, continua amb els seus directius processats; hi ha l'afegitó que un dels processats ja ha mort, i així s'ha demostrat que si hi ha guerrers castellans capaços de guanyar batalles després de morts, hi ha els qui no són guerrers ni castellans, sinó periodistes i bascos, que perden batalles després de morts. Per si no volies caldo, una dotzena de tasses: el Consell Superior del Poder Judicial considera inconstitucional que els jutges coneguin el català, malgrat la decisió del Parlament de Catalunya. Un cop més constatem que tenir Parlament i tenir institucions no vol dir tenir sobirania. Podem legislar sobre l'apassionant tema de la ubicació dels fanals a la via pública, però en les coses serioses legislar equival a dir "¿da usted su permiso?", tot picant suaument a la porta del qui mana. Posant-hi imaginació, que ara per ara és l'únic de què disposem, fem oportunes propostes com la de Bargalló: si Espanya no vol córrer el risc d'un partit d'hoquei amb la selecció catalana, que es retiri de la competició. El sacrifici esportiu és nul, perquè no hi té cap possibilitat, i a sobre s'estalviarien l'esvalot de l'Espanya superprofunda, que aquesta sí que continua governant, amb les seves afilades ungles clavades al cor dels pusil·lànimes. El PSC, però, diu que en aquests casos s'hauria de retirar l'equip amb menys possibilitats, pel bé de l'esport "nacional". Etcètera, que per avui ja he recollit prou rucades i vostès i jo ja n'estem farts.

Edició de Desembre 2004. Número 33

ELS GUACAMAYOS

Venerable i pacienciós lector.

No t’estranyi que en un país de sonats com aquest nostre em piqui la sonadura esbravant-me.

Tot i tot te’n demano perdó.

Diu que per allà al Caribe hi ha l’illa del Guacamayo. Ja us la podeu afigurar. Mar neta i calmosa sino fossin els taurons i els huracans, sorra fina amb banyistes gringos i palmeres arran de platja amb xiscles de guacamais estripant l’aire calent. El indígenes corren amb poc més que un “taparrabos” com en deien a Caldetes allà dies.

L’illa és una nació independent amb representació a l’ONU, constitució a l’americana i dictador saltant-se constitucions. L’actual pare de la Pàtria és don Floribundo Garrote. I ves com, al brau home se li va acudir de decretar per decret, aprovat per les Corts, que ni van llegir-s’ho, que en nom de la llibertat de cadascú, la democràcia de tots i el lliure pensament revolucionari, qualsevol persona podria voltar per l’illa tan lliure de “taparrabos” com quan sa mare el va dur al món.

El decret va esverar la premsa. Era una premsa que les engegava per allà on li ventava. I no estranyi, ni don Floribundo ni cap dels seus no llegia mai el diari. El “Guacamayo Times” estava esverat. Els de la CIA tenien l’aital paper per conservador, n’era propietari don Eldredo Lanzadera, amo de l’única fàbrica del país, on hi feia samarretes i calçotets. Aquest Times, parlava de la decència, dels bons costums, del pas cap a la civilització que significava dur samarreta i camisa, de com fins el primer pere de la Pàtria, el general Macuto del Morral, anava vestit de cap a peus. Ho reblava amb l’opinió del bisbe, don Pío Carcundia, que havia escrit una pastoral d’allò més a la valenta.

A l’altre cap, el “Guacamayo Chronicle” rebentava de satisfacció. Cantant “mañanas mejores”, aplaudia el progressisme del govern, que, talment constava ja en el decret, trencava per sempre amb la intemperància dels temps colonials per retornar a la primitiva llibertat dels primers guacamayos que no duien vestits. Els del Times li van respondre que els vells avantpassats duien almenys un cinturonet. Els del Chronicle van rebatre que els inquisidors duien bastant més que un cinturó.

La batalla dels papers va durar temps, deixem-los. Mentrestant, el “Guacamayo Financial” no es perdia pas en discussions que no feien cap a res.Escrit per un guacamayo que havia passat per Princeton, pontificava que, ben segur, la llei duria nou turisme a l’illa, però a termini no massa llunyà podria produir-se un “overbooking” catastròfic. L’illa no donava per a massa gent.

I, ves com, el ministre d’Afers Exteriors de Guacamayo va presentar-se a l’Assamblea General de l’ONU talment sa mare l’havia donat al món. Astorament. El secretari general va passar-ho al Consell de Seguretat i aquest va fer un comitè; el comitè enviat a l’illa no en va tornar. Ara estan en un subcomitè als primers passos.

Encara en aquestes, els Estats Units, per complir el seu deure de primera potència mundial, va enviar a Guacamayo un regiment de “marines” i una esquadreta d’avions sabent de cert que a l’illa hi havia laboratoris d’armes atòmiques que treballaven per Cuba.

Ningú no sap com va acabar l’expedició USA.

