Edició de Maig 2002

Capitalisme

Josep M. Ballarín i Montset

I magineu-vos-ho, companys, el Felipe II, aquell de la paperera per barret, es va trobar que les Espanyes no tenien capital. Válgame Dios. Encara que algun jesuïta de la reina vella el vulgués sant d'altar, i l'aital rei era un dèspota il·lustrat que, atiant la Inquisició, llegia Erasme. I no tenia capital des d'on governar el món amb instàncies. Son pare l'Emperador, amb més guerres que papers, el va aconsellar. Si volia l'Atlàntic, capital Lisboa; si volia la Mediterrània, capital Barcelona. I si volia ofegar-se, capital Madrid. No m'ho invento.

Fos com fos, en aquell moment va començar a ofegar-se l'imperi de les Índies. Els reis de la casa d'Àustria s'anaren encofurnant, fins que amb el Borbó Felipe V es van acabar les Espanyes. Naixia Espanya.

Amb Carles III, tingut pel millor alcalde de Madrid, el poble goyesco se les va tenir a males, aquell dèspota era tan il·lustrat que els volia canviar de barret i els prohibia anar amb capa. Després dels arrossos a la cassola covats al segle XIX, ja a tocar els meus dies, Madrid era Villa y Corte amb la chulapa y el mantón, la divertida Verbena de la Paloma i els funcionaris de finestretes enlleganyades amb rètols de Vuelva mañana.

Entre l'Ortega i Gasset, el Machado amb el corazón partido i el Giner de Los Rios, Madrid va viure uns anys il·lustrat, molt il·lustrat, tant que va acabar a can taps amb unes quantes flamarades de la Pasionària.

Com sabeu, Madrid es va tornar èpic amb el seu Reial i la pilota. Que, per cert, encara que no ho diguin, fou una parida de dos catalans que havien plantat un Capricho de botiga per allà. Tornant als dies del Reial, va fer-se un miracle. Entre els de l'Opus, el López Rodó i l'Estapé, van aconseguir que més d'un balit funcionari ministerial es deixés dels manguitos per escriure amb ploma d'oca posant-se corbata i gec d' ejecutivo començant fins i tot a parlar anglès.

Som a avui.

Som a avui i em pregunto què els passa.

Jo diria que la falconada ja els va venir amb l' estado de las autonomías o el democràtic café para todos, amb el qual ells es cruspien el pollastre.

Fa dies que vaig sentir la primera de bona. Amb els consignataris de vaixells fent derrota per aquelles secaneres, Madrid es va declarar "el primer puerto de España". I els de Palamós que callin. Una de darrera. Botits perquè els de Barcelona rondinen, no sé qui amb quin càrrec ha dit que Madrid només s'ha d'aparellar amb París i Londres. Potser volen guaitar-se Barcelona com els de París es vigilen Perpinyà. I altrament. L'única ciutat d'ençà i enllà que es pugui aparellar amb París i Londres és Reus, que amb les dues esmentades capitals marcava el preu de l'aguardent.

Em torno a preguntar què els passa.

La resposta és ben senzilla. Llevat de Roma que no s'ho necessita perquè té de tot i molt, Madrid és l'única capital d'Europa sense catedral gòtica. No té història, no exagero. Perquè el mateix Quixot no és entenedor sense la cavalleresca real de Ricard Cor de Lleó o sant Bernat, per dir-ne un parell.

Ep. Tinc tots els respectes que vulgueu per Madrid i fins em reca haver escrit aquestes, però penseu en la punyida de cada cop que, per anar de Manresa a Barcelona, t'escaliven als peatges. Acabo de misses. L'església d'avui mateix es mira les catedrals com signes d'obscurantisme. Malament rai. Malament rai si perdem les ombres i les llums dels besavis medievals.