Edició de Desembre 2001

EL Segle XXI

Josep M. Ballarín i Montset

Sense llevar culpes a ningú, les guerres d'aquest segle nounat no seran de religió. Seran per la pela
El segle XXI ha començat apocalíptic.

Les torres bessones de Nova York cremaven i s'esfondraven, el famós Pentàgon cremava. La gent de la gran metròpoli corria esparverada. Mirant-ho per televisió gairebé ni t'ho creies. En va sortir un dient que allò ja era terrorisme del segle XXI.

Rebatua de segle XXI, si que comença bé. I Déu nos en guard dels fanàtics.

El fanatisme proletari, sense Déu i amb Marx per profeta, les va acabar amb les martellades del mestre Lenin i els kulaks del Pep de Sibèria. La fe marxista havia esdevingut nihilisme segons els pronòstics de Nietsche, havia deixat de creure en l'home per sacrificar-lo a una cosa tan malgirbada que en deien la humanitat, com si els humans féssim una sola bestiassa amb milions de potes i alguna de ranca que calia tallar.

I no està de més recordar els nazis que anaven per semblants.

Amb Déu mal entès, el fanatisme i la religió fan una barreja pitjor que la dinamita. Els diaris s'hi agarbonen. No passa dia sense que els de la catòlica ens sentim blasmats per la croada contra els albigesos o el Torquemada.

Malauradament n'hi ha per a tots.

Els germans protestants també tenen de què avergonyir-se amb la inquisició calvinista de Ginebra, els caps rodons de Cromwell o les bruixes de Salem cremades a la lliure Amèrica.

L'ortodòxia oriental, va ben maltractar els búlgars, ja en temps de Basili II.

I no parlem de l'Islam amb la guerra santa o d'Israel arribant d'Egipte.

Ep. No vull descuidar-m'ho. Sense llevar culpes a ningú les guerres d'aquest segle nounat no seran de religió. Encara seran més nihilistes, seran per la pela, com la del Golf Pèrsic.

Però tornem als de missa, sinagoga o mesquita.

Encara hi ha guerres de religió.

Avui, a ple de somniar truites i glòries del segle XXI, el fanatisme religiós ha ensenyat les urpes. No sé pas en quina mena de Déu creuen els qui han fet la carnisseria a l'Amèrica. Els desgraciats que, a preu de la pròpia vida, han fet aquesta salvatjada i els pobrics palestins que saltaven de joia sabent la destrossa, són uns fanàtics de Déu que, de fet, ja no creuen en Déu misericordiós. També són nihilistes.

Vet ací que rumiant-ho se m'ha girat la truita.

Tot bitxo ens dirà i ens redirà que com n'és, de perillós, el fanatisme dels qui creuen en Déu. Més d'un pontificarà que la religió sempre duu a aquests desastres, i que, per sort, avui dia anem a una societat que ha superat les falòrnies.

Aclarim-ho.

El fanatisme no ve de la fe, sinó de la manca de fe. A la valenta, es creu executor de la justícia de Déu a matadegolla, quan el creient, el creient de bon de veres, només se sap un menut testimoni de la seva misericòrdia per tot bitxo.

La fe de debò no enxiqueix Déu, el sap ample.

No acaba de ser catòlic qui maleeix els protestants o fa befa dels cristians orientals. No acaba de ser cristià qui no respecti el Déu o els déus d'altres creences. No creu en Déu de debò qui s'oblida que Ell també té per fills els ateus.

Jugo net. Crec que Déu s'ha fet home, crec que el camí més dret per trobar-lo és trobar-lo Home. Però Déu me'n reguard de blasmar qui el troba altrament o qui se'n descuida.

Som al segle XXI.

Potser que diguem com l'Eclesiasta:

Res de nou sota el sol.

També serà temps de Déu fet Home.