Només no sé quin paperot ha ficat el nas en un document secretíssim del CESID i n’ha publicat les xafarderies. Però ves a fer-ne cas. El document explica que quan els “marines” van arribar a la platja talment ens els sabem de guarnits, a la línea de les palmeres els esperaven els guacamayos i les guacamayes cantant “I love you, my baby”. Tots plegats van confraternitzar, mentre els de l’esquadreta d’avions saltaven avall amb paracaigudes.

Apa, plego.

Josep M. Ballarín i Monset.
Capellà.

Edició de Desembre 2004. Número 33

LA PEPA I EL PAPA

La Pepa, com és pla sabut, canta el nom de la primera “Constitución Española” promulgada a Cadis el dia de Sant Josep. Naturalment, cantava “mañanas mejores” en nom de la igualtat i la llibertat. Quant a la fraternitat, ves qui en parla, havent dut tanta gent a la guillotina. Perque la Pepa, a plena guerra del francès, amb la “Virgen del Pilar que no quiere ser francesa” fou una calderada afrancesada, laica, republicana. I jacobina, que vol dir tombar les Espanyes en una sola Espanya. I així vam anar i encara hi anem. Jo vaig néixer amb la “Constitución” de la restauració monàrquica, que es va carregar la primera república. Al cap de poc, la dita “Constitución” va anar a can taps, un general va manar sol.

I estaca.

Va venir la república, la tan lloada “República de trabajadores de todas clases” que va aconduirnos a la guerra que tots sabeu.

En aquelles, a bon cop de falç, vam tenir Estatut. Hi ha qui encara en parla enderiat. No se’l deuen haver llegit. Era la llufa dels innocents, com va dir més fi en Macià.. Quaranta anys sense més que un “fuero de los españoles”, tan canteula com els tretze punts del doctor Negrín, que ens refregaven pels nassos uns comissaris polítics a mida del Pep de Sibèria. Vull dir l’Stalin.

Finalment, banderes al carrer. Una altra “Constitución” tan constitucional com totes. I un altre Estatut, que vam votat amb els “Segadors” a tot tro, sense adonar-nos de que ens tornaven a penjar la llufa.

Us he engegat aquesta tirallonga de la història tan sols per fer-vos entendre que només de sentir parlar de Constitucions ja se’m posa la pell de gallina. Cada Constitució ha estat una manera d’aplançonar els pobrets dels voltants del Clot

No us estranyi, doncs, que m’agafin tremolins sentint parlar d’una Constitució Europea manifessajada per França, la de les glòries centralistes i menjacapellans. No sé pas si us hi vàreu fixar.

A la sala dels Horacis i Curiacis del Capitoli romà, damunt d’una taula amb la rotllana d’estrelles a més i més, els pares de la Constitució i algun que s’hi va trobar sense haver paït el càrrec, van signar cerimoniosament.

M’hi torno. No sé pas si us hi vàreu fixar.

Damunt dels signataris, que semblaven nans, se’ls abocava una gegantina estàtua del papa Innocenci X amb gestos d’enrabiat barroc. Molt enrabiat.

Aviso als poc entesos. Innocenci no és cap títol de film a la italiana, és un nom de papa. La X tampoc no vol dir de la sèrie X, és un número romà i vol dir que susdit papa fou el desè del seu nom. I a fe que d’innocent ben poc. Se les va tenir amb Lluís XIV, el Rei Sol, se les va tenir més crespes amb una mena de carcúndies mal ferrats que en deien jansenistes. I paro, que no les acabaria. Si fos planyívol de mena, ho faria pensant en els constitucionalistes d’Europa. Posen les nostres arrels en la Grècia clàssica i la Roma Imperial. Que Déu n’hi do

Però saltant-se un miler llarg d’anys, tornen a trobar-nos arrels en aquella gresca encotillada que en diuen la Il.lustració, que, després de criar més d’un dèspota, va acabar-se amb Robespierre i la seva guillotina.

Ànsia, Manela. La Constitució d’Europa, laica i anticlerical, ha nascut signada sota la gegantina maledicció d’un papa. Si, germans, d’un papa bisbe de la més bescantada de les branques cristianes. L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana.

Cargolant-les. És impossible parlar d’Europa sense parlar del cristianisme. A veure quin maco pot entendre Alemanya sense Luter, però a veure qui pot endevinar com fou feta aquesta Europa sense els monestirs. I sense Sant Francesc d’Assís.

Me’n queda una darrera per dir. I la dic curta.

Tant de bo els catalans ens adonem de que amb la Constitució Europea ens pengen una altra llufa.

N’hem aguantat tantes que no ve d’una més. Diran.

Josep M. Ballarín i Monset.
Capellà.

