Edició de Setembre 2003. Número 28

Els fonaments de la Catalunya contemporània

Joaquim Albareda, Historiador

Rares vegades la valoració sobre l'aportació intel·lectual d'un científic suscita tanta unanimitat com passa amb l'historiador Pierre Vilar. Dotat d'una intel·ligència excepcional i d'una perspicàcia finíssima, ha esdevingut una de les figures cabdals de la cultura catalana del segle XX. Enamorat de Catalunya, de geògraf que estudiava la indústria a Barcelona es convertí en l'historiador que ha escrit una de les obres més sòlides sobre el nostre país, alhora que l'estudi del cas català li servia per desenvolupar una concepció historiogràfica i un mètode, en la línia del millor marxisme, lluny de tota ortodòxia: la "història total" o la necessitat de concebre la realitat històrica com un tot.

Amb aquest objectiu ambiciós va posar fil a l'agulla a la seva magna obra Catalunya dins l'Espanya moderna (1962), amb un subtítol prou aclaridor: Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals. Una feina que va completar amb altres estudis decisius com La Companyia Nova de Gibraltar (on analitzà, esplèndidament, la burgesia emergent del segle XVIII i els seus múltiples negocis) i Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII, on, entre altres treballs importants, situà en el lloc que li pertoca la figura de l'il·lustrat Antoni de Capmany.

A Catalunya dins l'Espanya moderna hi abordà tres qüestions cabdals: la relació entre "Estat" i "nació", en una reflexió de caràcter metodològic; el "fet català", mitjançant un recorregut, brillant i suggestiu per la història de Catalunya, sempre atent a la "consciència de grup" i a les complexes relacions amb Espanya; i, finalment, estudià a fons les condicions de l'arrencada econòmica a partir de 1760 i les transformacions socials que la van acompanyar. Hi explicà la paradoxa aparent d'un segle que s'inicià amb la pèrdua de l'Estat i les seves institucions centenàries, i que es va cloure amb un creixement demogràfic i econòmic sense precedents que situava Catalunya a les portes de la industrialització. Demostrà que es tractava d'un creixement derivat de la dinàmica interna de la societat catalana, del desenvolupament de l'especialització productiva i dels intercanvis -amb les desigualtats socials que el procés comportà: enriquiment d'alguns, empobriment de molts-, que poc tenia a veure amb la política, en aquest cas del despotisme il·lustrat dels Borbons, i que enfonsava les seves arrels a la darreria del segle XVII.

L'amplitud de la recerca, el seu rigor científic i la consistència de les seves argumentacions, farcides de matisos i d'observacions agudes, l'han convertida en l'obra de referència de la historiografia catalana del segle XX, a la vegada que ha servit d'estímul a multitud d'estudis posteriors que, en termes generals, han confirmat les seves hipòtesis. Perquè, i aquesta fou una altra virtut de l'historiador, Vilar es mostrà sempre disposat a escoltar i a donar consell als historiadors que ens hi adreçàvem, ja fos en els seus sovintejats sojorns a Barcelona o en el seu acollidor àtic a la vora del Sena on sempre érem ben rebuts.

Els catalans estem en deute amb Vilar per haver-nos proporcionat les claus interpretatives de la Catalunya contemporània. I els historiadors, en concret, perquè fou el mestre que ens ajudà a "pensar històricament".