Edició de Desembre 2004. Número 33

MUSEU A L'AIRE LLIURE

Enric Sòria (Diari Avui)

Finalment, la Diada ha tingut lloc, i no ha passat res gaire digne de ressenya. Com de costum, els maximalistes de torn han xiulat tots els partits polítics catalans, sense excepció, perquè no converteixen en realitat les seues fantasies en un tres i no res, i hi ha hagut qui s'ho ha pres malament. Doncs caldrà més paciència, perquè, en aquest país, als actes públics, la fantasia sobrepuja amb excés el civisme, i xiular, com somiar, és debades. No se'n cansaran mai. D'altra banda, vam poder escoltar el romanç original d'Els segadors, entonat per Rafael Subirachs. Subirachs havia enregistrat aquesta versió en un disc dels anys 70, Bac de Roda, que em sembla el millor seu i que algú hauria d'haver reeditat fa temps en CD. També sentírem Lluís Llach, que cantà Venim del nord, venim del sud, un tema no tan antic com Els segadors, però déu-n'hi-do, i, finalment, cantà el meu estimat Joan Manuel Serrat (¿quant fa que no trau un disc en català?, potser 20 anys?). Tot plegat feia pensar. És obvi que tants anys de poder nacionalista no han ajudat a renovar la que fou Nova Cançó. Potser no els agradava el que simbolitzaven o, senzillament, no els sentien seus. Ara, els símbols s'han fet vells (cert que amb gran dignitat) i no n'han sorgit d'altres, o no s'han imposat. Són coses que es coneixen quan toca traure'ls a passejar i, barrejats amb l'apreci que mereixen, ens fan sentir enyor, i també tristesa.