Edició de Desembre 2004. Número 33

MUSEU A L'AIRE LLIURE

Enric Sòria (Diari Avui)

Finalment, la Diada ha tingut lloc, i no ha passat res gaire digne de ressenya. Com de costum, els maximalistes de torn han xiulat tots els partits polítics catalans, sense excepció, perquè no converteixen en realitat les seues fantasies en un tres i no res, i hi ha hagut qui s'ho ha pres malament. Doncs caldrà més paciència, perquè, en aquest país, als actes públics, la fantasia sobrepuja amb excés el civisme, i xiular, com somiar, és debades. No se'n cansaran mai. D'altra banda, vam poder escoltar el romanç original d'Els segadors, entonat per Rafael Subirachs. Subirachs havia enregistrat aquesta versió en un disc dels anys 70, Bac de Roda, que em sembla el millor seu i que algú hauria d'haver reeditat fa temps en CD. També sentírem Lluís Llach, que cantà Venim del nord, venim del sud, un tema no tan antic com Els segadors, però déu-n'hi-do, i, finalment, cantà el meu estimat Joan Manuel Serrat (¿quant fa que no trau un disc en català?, potser 20 anys?). Tot plegat feia pensar. És obvi que tants anys de poder nacionalista no han ajudat a renovar la que fou Nova Cançó. Potser no els agradava el que simbolitzaven o, senzillament, no els sentien seus. Ara, els símbols s'han fet vells (cert que amb gran dignitat) i no n'han sorgit d'altres, o no s'han imposat. Són coses que es coneixen quan toca traure'ls a passejar i, barrejats amb l'apreci que mereixen, ens fan sentir enyor, i també tristesa.

Edició de Desembre 2004. Número 33


RECEPTES DE CUINA CATALANA.

Per Angelina Miró


CODONYAT

Ingredients:

  • Codonys
  • Sucre o mel
  • Aigüa
  • Canyella
  • Llimona

Preparació:

En primer lloc es pelen els codonys, se li treu la pell i les llavors. El que resta es trosseja en parts petites i es posa a bullir amb aigua en sucre. S’ha de posar el mateix pes en sucre (o mel) que de codony.

El temps que ha d’estar en procés de cocció se situa al voltant dels tres quarts d’hora o d’una hora, tot i que l’element clau es quan comenci a agafar el color marron-groguenc típic del codonyat. També es pot afegir canyella en brut i un trosset petitó de llimona per donar-li més gust.

El resultat és que el codony ha de quedar ben desfet i pastós, si cal es pot passar per la batedora. Finalment es posa en un motlle i deixa assecar uns dies en un ambient fresc i sec. S’ha de menjar en un espai breu de temps perquè no es faci malbé.


Canelons farcits de salmó

Ingredients:

  • 500 gr. de filet de salmó fresc
  • 1 ceba grossa
  • 14 plates de canelons
  • 3 cullarades de nata líquida
  • 1 cullerada de farina
  • 1/2 litre de llet
  • 3 cullerades de mantequilla
  • 2 cullerades de salsa de tomàquet
  • Sal, pebre negra,
  • Un polç de canyella
  • 100 gr. de formatge rallat
  • 12 gambes petites bullides ( solament la carn, sensa cap ni cua)

Preparació:

Posar sal en els filets de salmó i fer-los fregir en dues cullerades de mantequilla. Separar del foc i deixar refredar una mica. Llavors esmicolar-los amb una forquilla. En una paella apart fregir la ceba tallada ben menuda. Quant comenca a canviar de color, treure del foc i anyadir-la al salmó esmicolat. Posar-hi pebre i rectificar de sal. Anyadir-hi 3 cullerades de nata líquida i deixar-ho coure a foc moderat 3 minuts. Apart bullir les 14 plates de canelons, el temps necesari. A continuació passar-les per aigua freda i colocar-les sobre un drap de cuina. Omplir les plates de canelons amb el farcit del salmó i colocar-les dins d´una plata d´anar al forn, previament untada amb mantequilla. Posar sobre els canelons les 2 cullerades de salsa de tomàquet. Preparar una salsa beixamel, amb una cullerada de mantequilla, una cullerada de farina i 1/2 l. de llet. Posar-hi sal, pebre i un polc de canyella. Tal aviat comenci a bullir, posar la salsa sobre els canelons. Guarnir amb les gambes pelades i formatge rallat. Coure al forn a 180 graus, aprox. 30 minuts.

Edició d'Abril 2005. Número 34

Anuncis, Notícies, Xafarderies...

Premi Josep Pla a Sebastià Alzamora pel seu llibre “La pell i la Princesa” aquesta novel.la està ambientada al segle XVII a la ciutat de Praga.

Felicitacions al nostre company Joaquím Ayala per l’èxit de la seva exposició “Mother & Child” Sacred Box gallery, 218 East 28th, at Main. March 5 to April 2nd.

