Edició de Novembre 2003. Número 29

MIQUEL MARTÍ POL

En poc de temps se‚ns han mort tres mestres de la lletra.
Començant pel Perucho.

Les seves fantasies d'éssers que ningú mai no engraparà, el fan un autor únic.

Després ha estat l'hora del Manolo. Conegut així en els seus bons temps de suquero fins que es va guanyar de sobres el Vázquez i més el Montalban.

Era un home de bona companyia, bonhomiós. A ningú que no tingués una ironia de bona mena no se li hauria acudit de posar el nom de Biscuter a qui feia el paper elemental de Watson d'un detectiu del Raval.

El Perucho pertanyia al món de les serres misterioses de migdia.

El Manolo és l'èpica del Raval, de les coloraines humanes de l'antic barri.

El Miquel Martí Pol és de tot un altre món.

Ens véiem poc, però cada cop, tots dos en teníem una bona alegria. La primera vegada fou, fa anys, trobant-nos junts cap a missa nova d'un capellà lletraferit de la colla del Serrallonga i més del Pou, el recargolat assegurant que si l'àngel es fa pedra se li pollen les arrels.

Un cop el vam anar a trobar amb el Paco Muñoz, un cantaire valencià que havia posat música a uns quants versos d'ell. Per cert que entre tantes i tants que han sortit aquests dies, ningú no s'ha recordat del Paco. No estranyi, és valencià. Déu nos perdó.

Recordo molt bé la darrera vegada que ens vam veure. Jo era a Berga, ell era en un cotxe al Vall, vaig baixar i vam riure junts. Perque al nostre home, la malaltia que no plany no va aconseguir de matar-li el riure. Ni aquella mirada dels ulls clars endins i vius enfora.

Per començar a entendre al nostre poeta, un dels més grans que hàgim tingut, no n'hi ha prou dient que és un poeta del poble. Ep. És un poeta del poble de debò, perque, entre tanta poesia que sembla paraules creuades, a mestre Miquel el pot entendre qualsevol trinquelis, fins el qui no ha passat mai del jo te l'encendré. No se m'esvereu, ell m'entendria.

Sense que calgui garbellar-ho massa, en Martí Pol, i no en cal gaire més, és un home de les fàbriques de vora riu, les del Ter, de molt bon entendre per a qui conegui bé les del Llobregat.

Amb el Paco Muñoz, ens va llegir un poema, La Maria González, una dona de fàbrica, escarrassada tota la vida, potser amb el cervell a trontolls, els trontolls d'un teler que maten el cuc de l'orella.

Sense pretensions, amb la seva senzillesa d‚home de Roda, el poeta de versos tallants és l'èpica de la gent d‚aquelles fàbriques vora riu, asservits a uns amos que, en el millor dels casos, practicaven la caritat paternal, sense veure que calia justícia.

Però amb aquesta èpica de rerafons, en Miquel no fora qui ha estat sense una altra. Així com l'obrer de fàbrica a Terrassa ja ha perdut la sentor de la terra, el de la nostra gent de vora riu no l'ha perduda. Ben cert. El nostre poeta és un home amb la boira humida, els alzinars i les rouredes del llevant de la Plana de Vic.

D‚ací en surt el seu català perfecte, travant els mots com només ho saben fer esl qui coneixen aquelles gebrades. Aquell món el duia a dintre, aquells silencis no se li van perdre amb l'escarràs de la fàbrica.

La darrera. Em va explicar que quan s‚agosaravava a escriure ho feia de raig, ja se'l sabia tot. I ves què, vaig recordar el càntic de sant Joan de la Creu que li va sortir de mesos tancat en les solituds d'una comuna dels frares de Toledo. Així mateix, la poetica de mestre Miquel li venia d'una solitud que només un malalt de mala malaltia se sap. Li costava de parlar, i ben cert que per això, els mots endins se li feien poemes a paraules netes.

Paraules netes que tothom enten.

Només n'hi ha un altre que sigui tan entenedor i tan nostre..

Vull dir mossèn Cinto, és clar.

Josep M. Ballarín i Monset.

Capellà.