Edició de Setembre 2004. Número 32

SIMPLIFICACIONS

Isabel-Clara Simó (Diari Avui)

Què és el pujolisme? Doncs consisteix a considerar que Catalunya és una nació, però unida a Espanya, els lligams amb la qual són inestroncables. Per tal motiu, cal aconseguir que Espanya doni a Catalunya el màxim possible d’autonomia. Per aconseguir la benevolènciade l’Estat, cal actuar en dos fronts: un ésposar els vots sobre la taula en una negociació contínua, per guanyar-se la bona voluntat del poder; l’altre és un esperit de col·laboració lleial, visible i tangible, tant a l’hora d’apagar focs -per exemple, els moviments independentistes, de vegades imprevisibles- com a l’hora de participar amb bona voluntat en els grans afers de l’Estat. El pujolisme és doncs una política de pressió continuada a l’Estat al qual es paga una contribució generosa. El pujolisme, a més, posa un especial èmfasi en els símbols i concedeix a la llengua un alt valor també simbòlic, és a dir, més per representar que no per comunicar. Els Països Catalans són una simpàtica utopia, que pot tenir aspectes aprofitables, sobretot en sentit cultural i econòmic.

Què és el maragallisme? Doncs consisteix a considerar que Catalunya és una part singular d’Espanya que, per si sola, no té sentit. Cal que els espanyols no mirin Catalunya com un enemic, sinó com una part pròpia; cal que s’adonin que la llengua catalana és una llengua espanyola, que la bandera catalana és una bandera espanyola, i que la pluralitat i la descentralització és l’únic camí per acabar amb l’ultraisme espanyolista i l’ultraisme catalanista. La política de la pressió sobre Madrid no té sentit si prèviament acceptem, a Madrid i a Barcelona, que les reivindicacions catalanes són reivindicacions espanyoles. Que no hi ha un ells i un nosaltres, car tots som uns. El que compta no és que Catalunya salvi l’honor dels seus símbols sinó que els exhibeixi però no contra Espanya.

He dit pujolisme i maragallisme perquè m’ha semblat que aquesta simplificació no seria adient si hi posava convergència i socialisme, donada la diversitat de sensibilitats que hi ha en les dues formacions polítiques. Ara bé, tots dos representen una gran majoria del poble català. La resta és o bé independentisme o bé espanyolisme pur i dur. En el primer cas, li veig més esdevenidor, tot i que no para de créixer, en el municipalisme; el segon és cada cop més residual i nostàlgic. O així m’ho sembla.