Es quadrupliquen les inspeccions i les sancions de la llei de política lingüística en el consum L’Agència Catalana del Consum (ACC) ha fet enguany més de 1.400 inspeccions. Segons han explicat avui (11-4-2005) al matí el conseller de Comerç, Turisme i Consum, Josep Huguet, i el director de l’Agència Catalana del Consum (ACC), Enric Aloy, enguany s’han quadruplicat les inspeccons i les sancions de la llei de política lingüística en matèria de consum.
Durant el 2004 l’ACC ha fet 1.401 inspeccions, això és un 400% més que el 2003, que se’n van fer tres-centes cinquanta. I quant a les sancions, durant el 2003 se’n van imposar tres, i durant el 2004, vint-i-vuit. Quant als sectors que més infringexen aquesta llei, un 27% de les queixes són contra botigues i establiments de venda al detall, un 23% de correus, i un 15% dels establiments d’hostaleria i turisme. Els supermercats i grans superfícies tenen un 9% de les denúncies i les administracions de loteries un 3%. Segons Huguet, l’increment del control durant el 2004 no es deu tan sols a la tasca del departament sinó que també és fruit de l’augment de conscienciació sobre l’ús de la llengua.

La nova llei de política lingüística [de Catalunya] es va aprovar el 7 de gener de 1998, i a partir de l’1 de gener del 2003 ja va ser plenament aplicable a tots els operadors econòmics. Font: Vilaweb (11-4-2005) http://vilaweb.com

El web www.productesdelaterra.com , es una botiga de comerç electrònic amb tot de productes dels Països Catalans. Fan enviaments a tot el món de productes molt diversos com ara: llibres per Sant Jordi, samarretes, banderes, merxandatge de tot tipus, begudes o mejars, diccionaris.

Edició d'Abril 2005. Número 34

In Memoriam

Les nostres condolències a la Teresa Kirchner per la mort del seu marit.

El Casal Català dóna el nostre més sentit condòl a la Sra. Angelina Cordoba per la mort de la seva germana Merce Garcia de Beltran.

Que Déu la tingui a la seva Glòria.

Edició d'Abril 2005. Número 34

Auca del Casal Català de Vancouver

Des de el nostre butlletí volem donar les gràcies al Ramon Cuellar i Sorribes de Lausana per l'Auca que ens ha escrit!

1. La Columbia Britànica
és terra molt simpàtica. 
13. El butlletí El Xàfec
és per tots un bon tràfec.
2. Mullada pel Pacífic,
l’oceà sempre magnífic.
14. Mantenim la memòria
d’aquells que fan història.
3. A Vancouver ens fa fred
peró fa goig aquest indret.
15. El gran Pere d’Alberní
el recordem per aquì.
4. A l’aplec de gran renou,
un Casal ens surt de l’ou.
16. Té ara la diada oficial,
cert, celebrada com cal.
5. La Masia d’en Bartolí
molts anys ens va acollir.
17. L’Angelina és amatent,
fa història de valent.
6. L’Elia, la presidenta,
jove i sempre contenta.
18. Amb Pùbliques relacions
troba sempre solucions.
7. L’Anna Maria tè un local
on fem feina molt formal.
19. A l’aplec de primavera
hi buidem la cartera.
8. Cuida la biblioteca
i ens prepara altre teca.
20. Per la Diada, amb seriós,
junts cantem Els Segadors
9. Tenim el web més ancià
que a la xarxa pots trobar.
21. La nostra torronada
engresca grans i mainada.
10. El webmaster del Casal
omple pàgines, és normal.
22. Tofu, caribú i salmó
baixen a cop de porró.
11. Hi ha l’Angel als cabals,
cuida dels bens i dels mals.
23. Quan volem a Catalunya
l’anyorança s’allunya.
12. Som un bon feix de socis,
gent de treball i negocis.
24. Un gra de sorra portem
al Canada que estimem !

 

 

 

 

Edició d'Abril 2005. Número 34

Resum de la Tercera Trobada de Casals Catalans d’Arreu del Món

La Tercera Trobada de Casals Catalans d’arreu del món es va celebrar entre el 8 i 12 de febrer del 2005 a la ciutat de Girona. Les trobades es fan cada quatre anys a Catalunya i a la Tercera Trobada varen estar representades un centenar d’entitats. Durant els quatre dies de treball, els representants dels Casals varen tenir l’oportunitat de participar a diversos tallers que incluien temes com: Subvencions, Patrimoni Històric, un Passeig per Catalunya, Cultura tradicional, Noves tecnologies, Institut Català d’Industries Culturals, Consorci de Promoció Comercial de Catalunya (COPCA). També varem tenir l’oportunitat de visitar el Palau de la Generalitat on ens va rebre el Molt Honorable Senyor Pascual Maragall i al Parlament de Catalunya on ens va rebre el Molt Honorable Senyor Ernest Benach, President del Parlament. El dissabte ens varen portar d’excursió a Ripoll i a Sant Joan de les Abadesses. La trobada va concloure amb la presentació de catorce conclusions. A continuació s’ha fet un resum de les més importants:

Les comunitats catalanes de l’exterior són part integral de la nació catalana que ha de tenir, des del punt de vista jurídic, cultural, social i tot altre, el mateix tractament i reconeixement que els ciutadans que resideixen a la Catalunya Interior.

La Trobada dels Casals Catalans d’Arreu del Món exigeix a tots els Grups Parlamentaris que en el futur redactat del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya hi sigui explícitament mencionat el reconeixement dels catalans de l’exterior. Especificament a l’Article 6 que defineix la condició administrativa del català i no reconeix actualment l’existencia dels catalans a l’exterior , i a l’Article 31 que hauria de reconeixer l’existència d’una circumscripció electoral pròpia pels catalans de l’exterior.

La Trobada enten que l’aprovació, el 27 de desembre de 1996, de la Llei de relacions amb les comunitats catalanes de l’exterior va ser un primer pas i un avenç en el reconeixement del principi d’igualtat entre ciutadans de l’interior i de l’exterior. Tot i així la Trobada enten que una més gran atenció als drets personals dels catalans de l’exterior hauria d’introduir-se a la Llei si el Parlament de Catalunya decideix, com desitgem, iniciar-ne un proces de reforma. La Trobada vol fer notar també que aquesta Llei ha tingut un gran incompliment per part dels Governs de la Generalitat, no es prou coneguda al sí dels Departament i hauria de tenir una dotació pressupostaria suficient. La Trobada vol que aquesta Llei de relacions amb les comunitats catalanes de l’exterior, reformada o no, sigui la llei de referència pels drets i deures dels catalans de l’exterior. En aquest sentit esperem que la futura llei que aprovara l’Estat Espanyol sobre el “Estatuto de los Ciudadanos Españoles en el Mundo” no trepitgi drets ja reconeguts per la llei catalana i doni als ciutatdans catalans de l’exterior es drets educatius, culturals i de participació que l’avantprojecte de llei espanyola, en el seu redactat actual, ignora i menysté.

Creiem que la base per una bona col.laboració entre les etitats i el Govern de la Generalitat es el fet que les entitats tinguin l’oportunitat de traballar en xarxa. Els Casals demanen continuitat en el suport de les Trobades territorials (o xarxes electròniques) que es porten a terme i a fomentar-ne de noves, atés que són la base per a la reflexió, la participació i l’intercanvi d’idees que permeten fer arribar a les autoritats catalanes posicions el més comunes possibles del conjunt de les entitats catalanes de l’exterior.

La Trobada recorda les dificultats que la gestió administrativa de les subvencions durant l’any 2004 ha causat i encara causa a moltes entitats. La Trobada saluda el compromis del Govern de la Generalitat per que una situació com aquesta no es tornara a repetir i que progressivament s’anira introduint el principi d’atenció a la població exterior i, en conseqüència, l’augment dels recursos necessaris en els pressupostos d’aquells serveis a utilizar per les comunitats catalanes de l’exterior.

Els membres de casals del Consell de les Comunitats Catalanes de l’Exterior lamenten que, a diferencia de Trobades anteriors, no hi hagi hagut un espai específic oficial de discussió entre els joves pero són conscients que s’havia programat un espai que al final no es va poder portar a terme per raons fora del control de l’administració. Els joves són el futur de moltes entitats i el seu paper ha de ser defensat i potenciat amb una més gran presència en les Juntes Directives de les entitatls i al Consell de les Comunitats Catalanes de l’Exterior.

També es va destacar la importància de l’incorporació de noves generacions catalanes o catalanofiles al funcionament diari de les entitats i sense una profunda obertura de les nostres entitats cap a les societats d’acollida, serà impossible crèixer i, a la llarga, ni tan sols existir. Diversos tallers al llarg d’aquests dies han permés constatar que encara queda molt per fer en l’ambit de l’ensenyament de la llengua catalana a l’exterior tant per adults com a per infants. En aquest sentit celebrem les actuacions iniciades per la Secretaria de Cooperacio Exterior i l’esprit de voler continuar millorant les activitats expressades per l’Institut Ramon Llull. S’ha de facilitar la formació i el reconeixement del professorat existent i impulsar l’estada becada de professorat a demanda dels Casals. Esperem del Departament d’Educació l’el.laboració d’un pla de suport a l’enseyament del català a les poblacions infantils de l’exterior que faciliti orientacions, mitjans didactics i materials de suport.

Els participants a la Trobada han trobat a faltar més espais interactius de diàleg entre entitats i entre entitats i Govern i recomanen que temes d’una més gran profunditat puguin ser abordatss i discutits. Desitgen també que la interacció iniciada amb els membres dels casals a través del Consell continui amb fluidesa.

Els representants dels Casals al Consell de les Comunitats Catalanes de l’Exterior elaboraran un informe d’avaluació sobre els aspectes organitzatius de la Trobada pel que esperen la màxima col.laboració dels participants per tal que aquestes consideracions siguin preses en compte per a l’organització de la Quarta Trobada del any 2008.

Pagina web dels Casals Catalans: http://www.casalscatalans.net

Fotos de la Trobada: http://www.netshooting.com/casals/, http://www.netshooting.com/casals/.

Edició d'Abril 2005. Número 34

Biblioteca

Quaderns de Cultura Popular
(Donació de la Generalitat de Catalunya)
Col.lecció de 14 quaderns il.lustrats que recullen les Tradicions Populars a Catalunya. Els quaderns són:

  • 1- La festa
  • 2- El fet casteller
  • 3- Cantar, ballar i rondar
  • 4- Les figures de la festa
  • 5- El carnaval
  • 6- El foc a la festa
  • 7- Et teatre al carrer
  • 8- La gastronomia
  • 9- La sardana
  • 10- Les festes d’interès Nacional
  • 11- Històries de l’imaginari. Quadern 1
  • 12- Històries de l’imaginari. Quadern 2
  • 13- El cicle de l’any. Quadern 1
  • 14- El cicle de l’any. Quadern 2

The Shadow of the Wind (Carles Ruiz Zafón)
(Donació de Tania Colina)
Barcelona, 1945: A vity slowly heals from its war wounds, and Daniel, an antiquarian book dealer’s son who mourns the loos of this mother, fins solace ina mysterious book entitled “The Shadow of the Wind”, by one Julian Carax. But when he sets out to find the author’s other works, he makes a shocking discovery: someone has been systematically destroying every copy of every book Carax has written. In fact, Daniel may have the last of Carax’s books in existence. Soon Daniel’s seemingly innocent quest opens a door into one of Barcelona’s darkest secrets - an epic story of murder, madness, and doomed love.

Les dues cares de la lluna(Asha Miró)
Donació de l’Angel Calderer
Continuació de la “Filla del Ganges”. L’Asha ens torna a explicar les seves vivències personals. Aquest cop un nou viatge a la seva India natal per retrobar a la seva germana separada a l’infantesa.

Miquel Martí i Pol, el compromís amb la vida
Donació de la Generalitat de Catalunya
DVD- Documental sobre la vida d’un dels poetes contemporanis més estimats de la literatura catalana contemporanea

Balanç de l’Acció de Govern -2004.
Donació de la Generalitat de Catalunya de Coordinació Interdepartamental.
Consta d’un CD-ROM i d’un opuscle publicats per la Secretaria

La llista de DVDs del Casal es la següent:
(Comprats pel Casal)

  • En Directe al Liceu Concert d’en Lluís Llach al Liceu
  • La Illa de l’Holandes. Pel.licula basada en el relat de Ferrant Torrent.
  • La Vida de Brian La clàssica pel.licula de Monthy Python, en català
  • Gat Negre, gat Blanc. Plena d’humor escatologic i surrealista, ens porta a una Serbia on uns octogenaris mafiosos s’enfronten a les maquinacions dels seus fills
  • Collita Pròpia Concert de la Maria del Mar Bonet al Palau de la Música Catalana

Edició d'Abril 2005. Número 34

ENTREVISTA: Cassià Maria Just Abat emèrit de Montserrat

Antoni Bassas (Diari Avui)

El nou papa hauria de treballar amb més comunió amb els bisbes i les Esglésies locals

El programa ‘El matí de Catalunya Ràdio’ va entrevistar ahir l’abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just. Aquest extracte resumeix el pensament de l’exabat en un moment d’interregne a la Santa Seu i també cabdal per al futur de tota l’Església catòlica arreu del món. “És falsa la idea que el Concili Vaticà II va tirar per terra la pràctica religiosa a Europa” A.B. Hi ha força interès per conèixer les seves opinions en un moment molt important per a la història de l’Església. ¿Quina Església li agradaria que sortís, quan d’aquí a una setmana ja tinguem nou Papa?

C.M.J. Somio amb una Església que tingués una nova Pentacosta, com van definir Joan XXIII i altres papes en el Concili Vaticà II, que hi hagués una valentia dintre d’una fidelitat absoluta al missatge de Jesús, a la fe dels apòstols. Una Església més contemplativa, més carismàtica, més participativa, no agressiva, sinó més aviat agraïda per les coses positives, pels nostres contemporanis més que no pas angoixada per les seves incoherències i disbarats. Evidentment, hi ha molt sofriment en aquest món nostre.

A.B. ¿Creu que en aquests moments hi ha por, angoixa, falta de llibertat per pensar, per opinar o per escriure dins de l’Església?

C.M.J. No, el que hi ha, jo diria, és una autocensura. Aquest darrer pontificat ha estat d’una personalitat tan forta i tan profunda, d’un gran líder, que hi ha el perill de deixar tota la feina per al nou papa. A l’Església, jo ho he notat en mi mateix, tenim el perill de dir “Bé, ja que ho porta, deixem-lo”, quan en realitat la idea del concili de Joan XXIII era que en l’Església hi participéssim tots, cadascú des del seu lloc, evidentment, els bisbes, els fidels, els religiosos, els teòlegs... Tinc la impressió que ha estat tan brillant, l’actuació del Papa, i tan contradictòria alhora. Ell mateix, el primer dia que hi va ser, feia signes de contradicció. La tendència més aviat ha anat desapareixent, i sota la superfície hi ha un pensament únic, però l’Església és plural i continua sent plural. Crec que seria més sa que això es manifestés. Això ja ho havia dit Pius XII: l’Església també necessita l’opinió pública i sempre hi ha el perill de tenir por de dir el que pensem, de fer mèrits quan el que hem de fer és ser fidels a l’esperit de Jesús i dir el que pensem.

A.B. Disculpi’m, pare Cassià, però ¿això voldria dir que amb tota naturalitat haurien de ser admeses com a expressions també públiques de l’Església pensaments com els que ens han arribat de l’Amèrica Llatina amb la teologia de l’alliberament?

C.M.J. El mateix papa Joan Pau II va dir que era necessari mostrar un cert recel, perquè hi veia un perill d’idees marxistes, però ell mateix era amic personal d’Elder Càmara i d’altres. Però sempre s’ho mirava amb una certa preocupació; preocupació natural en una persona que ve després de tant sofriment com s’havia patit sota el comunisme oficial. Penso que la teologia de l’alliberament s’ha de corregir, si hi ha algun perill, però amb aquesta por al marxisme s’han ofegat moltes iniciatives que haurien pogut donar fruits a Llatinoamèrica. És una idea falsa pensar que el Concili van tirar per terra la pràctica religiosa a Europa. Crec que és un greu error. No hem sabut enfocar en els temps moderns, abocats a una autocrítica molt forta, les actituds religioses no només catòliques sinó de totes les religions.

A.B. ¿Té algun perfil o preferència sobre com hauria de ser el futur papa?

C.M.J. Voldria que fos un home de Déu, amb una gran adhesió a Jesucrist; molt valent, perquè és una càrrega; que fos un home humil que no busqués el càrrec, sinó que l’acceptés i que tingués capacitat per treballar en equip. En equip, però en un equip plural, perquè si no hi ha el perill del pensament únic que per a mi empobreix l’Església. És una Església molt plural i hem d’estar tots en comunió i ens hem de respectar mútuament i hem de tenir molta paciència perquè s’ha de reconstruir.

I després que es pugui recuperar més confiança per part d’amplis sectors que han quedat decebuts en veure que no es portava fins a les últimes conseqüències les grans línies del Vaticà II: la col·legialitat dels bisbes... Els bisbes han quedat com difuminats al costat d’aquesta gran figura que és el gran líder. Potser convenia, jo no ho sé, però a mi em sembla que de cara al futur pontificat convindria que tinguessin més incidència i que les Esglésies locals poguessin treballar més.

A.B. ¿Què demanaria als bisbes catalans en aquesta hora?

C.M.J. Que s’estenguin i treballin ben junts per donar una informació que sigui autèntica. Crec que Joan Pau II ha rebut informacions esbiaixades. Perquè un home que va fer aquell discurs a la UNESCO defensant la cultura de cada poble -i no és pas un no nacionalista; al contrari, mireu el seu testament mateix! Quin amor pel seu poble i per la seva parròquia i pels seus contemporanis!- i que nosaltres siguem acusats que si l’Església catalana ha anat malament és perquè som nacionalistes... Estimem la nostra terra amb el mateix dret que el Papa estima la seva, i França estima la seva i Castella la seva! Som molt diferents! El gran drama nostre és que des del centre, de Madrid, no entenen o saben acceptar la diferència. Entenen unió com uniformitat, i això és un empobriment de l’Església. Nosaltres desitgem col·laborar amb les altres esglésies que formem l’Estat espanyol, però que ens respectin. Només ens toleren i encara. Crec que hi ha un millor clima des que hi ha hagut aquest canvi a la cúpula de la Conferència Episcopal, i crec que es podrà deixar d’insistir molt en el diàleg, però que ens respectin. Darrerament ens hem assabentat que fa dos anys s’havien d’haver enviat a Roma els papers per crear la regió episcopal catalana, i després surt que encara no els han ni enviat. Això és fer trampa i això no es fa entre germans de l’episcopat. Els bisbes no poden contestar, però jo sí.

A.B. ¿Demanaria que els bisbes protestessin, que alcessin més la veu?

C.M.J. No, no ho crec. S’han de fer més presents a Roma i a la Conferència Episcopal, però units. Units tots. Fixeu-vos que malgrat la tempestat que hi va haver l’any passat amb els nomenaments i la divisió de Barcelona, la gent va quedar molt entristida, però s’han posat a treballar i a col·laborar amb els bisbes nous. Tinc notícies que hi ha un clima molt millor.

A.B. L’altre dia a la plaça de Sant Pere hi havia pancartes que demanaven la immediata canonització de Joan Pau II. ¿Vostè creu que Joan Pau II hauria de ser sant abans de Joan XXIII?

C.M.J. Jo no diré això. No he estat mai partidari de canonitzacions de doble velocitat, que n’hi ha hagut. Personalment, si ara fan sant el Papa jo estaria contentíssim, però penso que el normal és que ho sigui abans Joan XXIII, que ja és beat, i probablement serà així. Vaja, és el que espero. Però el que no acabo de veure bé és aquesta pluralitat de tants sants. N’hi ha que no representen un ensenyament ni un exemple per al nostre temps, com per exemple el cas de Pius IX. Alhora que es va fer Joan XXIII, Pius IX amb el seu famós Silabus parlava contra la democràcia, contra tota la modernitat... Jo seria més sobri en això. L’Óscar Romero era de mentalitat molt conservadora, però era un home autèntic i va veure que estaven matant els seus fills i va protestar. Per això el van matar. Però l’última vegada que va anar a Roma en va marxar plorant! Els seus governs corruptes arreglaven la situació diplomàticament. És un cas també que tardarà a ser beatificat, i en canvi, a Centreamèrica la gent el venera. És un autèntic màrtir. Això d’aquestes dobles velocitats trobo que fan mal a l’Església.

A.B. ¿Caldria revisar el sistema d’elecció del papa?

C.M.J. Jo penso que sí, que fos més participatiu i no fos únicament de persones que estan en un estat... que tinguessin experiència, però són tots grans, molt grans, gairebé tots! Hi ha formes de participació. Hi ha les conferències episcopals i fins i tot, qui sap, si fins i tot una representació de consells pastorals principals de cada Església. No ho sé, eh? No ho tinc pensat, això, però a mi no m’acaba de fer el pes aquest sistema que tenim ara.

A.B. Deixi’m que li pregunti només per un nom en concret, però ¿què en pensaria si el pròxim papa fos l’alemany Joseph Ratzinger?

C.M.J. És una persona molt intel·ligent i que tindria una actuació diferent de la que ha tingut. És un bon teòleg i un home símbol de l’Església. Em va impressionar l’homilia que va fer de Joan Pau II. No li tinc mania a en Ratzinger, eh? Però em va fa por que els nostres desitjos s’expressin d’una manera amarga perquè a algú li han fet mal. Això passa dins l’Església. També em fa patir l’ús del que es diu en l’Església. Quan tens una cosa contra un germà teu, digues-l’hi directament a ell. Si no et fa cas, explica Jesús, digueus-ho a l’assemblea. Però aquest sistema de queixar-se de coses a Roma que poden ser falses... Si això entra al dossier d’aquella persona, aquell ja no arribarà a ser bisbe ni cardenal.

A.B. Contineu considerant que l’Església ha de revisar la seva doctrina en matèria de moral sexual?

C.M.J. Jo continuo pensant-ho, sí. Però no vull dir permissivitat esbojarrada, no. Però dins d’una visió d’una antropologia cristiana, una visió més positiva i no tanta por, i tampoc de manera gairebé obsessiva. Hi ha coses molt més importants, com la guerra, la fabricació d’armes, el deixar els països del Tercer Món amb tanta pobresa i falta de mitjans per combatre la sida... i d’això no se’n parla tant. El Papa ha estat valent en això perquè és dels que ha parlat contra la guerra i la guerra preventiva. Però, per què quan va venir a Espanya, per exemple, no li van fer dir res? Això la gent del carrer ho veu, això causa descrèdit en la nostra Església. Sobre el que em deia, m’agradaria també que no traguessin, com van fer llavors, de context frases que jo deia simplement com a desitjos i ho presentessin com a amenaces. Vaig patir molt arran d’aquella entrevista.

A.B. En aquella entrevista de fa cinc anys...

C.M.J. Jo m’estimo el poble i m’estimo els nostres bisbes i l’Església, però em sembla que hem de saber expressar-nos en desitjos perquè l’Església s’acosti més als nostres contemporanis.

A.B. Recordo que parlava de vida, de l’acceptació de determinats mitjans anticonceptius artificials i d’una major comprensió i integració dels homosexuals a l’Església.

C.M.J. Sí, sí. Però això que s’estudiés, jo no sóc ningú per fer-ho... Però que es facin uns estudis interdisciplinaris, perquè, si no, es dóna una imatge de l’Església de “o bé qüestions sexuals o bé beatificacions del segle XV”. Estem perdent el nord, i més davant d’una societat que té un fort desig d’espiritualitat.